Desorientat

       Fa uns dies que estic desorientat. Provaré d'explicar per què. Una persona que estim s'ho està passant molt malament a causa del seu fill, que té un problema psicològic greu. Aquesta persona diu que el mal pas del seu fill el pot conduir cap al suïcidi. El grau de probabilitat que açò succeeixi és molt elevat, conclou.

       El que li passa al fill d'aquesta dona és que no s'accepta tal com és; i vol posar-hi remei, però ho vol fer d'una manera dràstica: mitjançant una operació de cirurgia estètica. La seva mare ho viu com un autèntic drama, és clar. El seu fill és un jove de 24 anys que no només no té cap problema físic sinó que podria presumir perfectament d'un un cos que ratlla la perfecció; el Carles, el fill de la Maria és, objectivament, un jove força atractiu, així ho pot apreciar qualsevol que se'l miri des de l'exterior. 

Incomprensiblement, però, el Carles es veu imperfecte, quan es mira en un mirall es veu -i se sent- físicament gairebé tarat.

      Com que arrossega aquest problema des de fa força temps, el Carles ja s'ha fet operar unes quantes vegades;  el nas, les orelles; el seu apèndix olfactiu ha passat per la sala d'operacions més dues vegades, ja que, tal com l'hi havien deixat a la primera, no s'hi acabava de veure bé. 

      La Maria i totes les persones que estimen el jove en qüestió, pares, germans, facultatius de diverses especialitats, com és natural, l'hi van insistir que tot era gran un disbarat, que no calia gastar-se un munt de diners en operacions inútils que no li arreglarien res, perquè, senzillament, no hi havia res a arreglar! 

       Però no hi va haver res ni ningú que el fes canviar d'idea, al jove i atractiu Carles: o s'operava o es treia la vida, repetia a la seva mare, al seu pare, a tothom que provés de dissuadir-lo; ell no podia viure amb la imatge que veia dins els miralls! Era horrible! 

       Finalment, com he dit, el fill de la Maria es va operar;  i es tornà a operar. La veritat és que, al final i després de grans patiments de tots els que l'estimem, el van deixar unes mil·lèsimes més guapo del que era abans, el Carles. I, per sort, tot indicava que ell també ho creia així. Semblava que, per fi, la seva mare podria descansar tranquil·la: vint-i-quatre anys més tard havia acabat de parir un fill guapíssim! 

       Però el cervell humà és una màquina infernal, a voltes. Al cap de poc temps, el cervell del fill de la persona que estimem, el fill de la Maria va tornar a grinyolar. És una metàfora, esclar. Tant de bo que es pogués adobar un cervell humà només posant-li una mica d'oli! Quan dic que va tornar a grinyolar vull dir que va tornar a donar senyals evidents que el seu funcionament no era prou ajustat, que algun component no complia bé la seva funció. Si era o no la mateixa peça que ja havia donat problemes, no ho sabíem; tanmateix, s'hi relacionava bastant, pel que sembla, perquè tenia a veure, un altre cop, amb la percepció de si mateix. 

       Si abans el problema havia estat la distorsió de la imatge projectada, ara es tractava de la tergiversació d'una sensació: la sensació de tornar-se vermell. El que li passava ara al nostre estimat Carles, que és atractiu fins a acostar-se al 10, és que sentia que, quan havia de presentar-se en societat -relacionar-se amb la gent, parlar amb companys, amics, etcètera- tenia la insuportable impressió que es posava roig com un pebre, i que, a més, li suaven les mans. En conseqüència, el Carles podia ser objecte de burla, de rebuig, d'escarni. I amb aquelles castradores perspectives el jove tornava a assegurar a la seva mare que no volia viure, que es volia operar  I, sant tornem-hi, va començar de nou a reclamar una operació. Si no, es trauria la vida. 

       Ja ho he dit, em sembla: estic molt i molt desorientat. Tot això que li passa al Carles em torba moltíssim, m'ofusca, m'atabala. Aquest jove que, en contra de tots els que l'estimem, ja va tornar a entrar dins una sala d'operacions amb la vana exigència que li fessin desaparèixer una sensació que no és en cap altre lloc que al seu cap, ara s'hi vol tornar.

       I, com que no es poden extirpar sensacions corporals i físiques amb un bisturí, ara ens trobem tots plegats que aquest jove, aquest fill d'unt món que dóna tanta importància a la imatge, el Carles, el fill de la Maria, diu que vol tornar a operar-se. Assegura que no pararà fins que pugui viure sense aquesta horrible sensació. Encara que això signifiqui que, a la fi, està mort. 

      Quan tenia la seva edat, a jo també em passava, tot això. Jo també vaig sofrir molt la sensació que no estàs content amb el que veus davant el mirall; em veia el nas com una patata, m'afigurava que les meves orelles eren massa grans. A més, tenia la pell de la cara coberta per les marques d'una implacable adolescència plena de grans. I, també, quan havia de parlar amb la gent, em posava vermell com un pebrot! A jo em passava, com al Carles, sí, que ens fa patir perquè ens l'estimem i pateix perquè no sap què fer-ne, amb el seu problema a jo em passava, dic, que també volia ser una altra persona, que volia tenir una altra cara, que volia poder xerrar i relacionar-me amb qui fos sense enrojolar-me... 

       I aquí estic! Desorientat. Però content i satisfet d'haver tirat endavant. Ara, el dubte és si vaig tirar endavant gràcies al meu esforç o gràcies a una altra cosa. O a unes altres coses. Aquests dies de tremenda confusió no faig res més que donar-hi voltes. I no puc deixar de pensar en la Maria i el seu patiment!

Fulles

   Els plataners del meu carrer cada cop tenen més poca fulla. I les que els queden són d'un color terrós, arrugades i seques. Observo que un d'aquests arbres rep per sota un corrent d'aire que deu venir de la reixa que tapa un túnel de ventilació del metro que hi passa a prop. Aquest corrent d'aire li fa ballar les fulles. No sé si això les deu retenir més temps en les branques o al contrari, les en deu fer caure més prest. El cert és que, quan aquestes fulles dansaires es decideixen a deixar de dansar i emprendre la caiguda, ho fan d'una manera més estètica, com si seguissin els passos d'una coreografia.

  Tot això em porta a pensar que les oportunitats que té la humanitat de frenar l'hecatombe planetària que pot produir el canvi climàtic són com aquestes fulles dels plataners del meu carrer: com que els ha arribat la tardor, ara només els queda esperar que, més ràpid o més lent, els arribi el vent gèlid de l'hivern.

   A l'arbre de la Vida de la Terra només li resta l'esperança d'una nova primavera?

Coïssors

   Em fa mal mirar. Una coïssor com si tingués cremor d'estómac, però als ulls. Em va passar quan tot just havia començat els estudis a la Facultat de Filologia. Tenia sovint cremor d'estómac. Em deien que eren nervis. Vaig haver de fer una dieta: sense fregits, sense salses, sense greixos; havia de menjar, bàsicament, arròs bullit, verdura i carns a la planxa, millor pollastre que porc i vedella, i millor peix que altra cosa. Em prenia també uns sobrets que contenien unes pólvores que eren imbevibles; crec que es deien "Almax".

  Ara, per la coïssor dels ulls, l'oftalmòleg m'ha recomanat que em renti cada dia les parpelles, dos cops, amb unes tovalloletes; i que em posi unes gotes als ulls, tres cops al dia. Això durant sis mesos.

  A iniciativa pròpia, he decidit reduir dràsticament les hores que feia davant la pantalla de l'ordinador, per veure si aquesta coïssor remet. Ara se'm fa estrany tornar a escriure a mà; però ho hauré de fer més sovint, si vull escriure o llegir. Si el problema rau en l'excés de temps davant la pantalla, encara rai. Però, i si també em passa si llegesc massa o escric sense parar? Llavors, serà més preocupant. No m'imagin omplir hores i hores sense llegir o sense escriure.

Resistir, deure imperiós

     Els textos de la llei francesa, des de la Declaració dels Drets de l'Home fins a la Constitució de 1958, reconeixen legal i jurídicament la possibilitat d'un dret de l'incompliment o insurrecció. L'article 21 de la Constitució estipula: quan «el Govern violi les llibertats i els drets garantits per la Constitució, la resistència en totes les seves formes és el dret més sagrat de tots i el més imperiós dels deures ». Dret sagrat i deure imperiós: les paraules tenen molt pes i signifiquen que més enllà de la llei i del dret, no queda res a l'arbitri dels que tenen com a tasca fer-los respectar, sinó una concepció de l'home i de la humanitat que no pot avenir-se amb crims, morts, menyspreu, indignitat o negació dels ciutadans. 

     D'altra banda, el text de la Constitució obre immenses possibilitats de resistència, de rebel·lió, d'insurrecció, ja que és vague pel que fa a els detalls i accepta que totes les formes poden ser utilitzades, defensades i justificades per oposar-se a una potència irrespectuosa amb allò pel que ha estat investida. El contracte obliga les dues parts; quan una de les 2 ja no el respecta i l'individu o el Govern incorren en la delinqüència, pot manifestar una oposició sota forma de repressió per part de la policia en el primer cas o d'insurrecció en l'altre. No es pot dir millor: el dret obeeix primer a la moral, ha de garantir la seguretat i la llibertat dels individus que han acceptat sotmetre's a ell.

     Com exercir aquest dret d'oposició? No consentint més al poder legal, sinó volent el que sembla legítim moralment. Perquè el poder existeix pel sol consentiment d'aquells sobre els qui s'exerceix. Sigui el que sigui. No li concediu més crèdit i importància, i no existirà més; no ho sostingueu més, i s'esfondrarà ell mateix de seguida, sense violència ni guerrilla, sense massacres als carrers. El dret d'oposició es manifesta en el rebuig a contribuir personalment en la lògica que constitueix a la seva força: trencar l'equilibri negant-nos a sostenir-lo. Quan el poder ja no està acreditat, cau per si mateix. No obeint una llei iniqua, es suprimeix el seu efecte. La tirania procedeix en part dels tirans, però també del consentiment dels tiranitzats incapaços de rebel·lar-se individualment o col·lectivament.

    A tot arreu en què imperen textos legals, regles del joc, reglaments interiors, i tan aviat com en virtut del dret natural una llei us sembla procedir menys de la equitat que l'arbitri, teniu legítimament el poder i moralment el dret de no obeir, d'objectar segons la vostra consciència, de negar-vos a aportar el vostre concurs a l'exercici d'una ordre que s'enfronta a la vostra concepció de la justícia o la vostra visió de la dignitat o humanitat. Allà on la moral desapareix, la llei no pot obligar, no ha de fer. Si ella ho aconsegueix, en part és amb el vostre assentiment i a causa de la vostra passivitat o la vostra col·laboració. La llei i el dret existeixen per als homes, no al contrari.

[Fragment de Antimanual de filosofia, de Michel Onfray]

El tema

     

     Estic a punt de complir els 22 anys i faig el servei militar al quarter d'artilleria de Es Mercadal, a Menorca. No llegim pràcticament cap diari, ni escoltem la ràdio ni, molt menys, mirem la televisió. No fa gaire hem anat a fer unes maniobres per disparar amb un canons antiaeris. Fotien uns pets espaordidors. Vaig veure un soldat rajar-li un filet de sang per una orella. No fa gaire em van arrestar a no sortir de cap de setmana a canostra, a Ciutadella, perquè en una guàrdia en què jo era el caporal responsable va desaparèixer una bala. Va ser per Pasqua, precisament. Ho dic perquè ma mare em va fer arribar, en una capsa de sabates, uns bunyols de pasqua boníssims. Fa uns mesos que, al CIR 14 de Palma, vaig jurar bandera, la bandera espanyola. M'agrada llegir Pablo Neruda i, de tant en tant, escriure qualque vers. En castellà, perquè, d'escriure en català encara no en sé.

    Falten tres anys perquè vagi a Barcelona a estudiar filologia. El que per ara escric són maldestres poemes d'amor i desamor. És a dir, de malfollat. Maldestres en tots els sentits. Encara no fa gaire que m'hi atrevesc, amb els versos; i, amb el sexe, tampoc no hi tenc gaire traça. Tot just fa dos mesos que vaig palpar els primers pits de dona. I fa uns quants anys que vaig llegir un llibre que van regalar-me el meu germà major i la seva nòvia. Es deia "El diario de Daniel". Una parida. Amb açò i qualque revista on sortien sueques despullades que em subministrava en Sastre, em vaig fer una idea aproximada del tema. Una idea que tenc més per mà que per altra cosa. Però, ja se sap, estem al 1975, en plena dictadura de Franco.

    D'aquí a unes hores, però, ens faran formar al pati del quarter. Ningú de la tropa no sabrà què passa. El tinent Pardo, el que em va castigar sense Pasqua per una puta bala perduda, ens donarà, compungit i tanmateix en un to marcial, la notícia:

   "Soldados, nuestro Caudillo, el Generalísimo Francisco Franco Bahamonde, ha muerto".

   Em fotrà molt no poder sortir de permís de cap de setmana, una altra vegada. Però em sembla que aquesta vegada haurà valgut la pena. A veure si, sense ell, millora el tema!

 

Literatura i política

     L'artista de debò, l'escriptor de debò, aporta al món una cosa que al començament ni tan sols existia. Quan Déu va crear-ho tot en set dies (els ocells, els rius, els éssers humans) no va dedicar ni cinc minuts a la literatura. "I també hi haurà literatura. Hi haurà gent que li agradarà, hi haurà gent que s'hi obsessionarà, que en voldrà fer..." En absolut; Déu no va dir això. Si en aquell moment li hagessis demanat si hi hauria llauners, hauria dit: "Sí que n'hi haurà, perquè la gent tindrà cases i en necessitarà". "Hi haurà metges?" "Sí, perquè la gent es posarà malalta i en necessitarà". "I literatura?" "Literatura? Què és això? Per a què serveix? On va? Perdona, però estic creant un univers, no una universitat. Literatura, no."

     (Philip Roth, Em vaig casar amb un comunista, Traducció  de Xavier Pàmies)

     Fantàstic llibre, aquest, de l'autor nord-americà, premi Príncep d'Astúries 2012. A part del fragment que he citat literalment, se n'hi poden trobar molts d'altres igualment sucosos. És un llibre clau per entendre la societat nord-americana en aquells temps foscos de la "cacera de bruixes", les represàlies contra els comunistes i els simpatitzants de l'esquerra que va liderar el senador republicà McCarthy.
      Roth hi recrea aquells temps a través de la història d'un cèlebre escriptor -el seu alter ego Natahn Zuckerman- que rememora el passat d'un obrer que va ser una estrella com a actor radiofònic però que va acabar sent víctima de la campanya del senador McCarthy. Amb la novel·la, l'autor fa una crítica dura als poders inquisitorials i un elogi de la lleialtat als principis propis. 

     En un altre dels passatges del llibre, es fa una comparació interessant entre la política i la literatura: la política és generalitadora; la literatura, en canvi, és particularitzadora. L'essència de la literatura és l'impuls particularitzador; així, no es pot ser artista i renunciar al matís, de la mateixa manera que no es pot ser polític i permetre el matís. La tasca de l'artista és transmetre el matís, destriar la complexitat, pressuposar la contradicció. 

     L'artista no pot defugir mai la contradicció perquè, dins de la contradicció hi ha l'ésser humà turmentat. L'artista ha de consentir el desordre, car si no ho fa, produeix propaganda, i la propaganda és nefasta per a un artista, tant si està al servei d'un partit polític, d'un moviment polític o, fins i tot, si és propaganda poca-solta per a la vida mateixa.

     Mentre llegia aquestes línies, no podia deixar de pensar en els polítics incompetents que ens ha tocat patir i la seva voluntat ultrageneralitzadora, la seva fòbia malatissa a la diferència, al matís i a tot allò que és fora de la seva ideologia adotzenada i retrògada.

  

«Estigueu resolts a no servir més»

 Aquest que us domina tant no té més que dos ulls, no té més que dues mans, no té més que un cos, i no té ni una cosa més de les que posseeix l'últim home d'entre els infinits que habiten en les vostres ciutats. El que té de més sobre tots vosaltres són les prerrogatives que li heu atorgat perquè us destrueixi. D'on prendria tants ulls amb els quals us espia si vosaltres no els hi haguéssiu donat? Com té tantes mans per colpejar si no les pren de vosaltres? Els peus amb què trepitja les vostres ciutats, d'on els té si no és de vosaltres? Com ha obtingut algun poder sobre vosaltres, si no és per obra de vosaltres mateixos? Com gosaria perseguir-vos si no hagués estat ensenyat per vosaltres? Què us podria fer si vosaltres no fóssiu encobridors del lladre que us roba, còmplices de l'assassí que us mata i traïdors a vosaltres mateixos? Sembreu els vostres fruits a fi que ell en la vostra presència els devasti; mobleu i ocupeu les vostres cases per proveir les seves expedicions de robatori; crieu les vostres filles per tal que tingui en què saciar la seva luxúria; alimenteu els vostres fills a fi que ell se'ls emporti, per, en el millor dels casos, conduir-los a la matança en les seves guerres, o convertir-los en administradors de les seves cobdícies i executors de les seves venjances; us destrosseu dolorosament, a fi que ell pugui tractar-se delicadament en les seves diversions i rebolcar-se en bruts i dolents plaers; us debiliteu a fi de fer-lo més fort i rude i tenir-vos més curts de la brida. Feu tantes indignitats que les bèsties mateixes no aguantarien ni sofririen! Però podeu alliberar-vos si assageu no tan sols a llibertar-vos, sinó únicament a voler ser lliures. Estigueu resolts a no servir més i sereu lliures. No desitjo que el forceu, ni que el feu baixar del seu lloc; sinó únicament no sostenir-lo més; i el veureu com un gran colós al qual s'ha tret la base, i pel seu mateix pes s'ensorra i es trenca.

[Étienne de la Boétie (1530-1563), Discurs de la servitud voluntària (1547), traducció al castellà de José María Hernández-Ros, Tecnos, Madrid, 1986, i al català de Toni Taltavull]