Els plataners del meu
carrer cada cop tenen més poca fulla. I les que els queden són d'un
color terrós, arrugades i seques. Observo que un d'aquests arbres
rep per sota un corrent d'aire que deu venir de la reixa que tapa un
túnel de ventilació del metro que hi passa a prop. Aquest corrent
d'aire li fa ballar les fulles. No sé si això les deu retenir més
temps en les branques o al contrari, les en deu fer caure més prest.
El cert és que, quan aquestes fulles dansaires es decideixen a
deixar de dansar i emprendre la caiguda, ho fan d'una manera més
estètica, com si seguissin els passos d'una coreografia.
Tot això em porta a pensar
que les oportunitats que té la humanitat de frenar l'hecatombe
planetària que pot produir el canvi climàtic són com aquestes
fulles dels plataners del meu carrer: com que els ha arribat la
tardor, ara només els queda esperar que, més ràpid o més lent,
els arribi el vent gèlid de l'hivern.
A l'arbre de la Vida de la
Terra només li resta l'esperança d'una nova primavera?
