Figures irreals

    Carrer de la Independència, una nit calorosa d'estiu, no podia dormir i vaig sortir a guaitar al balcó: no passava 

ningú... a simple vista.

                                                           Figures irreals.ToniTaltavull

Creixeu i comuniqueu-vos

 La comunicació és un fenomen universal, tots els éssers vius necessiten intercanviar informació. Tanmateix, l'espècie humana és l'única espècie animal que hi especula, amb aquest fenomen, que l'embolcalla de diners, molts diners, i, freqüentment, de mentides, moltes mentides, i, ara i adés, d'enveges i ressentiments, i, a la fi, de superficialitat i banalitat. La llista seria prou llarga com per marejar el notari més avesat i llest. 

       D'altres espècies, en canvi, que etiquetem com a no racionals, fan servir també codis de comunicació, però sense cap altre objectiu que intercanviar informació. A més, la comunicació entre animals és exempta de qualsevol mena de banalitat, mala intenció, xafarderia i especulació. I afegiria, sense por a equivocar-me, que les informacions intercanviades en el regne animal no racional, són veraces i objectives, és a dir, immaculades, netes de qualsevol rastre de mentida i tergiversació, cosa que, en moltes ocasions, cada vegada més nombroses i evidents, no passa en la comunicació entre els animals dits racionals, o sia, entre els humans (homes, dones) o quasi humans (alguns simis espavilats que roben telèfons mòbils per fer-se una selfie).

         I és que el sistema de comunicació humà, tot s'ha de dir, és un sistema molt potent. I, ja se sap, com més potència, com mès superpotència, si voleu, més marge per als danys colaterals, més espai per a l'extralimitació i la demagògia. 

          Que la Comunicació Humana ens agafi confessats!

Vida estúpidament intel·ligent

  La importància de la informació no és una novetat dels nostres dies.  En qualsevol activitat social la informaciò és primordial; la indústria, l'economia, la política, la premsa, l'ensenyament no existirien sense informació. En tots aquests camps podríem aplicar una variant de la màxima de Descartes que diria: (ens) informem, llavors existim. Una prova irrefutable de la importància de la informació rau en el fet que també la podem aplicar als mecanismes biològics que fan possible la vida: l'ADN no és altra cosa que la mol·lècula portadora de la informació genètica. La informació, per tant, es troba a la base de la vida mateixa. L'única frontera que no ha aconseguit saltar ara per ara la comunicació i, en conseqüència, la informació, és la barrera del més enllà. Què ens espera després de la mort és una dada que no posseïm, enmig del maremàgnum de dades informatives en què vivim.

            ¿Quan l'haguem palmat, quan criem el nostre tros de malves, en definitiva, quan la vida ens incomuniqui per tota l'eternitat, gaudirem d'algun "parte" informatiu, disposarem d'alguna xarxa per pescar ni que sigui el polsim d'alguna nova, d'algun fet extraordinari que, en vida, ens hagués agradat compartir?

             Quan la humanitat, per fi, s'hagi estimbat a l'abisme de la seva pròpia estupidesa, serà una informació de titular, de capçalera, en el més enllà? Em sembla, bensenes, que no. A qui li importa una vida intel·ligent que s'autodestrueix? A ningú, ni aquí ni allà.

Batalles

      Quan saltes la paret entre dues busques del rellotge un temps pot enganxar-te, furient, i fer-te caure en els grans dubtes. Llavors, només la clemència de l'oblit o la protecció dels arbres i el seu silenci et poden salvar de l'esquarterament. Tingues present, abans de saltar, que no pots dominar el rellotge. I que, com va dir Faulkner, mai no s'ha guanyat cap batalla. Ni tan sols hi ha batalles. El camp de batalla no fa sinó revelar a l'home la seva pròpia estupidesa i desesperació, i la victòria és una il·lusió de filòsofs i bojos.

Tres somnis

Demiürg

       La nostra existència és feta d'un munt de circumstàncies tan inestables com un manat de llavors llançades enmig d'una ventada. Aquestes circumstàncies poden fer de la vida una terra de saó o una terra erma, la poden convertir en un arbre esponerós, la poden aixafar sota les peülles de la destrucció o arrossegar cap al fons de l'abisme del no-res. Aquest mateix atzar, però, que ens fa viure o morir, que reparteix rialles o plors segons el seu antull és també allò que, paradoxalment, posa els nostres dies en continu moviment cap endavant, empenyent-se l'un a l'altre, com aquells nens que, a empentes i rodolons, fan fila per sortir al pati a jugar, a jugar a viure, o a jugar a morir -si l'adversari et dispara o et marca un gol. 

       Perquè l'existència és això: un continu joc de casualitats. Jo una vegada vaig caure dins un pou i, en comptes d'ofegar-me, em vaig aferrar a una casualitat extrema. O potser  un demiürg em va concedir en préstec tots els anys que he viscut de llavors ençà. Ara, com diu el meu sogre, visc de casualitat. Visc, com voldria el banquer de la cantonada si li donés ocasió, hipotecat.

Hora

        Fa unes setmanes vam haver de canviar l'hora per adequar-nos a l'horari de l'estiu. Va tocar avançar els rellotges, la qual cosa significa que vam perdre una hora. N'hi ha que diuen que no passa res, que aquesta hora la tornem a recuperar a la tardor, quan els rellotges s'endarrereixen, però jo penso que no és així, que aquesta hora no la tornem a veure mai més, és una hora que va a parar a un forat negre al qual no tenim accés, un munt d'hores de milions de persones arrabassades de les seves existències per culpa d'una absurda teoria. Estalvi energètic? Estalvi econòmic? I la despesa emocional multiplicada per milers i milers de vides que es veuen obligades a desfer-se d'una hora, això no compta?

        I jo no ho crec, que no no siguin hores importants, aquestes hores. Si les biblioteques estan plenes de llibres oblidats, si en totes les cases hi ha calaixos on s'amunteguen mitjons desemparellats, si en els diccionaris hi ha milers de paraules que mai no pronunciarem, si en totes les golfes hi ha teranyines i en totes les nuvolades que travessen els oceans hi ha ecos que mai no seran pluja, hi deu haver hores perdudes per culpa del vil canvi horari. Hores de primavera que no tornaran.

Contrapunt

 

     He baixat a comprar una rosa. No era l'únic que havia tingut la mateixa idea perquè el carrer anava ple de vianants amb rosa i de vianants sense rosa però que es veia d'una hora lluny que tenien intenció de comprar-la, només era qüestió de temps. Llavors he pensat que la rosa que jo volia comprar m'estaria esperant, com qui espera una cosa molt previsible, com ara la poca volada d'una gallina o la fatxenderia del Mourinho. I m'he dit, no siguis gallina ni fatxenda, noi. Que esperi, la meva Rosa! Quan dic la meva Rosa, no em refereixo a cap rosa, que contra les flors no tinc res, sinó que vull dir la dona que estimo, que contra ella sí que tinc algunes coses. I amb algunes coses no vull dir malvolences ni rancúnies ni desavinences, no. Contra la meva estimada només tinc que bones paraules, i no diguem els pensaments que tinc contra ella. Hi ha coses que no es poden explicar en horari de floristeria, però us asseguro que, de pensament, no puc estar més en contra de la Rosa, la meva estimada. Aniria en contra dels meus principis bàsics si us ho expliqués, el que penso de pensament, de la meva Rosa. Seria un contrasentit, un contratemps, un contrapèl.
     I encara us diré més, estic tan en contra de la meva dona que, quan ens estimem, sempre ho fem des de postures encontrades.

Olla

   

    Fer bullir l’olla és portar l’aigua que hi ha en el vas rodó de terrissa o de metall, ventrut, generalment amb dues nanses, fins al punt d’ebullició. Dins l’olla s’hi sol posar verdura, carn o peix per tal que deixin anar el seu sabor i la seva substància, que passen a formar part de l’aigua. A més, aquestes verdures, aquestes carns, o aquests peixos, una volta passats per l’olla, són més comestibles que abans, han sofert uns canvis primordials en seva textura i en el seu paisatge cel·lular que les fan més digeribles, més gustoses, més humanes. Si en comptes de posar-hi verdura,  carn o peix hi posem grills, tenim el que s’anomena una olla de grills. Una olla de grills és una cosa dolenta, perquè, en comptes d’aigua, conté persones que parlen sense entendre’s i, barrejades amb aquestes, hi podem trobar, per una banda, rumors, difamacions i mentides, i, per l’altra, veritats, certeses i raons. L’olla de grills, però, no fa més comestible el seu contingut, ans al contrari, el que surt de dins una olla de grills sempre sol ser molt difícil de pair, indigest i, lamentablement, insà per als humans de bé. També tenim l’olla a pressió, molt perillosa, perquè pot explotar; i aquí sí que ja no hi ha res aprofitable, tant si dins hi havia verdures, carns, peixos o grills.

      Que els déus tinguin pietat de nosaltres. I, sobretot, que no se’ns en vagi l’olla, que tots sabem què vol dir.

Caducament

Hi ha coses que caduquen i coses que són perennes, és a dir, coses que estan cridades a caure, a desaparèixer, a passar-se, i coses que tenen una durada més llarga, són immunes al pas del temps o no hi ha força ni ventada que les tombi. Ara de les modes en diuen tendències, que són un clar exemple de caducitat, de cosa caduca. Abans, cada estiu tenia la seva cançó declarada com la més escoltada, la més ballada o la més promocionada a les emissores de ràdio, i quan venia la tardor aquella cançó començava a caduquejar irremeiablemt.  Igual que feia, tanmateix, l’estiu que l’havia cagada.  Si repassàvem, idò, tots els estius d’aquells temps caducs, trobarem que estan cafits de cançons caduques que antany van ser escoltades, ballades o promocionades per una bona càfila de gent amb màniga curta, amb samarreta mullada de suor o amb alegres comissions a les butxaques.

Una altra cosa que té segell de caducitat són les lleis. No tant com les cagades de l’estiu en forma de cançó, però, déu n’hi do.  N’hi ha que s’entossudeixen a dir que són perennes, però no, s’equivoquen.  La cançoneta anomenada CONSTITUCIÓN ESPAÑOLA, deposició diarreica d’aquell estiu anomenat TRANSICIÓN, n’és un bon exemple.

Fer l'amor o desfer-lo?

    



     Avui li he donat voltes a l'acte sexual, a això que en diem finament fer l'amor, i, no tan elegantment, follar. Diuen que el sexe mou el món, o sigui, que cada vegada que forniquem, que cancanegem -em sembla que també es pot dir així- és com si li donéssim a uns pedals i, vinga, a moure la nostra mare Terra en el seu viatge interestel·lar cap a ves a saber quina casa gran. 

   El sexe té moltes cares; em sembla que els matemàtics en dirien que és polièdric.  Polièdric i seqüencial. Però aquest segon adjectiu em sembla que ja ratlla la lingüística. En fi. 

    A Venècia, per exemple, sempre m'ha semblat que tenen un carnaval tremendament eròtic, sexual. Darrera cada una d'aquelles màscares tan vistoses s'hi amaga una cara del sexe. Venècia és, doncs, una orgia. I tal vegada això ho podem fer extensiu a tots els carnavals, a totes aquelles festivitats que, en certa manera transgredeixen, per uns dies, l'ordre establert, la monotonia, la uniformitat. El sexe és, bàsicament, transgressor, antimonòton, antiuniforme. Bé, ara m'he perdut una mica. 

    El que volia dir és que, amb quatre ratlles com les que escric cada nit com una manera d'abaixar el teló del dia, no n'hi ha prou per fer grans descobriments sobre açò que en diem cardar, prendre pel sac, prendre pel darrere, pegar una ceba, fotre una ceba, fotre un clau, fer l'amor, fer-ho, xinar, sucar el melindro, ficar-la en calent, tindre sexe... 

   Tanmateix, el que us volia proposar és el següent: si agafem l'expressió "fer l'amor" i l'analitzem detingudament -jo ho fet tot el dia, us ho promet- arribarem a la conclusió que, en realitat, quan fem qualsevol de les coses que he esmentat en el paràgraf de més amunt, el que ens passa és que tenim un gran desig, un desig irrestible d'arribar a l'orgasme, de buidar els testicles, de desfer-nos un nus que ens oprimeix com un tirà una zona concreta del nostre cervell. És, perquè m'entengueu, com si se'ns hagués format una gran madeixa embullada de desig (o d'amor, si voleu) i ens calgui desfer-nos-en, desembullar-la, urgentment. Per tant, el que necessitem fer no és precisament més amor, més desig, més embolicar la troca, sinó tot al contrari, el que ens corre més pressa és, precisament, desfer l'amor (o desig), desembullar la madeixa, abans que ens arrossegui cap a ves a saber quina cosa lletja. 

    No sé si m'heu entès. Proveu-ho; la pròxima vegada, en comptes de fer l'amor proveu de desfer-lo; us sentireu molt més alliberats. I no us preocupeu, l'amor es refà en un tres i no res. És una roda. Una gran roda que mou el món.

L'arcàngel

    Tot recordant don Javier Carnicero (després diré qui era), avui no he tingut pensaments d'aquells que podríem qualificar de manual. La cadena de pensaments de la factoria pròpia ha hagut de parar la producció de tots aquells que no tinguessin a veure amb la comanda que li ha arribat sobre les set d'aquest vespre.  Tots aquells pensaments de fabricació programada, els pensaments que tenen a veure amb petites i grans banalitats, amb interessos més o menys associats amb la  prudència, la discreció, l'equanimitat, el seny, etcètera, han hagut d'emmudir. Tota la maquinària d'elaboració de pensaments s'ha hagut de posar al servei d'un pensament únic, només un, però de tal transcendència, de tal magnitud neuronal que era del tot impossible atendre'l si no era posant-hi tota l'energia, si no era atorgant-li tots els privilegis, tota la dotació de mitjans i tota l'obstinació de voluntats que mereixia i necessitava per reeixir, per triomfar, per tal que no acabés en un bluf, en un trist i simple pensament d'aquells que no agradaven gens a don Javier (Carnicero) que després diré qui és. 

       Resulta que he vist una dona. Eren les set del vespre. I he hagut de posar-hi els cinc sentits i  treballar de valent.  Perquè amb aquella dona, amb la visió d'aquella dona tu no podies continuar tranquil·lament fabricant pesaments programats, més o menys banals, més o menys prudents, discrets, equànimes, assenyats, etcètera. Que va! Amb aquella dona, amb la comanda que m'ha fet arribar la presència d'aquella dona, si no et dedicaves tu, personalment, com a capatàs de la fàbrica, a fer pensaments a tot drap, si no m'hi pelava el cul jo, personalment, estava perdut. 

       A la fi, ho he aconseguit. Don Javier Carnicero, el meu confessor de quan anava a Calós, el meu mestre espiritual, el que em netejava l'ànima pecadora, haurà estat -des del cel, avui tan blau i tan esplèndid sobre Barcelona- orgullós de jo. Perquè ho he aconseguit, amb la seva ajuda ho he pogut fer: he pensat -amb grandíssim esforç- que aquella dona meravellosa no era humana, que era un àngel o -més, encara- un arcàngel! 

      Si no, els pensaments impurs, aquells que ell tant odiava, al cel sia, m'haurien fet arrossegar pel llot. Que bona, que estava, collons! I quina pitrera! i quin...! Perdó, don Javier! Quin polv...! Ai! d'acord, però no em pegui amb la campana!

       

Capvespre d'hivern

Passejar vorejant el riu un capvespre d'un dia d'hivern. Trepitjar pedres, calamuejar en les basses, aspirar fondo l'olor del camp, observar els colors del cel, sentir el fred a la punta del nas, resseguir el cabal decidit de l'aigua entre les ribes, descobrir tons de marró, de verd, de groc, de blau, tan estranys, tan d'aquells moments, tan irrepetibles. I saber que en formes part, d'aquella diversitat de pedres, dels bassals d'aigua cristal·lina, de l'aire que respires, dels rajos de llum que creuen el cel, de la gelada brisa del febrer i de l'aigua fresca i imparable que baixa cap al mar un capvespre d'un dia d'hivern. Gràcies, Mare Natura!

Sensibilitat

    Ets un tou, has de reconèixer-ho. Hi ha notícies que et toquen en un lloc molt profund, com si es tractés d’una càrrega submarina que fa trontollar el fons marí. Aleshores sents que et puja com una mena de tsunami d’emocions i se’t fa un nus a la gola que deunidó. I penses, collons, que tou, nano! I sents enveja d’aquesta gent que parla per la ràdio de la mort d’una companya molt estimada sense que se’ls noti el tsunami de sensacions que -ben segur- els deu voler ennuegar la gola i moltes més coses i ells no es deixen i diuen el que senten sense cap entrebanc. Jo no podria.      

    Admiro la gent que ho aconsegueix fer, perquè, malgrat que sembla que és fàcil, estic segur que no ho és. Vittorio Alfieri va ser un dramaturg italià del segle XVIII que va dir: Oh rara, oh celeste dote, davvero chi sappia ragionare ad un tempo e sentire! És una mena de do celestial saber raonar al mateix temps que sentir; és un privilegiat qui, davant un sotrac de sentiments -negatius o positius- sap mantenir el cap fred i és capaç d’expressar amb tots els ets i uts el que sent. 

     Però ja dic, tu no ho saps fer. En castellà diuen “la emoción me embarga”, que traduït vindria a ser: l’emoció et té lligat, et té pres, i res del que intentis dir o fer, tindrà les mínimes garanties de ponderació, intel·ligència i sensatesa. Així que, millor que callis. Callo, idò. 

     Tanmateix, deixeu-me dir que he sentit la mort de Tatiana Sisquella, directora de La tribu de Catalunya Ràdio, amb una intensitat de tovesa de pa de pessic. Ho sento, Tati, companys i companyes!

     Una última cosa: he trobat un aforisme anònim que diu així “La insensibilitat és la imbecil·litat de l’ànima”

La meua llibreta

  

Tenc el rostre perfecte per representar l'obra del temps: arrugues, enquistades línies d'expressió i cicatrius d'una adolescència granellada. Ja quan era molt jove, el dies freds de l'hivern menorquí van cisellar en la meua cara minúscules i estranyes talles, ínfims i a la vegada notables crestalls que, augmentats a proporcions geològiques, haurien espantat al propi Kilian Jornet. I els cràters que em traspassaven bona part de l'epidermis de la cara eren molt semblants als que, uns anys més tard, vaig poder veure en les imatges de la lluna que arribaven de la NASA als televisors en blanc i negre o al NO-DO de les pantalles del cine OAR o de Ca-lós.
Jo puc dir que vaig ser vell abans d'hora, quan anava a l'institut José Maria Quadrado i els companys m'agafaven la llibreta i hi escrivien "viejo" (en castellà perquė era, llavors, l'única llengua vehicular a l'escola), cosa que a jo em sorprenïa molt i em feia pensar que alguna cosa no devia anar bé.
Aquella paraula em va donar moltes voltes dins el cap. Més voltes que una baldufa. Fins que, anys més tard, vaig entendre que havien estat premonitòries. Va ser quan el temps va iniciar en el meu rostre juvenil la seva implacable tasca esculpidora. Va venir la pèrdua de la innocència en forma de frustració, de desengany, de timidesa, de recerca d'un lloc al món.Va aparèixer el desamor,la incomprensió,la solitud no volguda,i,finalment,la desesperança. I el temps, vinga esculpir la seva obra en l'ànima masegable que era el meu rostre.
Avui, més de quaranta anys després, estic molt orgullós del Temps i de l'obra quasi acabada que li exhibeix la meua faç. Perquè,a aquella llibreta on em van escriure aquella paraula-baldufa, encara li queden molts fulls per escriure.

Edat Mitjana

      Dia 3 de febrer de 2014. Si tot va bé i Rajoy l’encerta, com sempre, amb les previsions de futur, d’aquí a poc temps Catalunya tornarà a ser en plena Edat Mitjana. Aleshores, per on passaran els trens que connecten España amb la Unió Europea? Què vindran a veure els milions de turistes que ara fan interminables cues per visitar el temple de la Sagrada Família o els que omplen les instal·lacions de l’estadi de futbol on juga el millor jugador del món? 

        Si Catalunya torna a l’Edat Mitjana, on celebrarem el GSMA Mobile World Congress, l’ESC Congress o l’Eibtm, The Global Meetings & Incentive Exhibition? I on aniran a parar la Fira Pirineu Esport de Bellver de Cerdanya, la Mostra del Cava d’Ascó i el Firaski de la Pobla de Segur?

         Si, com no sé si sap el senyor Rajoy, a l’Edat Mitjana no es coneixia encara el tomàquet,  amb què farem el pa amb tomàquet al comtat català de l’Edat Mitjana? I quina història explicarem  als monestirs i universitats medievals catalanes? 

         Senyor Rajoy, si tornem a l’Edat Mitjana, com diu vostè, on encabirem el Sincrotró Alba de Cerdanyola del Vallès I el Centre d’Alt Rendiment Esportiu de Sant Cugat?

        La llista dels meus dubtes és llarguíssima, Senyor Rajoy, però potser no ho és tant com el morro que hi posa vostè, senyor president espanyol, a l’hora de treure’s del pap (aquest PAP de PEPERO immens que té, font inesgotable de disbarats i mentides) argumets d’allò més cínics, demagògics i estúpids. 

     Se’n pot anar una mica a pastar fang, senyor Rajoy-PRESIDENT PARADIGMA DELS ARGUMENTS MANIPULADORS?

L'audàcia

    Avui parlaré de l'audàcia, del coratge que porta a arriscar-se, a fer coses sense por, o, si tens por, a fer les coses amb l'atreviment, amb la valentia necessària per afrontar la situació que la produeix, aquesta por. 

       L'audàcia és pròpia de persones que no es conformen amb les coses donades, amb allò que és millorable, amb allò que no serveix del tot per als fins amb què un dia va ser elaborada. Hom té audàcia quan es vol arribar lluny, quan es vol anar unes passes més enllà, quan es vol buscar la perfecció i -per què no?- quan es vol arribar a la utopia, a l'ideal. L'audaç és noble, doncs, perquè busca sempre nous camins, perquè serveix d'exemple de superació constant, perquè és guia i referència per als altres. En l'audàcia hi ha un punt de risc, d'incertesa, fins i tot de temeritat, però és el motor de la innovació, del progrés social i dels grans canvis històrics.

       Siguem, doncs, audaços. Necessitem, cada dia que passa amb més urgència, grans dosis d'audàcia.

Un nou dia

Polítics que riuen

         

          Són les set en punt d'un dilluns del mes de gener, any 2014. El món és ple de conflictes. Guerres que cada minut fan esclatar vides com si fossin bombolles de sabó. Milions de persones que passen gana perquè hem posat baranes al mar, perquè al vent hi hem posat andanes, perquè hem posat tanques al jardí de l'amor, perquè hem fet lleis que protegeixen els forts, perquè al pensament hi hem alçat presons, perquè hem posat filtres a l'aire i hem posat portes al camp. Milions de joves que han oblidat la lletra d'antigues cançons i  han après la música amb el ritme de les màquines, amb el soroll dels motors. Milions de persones que se senten ninots perquè ja no poden mirar els ocells posar-se en els arbres, perquè els han talat les branques de les mans per fer-ne tecles de mòbil, perquè els han posat ratolins en el cap per cercar allò que mai no trobaran. Governants ineptes que riuen i riuen perquè els retratem i els posem a l'àlbum de la nostra estupidesa. Polítics que ens expliquen sopars de duro perquè els deixem fer  i puguin viatjar sobre els nostres lloms. Representants que no ens representen, que se'n

Polítics rient

foten de tot i  pixen al nostre portal, perquè un dia, un dia gris i malastruc com aquest dilluns del mes de gener, vam posar un tros de paper amb el seu nom en una urna. Maleït dia!

Polítics rient

Isavel versus Jorje

   Vaig llegir un article de Santi Vilanova a El Punt Avui que parlava de l'èxit que té a comarques el musical Isavel sobre la història de la sindicalista empordanesa Isabel Vila, lluitadora contra la sobreexplotació que patien les obreres i els nens pels empresaris tapers durant el segle XIX. Ens explica l'articulista que aquesta dona de caràcter revolucionari (representada amb sensibilitat i caràcter per l'actriu dramàtica Iris Vilà) fou una llegenda per totes les Gavarres. El cop d'estat del general Pavía el 1874, que va comportar la il·legalització de l'AIT, va forçar el seu exili a Carcassona, on es va formar com a mestra i va tornar el 1880 a Catalunya, on va dirigir una escola per a nenes de la Institució Lliure d'Ensenyament. 

       L'aixecament contra les normes del sistema dominant i la ruptura amb el catalanisme reaccionari i botifler era l'estratègia d'Isabel Vila (representats simbòlicament per la "v" d'Isavel), explica Santi Vilanova, entre moltes altres coses interessants que es poden llegir en aquest article que us recomano. 

         Parlant de coses interessants, sembla que als del PP això de la deriva sobiranista els fa sortir fum del cap i gairebé els fa suar sang. Aquest cap de setmana han desembarcat a Catalunya "machete" en mà, presentant la seva candidatura a compartir l'altar dels màrtirs al costat de les víctimes d'ETA, perquè aquí, diuen, se senten igual que com se sentien al País Basc sota el punt de mira dels terroristes. Uf! Quin patiment, pobra Alícia! Quina pena que fan!

     Encara sort que, segons l'incommensurable ministre de l'interior Jorje (la "j" és simbòlica) Fernández-Díaz, compten amb l'ajut celestial de Santa Teresa de Jesús, que intercedeix davant Déu per l'Espanya que es troba "en temps difícils", amenaçada per les hordes separaristes del boig del president Mas. 

    "Machetes" que separen Espanya com a metàfora de la petició democràtica i majoritària del dret a decidir d'un poble; patiments que martiritzen un partit polític que defensa una idea que, tanmateix ells -una minoria- pretén imposar a una majoria; santes que intercedeixen davant no se sap quin estament d'un Estat -en teoria- laic...

     No em vull ni imaginar el pla del president Rajoy. Potser cridar el Cid Campeador? Es pot fer més el préssec? Que vingui la BBC -i qui calgui- i ho jutgi.

La ignorància

Allò que em fa més por en aquesta vida és la ignorància.

                                             (Jordi Savall)

La ignorància és la mare de la maldat, de l'enveja, de la ira i dels altres vicis i pecats, per grans que siguin.
                                             (G.Galilei, Opere, XVI, 59)

La ignorància no seria ignorància si no es considerés més que la ciència.

                                            (A.Graf, Ecce homo, 204)

No existeixen altres tenebres fora de la ignorància.

                                           (Shakespeare, Twelfth Night, IV, 2.)



                   

             



Ahir vaig començar el dia escoltant
que un govern havia tancat una ràdio.

Mentrestant,

En algun lloc del món una empresa
cometia un delicte medioambiental.
Una carretera truncava una vida.
Un tribunal, en nom de Déu, decretava un crim.
Cent mares ploraven pels seus fills.
La humanitat augmentava amb escreix la violació del planeta.
Un president de govern pixava fora de test.
Un home es preparava per assaltar un banc.
Una màquina escopia sang.
Mil dones eren assetjades.
Un jugador de futbol signava un contracte sospitós de podridura.
A Gàmbia, les Madrazes, s'omplien d'oracions inútils.
A l'ONU el sanguinari dinosaure seguia covant uns ous gegantins.
En alguna casa d'un barri tranquil d'una ciutat moderna
una noia jove vomitava un avortament.
En una carretera un autocar violava una corba i truncava set vides.

Ahir vaig començar el dia escoltant
que un govern havia silenciat una ràdio.

Mentrestant,

En algun lloc del món una empresa
oferia mil llocs de treball.
En una carretera  naixia una vida.
Un tribunal, en nom dels homes, evitava una injustícia.
Cent mares trobaven els seus fills.
La humanitat deturava la violació del planeta.
Un president de govern s'asseia a dialogar.
Un home ingressava en un banc els seus estalvis.
Una màquina imprimia pau per a tots els pobles.
Mil milions de dones eren estimades.
Un jugador de futbol signava un contracte d'honradesa i de gols.
A Gàmbia, les Madrazes, s'omplien de cançons.
A l'ONU, el sanguinari dinosaure s'extingia.
En alguna casa d'un barri tranquil d'una ciutat moderna
una noia jove plorava un avortament.
En una carretera un autocar creuava una frontera de llibertat.

Ahir vaig començar el dia escoltant
que un govern havia silenciat una ràdio.

Mentrestant,

La ignorància devorava les males i les bones notícies!

Josafat

       Vaig llegir un article molt interessant de Míriam Díaz Bosch,  publicat a El Punt Avui.  L'ha titulat El pit a missa. Interessants exemples de sinècdoque (pit per dona semidespullada) i de metonímia (missa per església) posats un enfront de l'altre.

     Trobo que és un títol amb molt de ganxo, sobretot perquè relaciona dos conceptes en principi antagònics. No és el mateix que dir La mantellina a missa, per exemple, o  que parlar de El pit al còmic. Quina relació hi podem trobar, de bell antuvi, entre la part superior d'un tòrax humà com és un pit i una cerimònia religiosa com la missa?

       Partim del supòsit que ens referim al tòrax d'una femella, al pit femení, esclar. I que es tracta, a més, d´un pit femení al descobert, en tota la seva rodonesa, rotunditat i índex de connotacions -entre les quals destaquen les de caràcter eròticosexual. Un pit (dos, en realitat) nu, sense cap mena de tapall ni obstacle visual. Nuesa de dona i, doncs, missa. Dona despullada (objecte de pecat, de pensaments impurs, de...) i el més sagrat de la religió catòlica, la cerimònia més emblemàtica del catolicisme, missa. Xoc de trens conceptuals d'una claredat meridiana, com diu el Mariano.

       És com dir -permeteu-me la gosadia- La valentia al PP, que són, penso, dos conceptes que es donen de bufetades, posats un al costat de l'altre. O com parlar de El coratge democràtic al PSC/PSOE; dues idees que, últimament, semblen destinades al xoc, oi?

        Bé, ja veieu que, d'aquest article, només us he parlat del títol. Us convido a llegir-lo, però, en la seva totalitat; és prou galdós i interessant. Un bon punt de partida per escriure tot un treball de recerca sobre, per exemple, Què enganxa més que un ganxo? Per cert, Us recomano la novel·la de Prudenci Bertrana titulada Josafat. També va de pits i de misses.

       Apa, fins demà.

Moviment Femen

(El pit a missa) 

El secret

"Els nostres pensaments són la substància que conforma la nostra vida". Vaig escoltar aquesta frase en un programa de ràdio no fa gaire, em sembla que era a L'ofici de viure. I ara, no sé ben bé per què, m'ha vingut una altra vegada al cap.

      Tal vegada deu ser que necessito escriure sobre algun tema i no se me n'acut cap altre que aquest. Quina força tenen els nostres pensaments? Recordo un llibre que va tenir molt d'èxit fa uns anys que es titulava El secret, on l'autor venia a dir que, si volem aconseguir una cosa -ser rics, per exemple- només hem de pensar que l'aconseguirem. Nosaltres creem a partir dels nostres pensaments. Si volem abundància, només hem de pensar en l'abundància, i hi nedarem, Car nosaltres som els creadors de la nostra pròpia realitat.

     Ara, crec recordar que en aquell programa de ràdio es va dir també que allò que desitjo aconseguir ha d'estar alineat amb el meu subconscient, és a dir, que allò que vull ha de mantenir una coherència interna amb la meva consciència o, el que és el mateix,  no puc desitjar ser immensament ric si, en el meu fur intern considero que tal cosa pot ser, a la llarga, dolent per a mi, o que pot perjudicar  terceres persones.

      I què passa si barrinem que allò desitjat de fet ja ho tenim, que només hem de deixar que flueixi a fora? Per què volem anar al cel? De fet, només volem anar-hi perquè no volem anar a l'infern, per una simple contraposició. Però, i si l'infern no és altra cosa que el que tenim ara? Aleshores ja no hi ha contraposició, ja no freturem de cel.

       No sé ben bé en què estaré pensant, quan parlo de tot açò. Potser ho hauré de madurar més. Si no, en el moment d'aconseguir allò que vull, resultarà que no m'agrada tant com em pensava.

Gossos surfistes al Brasil

       Una dotzena de gossos formen part dels participants en una competició de surfistes al  Brasil. Segons els seus promotors, aquesta iniciativa neix pensada per al gos, sovint apartat de les activitats més entretingudes que es poden fer a la platja. L’home que va idear-la explica que un dia que ell estava gaudint com un camell dalt de la taula, va mirar el  seu gos –fermat a tall d’aigua- i amb la seva mirada li expressava que a ell també li agradaria fer surf.  Aleshores, l’home va sortir de l’aigua, va agafar l'animal i va passejar-lo una estona damunt la taula. I, efectivament, va comprovar qu s’ho passava d’allò més bé fent surf.

       Es veu que aquest amic dels gossos i surfista va publicar la seva experiència a  facebook i no van trigar a sortir-li amics de tot arreu que li deien: “jo també vull, jo també vull”, en nom del seu gos.

       Sembla que aquest és el segon any d’edició. El concurs consisteix en una cursa de boia a boia i es desqualifiquen les taules –que porten els amos o les mestresses dels animals- quan el gos cau a l’aigua.

-No calen superdotats físics per participar-hi-, explica una noia brasilera en biquini-. Ni el gos ha de ser un border collie hiperactiu. Qualsevol gos pot participar-hi. 
       Sempre n’hi ha de més porucs que d’altres, però no deixa de ser una activitat per enfortir els llaços entre els gossos i els humans en un marc incomparable com les platges de Rio de Janeiro.

      Tot mirant el vídeo que explicava aquesta notícia he sentit una mica d’enveja. Perquè les platges de Rio de Janeiro en aquesta època de l’any són un lloc molt envejable, per raons diverses, que no m’entretindré a explicar per no fer venir salivera a la meva persona i, ben segur, a moltes més. I que maques, les noies brasileres lliscant damunt la taula de surf!

     

Noia surfista brasilera

Gos surfista brasiler

Retrats

Truita amb patates

        Retratar la vida amb una màquina de fotografia és relativament fàcil. Si no, proveu d’entrar en qualsevol xarxa social (facebook, twitter, instagram…); en totes trobareu la possibilitat de pujar les vostres fotos i mostrar-les a qui vulgueu, des d’algú en particular fins al món sencer. 

       En aquests llocs, hi campen els mostradors compulsius de fotos. Els mostradors compulsius fotografien qualsevol moment i qualsevol cosa, i tot seguit senten que ho han d'ensenyar, però ho senten d'una manera imperiosa que no admet demora ni dilacions. Ho han d'ensenyar i prou. 

       Que he fet una truita i m’ha sortit de primer premi de concurs?, de pressa, foto i a ensenyar-la al públic, que arrencarà en aplaudiments! Que amb els amics anem a la disco i, per tant, fem un gran pas per al progrés de la humanitat?, vinga, va, foto i amunt, que ho vegi tot l’univers, si fa falta! Que guaito per la finestra i hi ha núvols al cel fent una bella combinació cromàtica i és la primera que he vist i l’última que veuré?, què espero per fer la foto i pujar-la?, no fos cas que demà, de dins la caixa estant, no me’n penedeixi, de no haver compartit un moment únic i irrepetible. Que jo, la nineta dels ulls de mi mateixa, m’he mirat al mirall i, quina llàstima, que només ho vegi jo, que estic tan bona?, au, va, foto i a compartir aquesta bellesa impagable! ep, amb tots els vouyers que vulguin,  i no cal que paguin entrada!

          Retratar la vida amb un mòbil ara és molt més fàcil que mai. I ensenyar-la als altres s'està convertint en una addició. Trobo molt més difícil retratar la vida a través de les paraules. Per fer-ho, també tenim les xarxes socials. Però aquí no hi ha tant d'afany. Perquè explicar amb paraules com has fet la millor truita del concurs, per exemple, és massa complicat.

       Com va dir aquell: Retrateu i multipliqueu-vos.

Sant Antoni

  Avui és Sant Antoni: el barbut, el del porquet, el patró dels animals domèstics (però també he sentit a dir que dels ases), patró hivernal a moltes localitats de les Illes, patró institucional i insular de Menorca; Sant Antoni abad, ermità (o eremita), el Sant Antoni de les temptacions, el de la campaneta, el de la processó a Ciutadella acompanyat d’un o dos cavalls de Sant Joan, el Sant Antoni dels tres tocs, dels tres tombs, el del rei Alfons III; el sant dels ramells de dàtils i el dels garbons, el de la festa en què el dia s’allarga una passa de dimoni. Sant Antoni, el de la caputxa, el protector de bèsties i bestioles, protagonista i antagonista, el seriós, el geniüt. El mestre, el centenari, el de les set cartes, el màrtir que no va poder ser, car no en tenia la fusta. Avui és aquest Sant Antoni.

       Sant Antoni va viure 105 anys, protegit pels animals i pels homes. I per Déu, supòs. Per açò, Sant Antoni és el meu patró. Amèn.

Emma Joiell

     Conec una dona taxidermista. Però no us penseu que al seu obrador dóna il·lusió de vida a casuaris, òrixs o esparvers, o que enormes peixos envernissats pengen del sostre, ni que un abundant estol d'ànecs, oques i rapinyaires, diürns i nocturns, s'escampen per terra, alguns amb les ales esteses com si volessin. En l'obrador d'aquesta dona no hi ha faisans i galldindis, ni pelicans ni cignes, ni coiots ni castors dissecats. 

        Aquesta dona no viu envoltada de vitrines empolsinades plenes de tòrtores i coloms, serps enroscades, llangardaixos, tortugues, conills, esquirols i ratolins. Emma Joiell, la taxidermista, viu envoltada de llibres; a casa seua -el seu taller- dóna vida a corsaris, òrfics o cavallers, a singulars paisatges d'altres edats i llurs monstres; fa immortal allò instantani, evoca faiçons i caires, diürns i nocturns, i hi prenen forma herois sense disfressa, un xic imbecils. 

        On treballa aquesta fabuladora, també hi ha faisans i galldindis, pelicans i cignes, i coiots i castors. Però no són dissecats. Car Emma Joiell, l'escriptora, dóna il·lusió de vida -com un bon taxidermista- amb les paraules que aboca en els seus llibres.

        Apa, fins demà!

       

El vel

      Quanta gent hi ha que va amb una lleganya a l'ull, és a dir, que no veuen clar que Catalunya pot ser perfectament un estat independent i que no s’ensorraria el món, que no passaria res. I si aquests no es renten la cara i se les treuen, les lleganyes, si no es treuen el vel, estarem ben llestos i, al final, anirem cap enrere, com els crancs. 

       Hi ha moments que sembla que, en comptes de demanar poder fer una consulta  (una simple consulta) demanem directament, no ja la independència, sinó permís per passar per les armes (democràtiques, ep!) tot España i part de l’estranger, és a dir, tot Europa. Quanta por, tu, ni que al dia següent de la consulta Catalunya hagi d’esdevenir el déu Cronos i s’empassi un a un tots els seus fills! 

       No hi ha ningú que hi pugui posar una mica de seny, en tot aquest afer, a Sepharad? Ep, que no hem declarat cap guerra, nosaltres! Que no som enemics de ningú, ans al contrari, estic segur que, una volta cada u a caseua i Déu per tot, serem molt més amics que ara, que ja en som. Cabals. Sense rancúnies. 

La por, ja se sap, neix del desconeixement, de la desconfiança. Però si no fem el pas, no sabrem mai què hi ha (de bo i, per què no?, de dolent) a l’altra costat. Si no ens traiem les cuirasses, mai no ens sentirem confiats -protegits, sí, però no confiats. 

      “Em refermo en la convicció” deia ahir en un article publicat per El Punt Avui Miquel de Palol ”que el principal obstacle per a la independència de Catalunya no és ni a Espanya ni a Europa, sinó entre els catalans mateixos. La falta de valentia i la falta d'unitat i de cohesió en un projecte compartit en són els mals majors. N'hi ha un altre de fons, més ambigu i opinable, menys vistós, però anterior i causa de tot: la falta d'un autèntic projecte articulat al voltant d'una idea identitària” (…). Hi estic d’acord. 

       Si no ens ho creiem tots, al final, les lleganyes esdevindran cataractes, a un pas de la ceguesa i la foscor. I això sí que fa por!

Quatre coses sobre la vida

La vida és un fenomen evanescent. Els dies passen, els mesos, els anys. Som fills d’una mare que ens obliga a desmamar-nos contínuament. Som verges que una dèspoina ancestral desponcella contínuament. 

La vida ens desplanta dels nostres desitjos més fecunds. Ens clava a l’oblit amb grampillons d’absència. Ens omple la pell de calç i d’ombres. La vida fa olor de saladí, és un vidre brut que entela  les presències.

La vida és un fenomen indeleble. Els dies romanen, els mesos, els anys. Som fills d’una mare porfidiosa. Som amants insatisfets, despitats, a la platja del desplaer eternament abraçats.

La vida ens planta en terra erma, sense esma. Ens clava a la memòria amb grampillons d’experència. Ens omple la pell de sal i d’història. La vida fa olor de melassa, és una llum fina que il·lumina, que recrea, que fa eterna la mentida.