La nostra naturalesa no ens inclina a pensar, diu Thoreau, sinó a contemplar la natura, a aprendre a conèixer-la i a demanar-li lliçons -a ella més que a Déu- per viure bé, per viure millor.
La realitat, segons el filòsof americà, no s'experimenta en el despatx del filòsof, sinó amb la immersió de l'observador en la materialitat del món. El coneixement és, idò, segons Thoreau, una qüestió física, sensual, materialista, immanent, empírica.
Per açò, els sentits són la font més productiva d'informació i de coneixement. Si volem contemplar la realitat, veure-la realment, primer l'haurem d'amansir, I açò vol dir carregar-nos de paciència per accedir a la veritat de les coses, vol dir també assetjar la natura amb tots els sentits per tal que ens doni accés a la seva essència.
Tot el que diem ho confirma aquesta frase de Walden: "Aprenem no pas amb la inducció, la deducció o l'aplicació de les matemàtiques a la filosofia, sinó amb una relació directa i amb una simpatia amb l'objecte que s'ha d'estudiar." Per estudiar la vida, el món que ens envolta, ve a dir el filòsof de la cabana enmig del bosc, cal estar molt vius; com més vida posseeix l'individu més es desenvolupa i més s'estén la seva facultat d'entrar en contacte amb la natura, amb la vida que es troba en les coses.
Atents a la vida, per tant, ja que Thoreau conclou: per conèixer bé, cal ser un bon vividor!
Voldria dedicar aquestes reflexions als despatxadors empedreïts que creuen que des des les poltrones dels despatxos, des dels tribunals i des de les lleis repressores es pot conèixer la realitat vital d'un país. I no és així, companys, no és així!
