D'aquí a cent anys...

      D’aquí a cent anys tots estarem calbs, o gairebé tots. O criarem unes malves esponeroses i curulles de toxines. Inclosos tots aquells que es pensaven anar al cel i viure eternament rodejats d’àngels i practicant l’hierogàmia dia sí dia també. Tots i serem, al port, amb la desconeguda, com deia l’admirat pastisser i tanmateix poeta J.V.Foix. 

      Alguns apareixeran als Annals de la Història com a personatges nocius, paràsits, hiènids, pencuts i malparits de collons. D’altres seran estudiats com a exemple de ridiculesa, de buit, d’enrariment, de persona rascanyosa i de babau empedreït. No hi faltaran els esgarrapacristos, els lladremanyers, els tinyetes i els pillards. 

     Capítol a part formaran els garses, els vividors i els avantatgistes; i els aduladors, turiferaris, llepacrestes i rentacares. 

      Seran molts els representants de totes les baixeses, de totes les maleses, de totes i cada una de les facetes de l’estupidesa humana, els que figuraran en els llibres d’Història del futur. Tants i tants, seran, i tan monumentals la indignitat, l’abjecció i la infàmia que representaran, que ben segur que faran avergonyir i treure els colors als nostres descendents.

      Encara sort que, al costat de tanta ignomínia, seran més nombrosos els representants de la bona voluntat, de la intel·ligència i de l’amor a una vida autèntica. Seran infinitament més nombrosos els artistes de la vida.

Grans idees

 Sembla lògic pensar que tenir grans idees és una cosa molt difícil, només a l'abast de ments privilegiades o grans intel·lectes. Però jo crec que hi ha una altra manera d'accedir al món de les grans idees. Es tracta de saber captar el senyal d'aquells que les emeten sense adonar-se'n. Perquè existeixen ments extraordinàries que llancen a fora idees de gran valor que, si no s'hi està atent, es perden com es perd la llavor que cau en terra erma. En canvi, sembrades en terreny ben adobat i productiu, poden esdevenir, si no grans idees, sí idees regeneradores, útils a la societat.
      Així com no cal ser Al Capone o Bárcenas per cometre una transgressió, sinó que pensar ja ho és, una transgressió, de la mateixa manera no cal ser una bèstia intel·lectual ni un gran home amb grans idees,  per poder arribar a canviar el curs de la història.
      Qualsevol pot tenir una gran idea si sap adaptar-se a les circumstàncies, si sap ser lúcid, transcendent i lliure de pensament. En definitiva, si té al cap un bon receptor de senyals de nous temps.
   

El consol del que és sublim

Schopenhauer diu que la música és la imatge del món. I crec que també deia, al fil d’això, que si el món deixés d’existir la música continuaria existint, sense necessitat de pentagrames, notes, ritmes i compassos. O sigui, que les nadales no són d’aquest món: existien abans, existeixen ara i existiran sempre, fins i tot quan el món no existeixi. 

I aquell himne a l’alegria que cantàvem pels carrers de Ciutadella de Menorca la nit de Nadal ens emocionava tant perquè, a través d’aquesta música, fugíem de la realitat que ens feia la llei en aquells anys de dictadura franquista. 

El consol del que és sublim. També és de Schopenhauer que “cada home és un miracle que només es produeix una vegada.” Jo hi afegiria que “cada dona és la imatge d’aquest miracle.”

Excrescències

Un parell d’hores a la biblioteca remenant llibres. Un conte de Patríca Highsmith. que situa el lector en un cementiri on passen uns estranys fenòmens. Resulta que al costat del cementiri hi ha un hospital oncològic on fan certes investigacions sobre el càncer. Un dia, l’encarregat del petit cementiri descobreix unes estranyes excrescències que surten del terra, formes gairebé artístiques si ens ho mirem des d’un punt de vistà estètic. 

En un moment donat, el narrador insinua que les cèl·lules cancerígenes no moren quan mor la persona afectada. Com que és un cementiri per a persones pobres, que gairebé moren soles o amb parents que fa molts anys que no es preocupen d’elles, són enterrades en condicions poc salubres, per dir-ho eufemísticament. Sense caixa, vaja. 

Llavors, què passa si el càncer d’aquests pacients té vida pròpia? Per treure-hi dramatisme, l’autora presenta els esdeveniments de manera que resulten poc macabres, fàcilment entenedors i amb aquell punt d’humor. Fins i tot, quan les gents dels encontorns del cementiri s’assabenten del que està passant, s’hi despleguen una sèrie de personatges que donen a la història aquesta dimensió artística i humorística: hi ha el pintor que agafa els estris i va a prendre esbossos del natural d’aquelles estranyes criatures, sí, perquè hi ha qui hi veu formes antropomòrfiques en aquelles estranyes excrescències. I també hi ha el grup d’estudiants de medicina que organitzen una festa de disfresses en  el propi cementiri amb la intenció d’estudiar de més a prop el fenomen. No cal dir que la disfressa que escullen la majoria d’aquells estudiants és la de fantasma.

Molt interessant. El llibre en qüestió es diu Catàstrofes.

Artistes de la vida

     Els artistes de la vida tenim una sola missió: badallar. D'avorriment i de gana. Quan ho fem d'avorriment és perquè l'espectacle que ens ofereixen és massa costós, massa elaborat, massa complicat, massa global. Estem avorrits de tant espectacle que no busca altra cosa que furgar, furgar, furgar i furgar. Li hauríem de posar una anella al morro, a l'espectacle-porc, perquè pari d'una vegada de remenar tanta merda.

          Artistes de la vida: badalleu de pur avorriment, de pur estar fastiguejats per l'espectacle del porc global que furga i furga i ningú no tindrà mai els sants pebrots de posar-li una anella al morro. Avorriu-vos. És la vostra missió. Badalleu amb una boca tan gran que s'empassi tot el circ i. amb ell, tota sa avorrida representació, que s'empassi els trapezistes de la mentida, els domadors de l'estupidesa, els prestidigitadors de la badoqueria, la ingenuïtat i la bona fe dels ignorants. Badalleu sense escletxes, artistes de la vida. Que el vostre avorriment s'emporti tanta pallassada, tanta política de circ, tanta promesa caduca, tant espectacle avorridíssim, caduc i llastimós. Badalleu, també, de gana, artistes de la vida. Una insaciable gana de menjar les úniques i escadusseres menges païbles: la bellesa i la intel·ligència.           

     Només us demano una cosa: no us n'empatxeu, assaboriu-les amb art, artistes de la vida.

Pepeflagel·lades

 


        És com una tortura. La gota malaia. Ara una gota, ara, una altra gota. Fins que el degoteig continu  va fent forat, va obrint-se pas entre el teixit, entre les cèl·lules.  I al final, posa-t’hi cebes, que el forat ja està fet. El mètode  dels torturadors no té fissures, no té sentiments, no s’està de res. Van fent, van fent. Res no els atura. Són professionals del fastigueig,  de la monotonia. Un ha de saber on posa els peus, si no vol topar amb ells. Un ha d’aprendre a esquivar la gota, si no vol que aquesta foradi  fins al moll de l’os, fins a l’última idea, per  lògica i democràtica que sigui.

           Una altra manera de fer mal són les xurriacades. El flagell castigador.  Mètode molt emprat per estigmatitzar els sentiments i les emocions de l’adversari. Xiulen com  serps, els flagells, quan creuen l’aire cap a la pell del demòcrata, del que es rebel·la contra l’autoritat establerta. Cremen com un àcid corrosiu, quan s’estrellen damunt l’esquena o els braços del descarrilat anyell que vol separar-se del ramat. Encara que aquest ramat el porti cap a l’abisme. Són les flagel·lades infernals, inquisidores, negadores de la llibertat, perquè, després de rebre-les, el cos esdevé una massa entumida, dolorida, incapaç de moure’s lliurement.

         Són les pepeflagel·lades.  Una tortura que ja fa molts i molts anys, massa anys, que hem de suportar els catalans pel simple fet de no voler combregar amb  les seves  rodes de molí.

Españoles todos...

Són les set del matí. Em llevo, em rento la cara, em faig un suc de taronja. L'hora l'he deduït mirant per la finestra, on veig aquell color blau fosc en un pany de cel que té forma de copa de cava entre els dos edificis de davant de casa. És la copa del dia, plena d'aquell líquid blau honest. Quan poso els peus al terra sempre ho faig amb les sabatilles mig posades. Per la cara em llenço tres manats s'aigua de l'aixeta, freda, sense pensar gaire. Em miro al mirall, també amb la pensa sota mínims, en punt mort, diria. La taronja m’agrada amb un punt d’acidesa, i, a vegades, barrejada amb mandarina. La combinació de sabors, de matisos, de textures, és una cosa que sempre m’ha agradat.  Sóc dels que mengen pa amb la fruita, per exemple; o dels que barregen dolç i salat sense manies. La sobrassada amb sucre, o amb mel, per exemple. 

Miro les notícies mentre esmorzo, una combinació a voltes agradable i d’altres no tant. Una llesca torrada untada amb formatge fresc i melmelada -préssec, nabius, fruites del bosc-, no combina gens amb l’Alícia Sánchez-Camacho fotent el rotllo de sempre; el cafè amb llet carregat tampoc no combina gens amb el somiaterceresvies del Navarro. I no parlem quan surten els nois de Ciutadans, quin parell! L’home del sac, quan era petit me l’imaginava com el de la barba més negra que el sutge, ara no me’n recordo com es diu; i l’altre, el guaperes de l’Albert Rivera, em recordaria el que sempre em treia les al·lotes quan sortíem a lligar per Sa Quantramurada, a Ciutadella de Menorca, si no fos que té un aire massa “ciutadà de luxe”, i d’açò no n’hi havia, al meu poble, en aquells temps.

Per cert, en aquell temps, sortia molt en el No-Do un personatge que sempre cantava una cançoneta molt avorrida que començava així: “Españoles todos…” Encara sort que, en aquella època,  no esmorzava davant la tele.

Nou de novembre

 9/11/14, aquesta és la data de celebració de la consulta. En nom de la rauxa catalana, m’he permès la llicència de fer unes maquinacions a partir de les xifres que apareixen en aquesta data. És curiós com 9/11, si es capgira, esdevé 11/9/, és a dir, 11 de setembre de 2014, tricentenari de l’onze de setembre de 1714, una data tan significativa i simbòlica que es pot entendre com una mena d’insígnia que representaria de manera inequívoca els partidaris d’una Catalaunya sobirana i independent. Si agafem, doncs, aquest fet com a base, que 11/9/2014, és una data estendard dels que volen la independència, davant la data 9/11/2014 es poden fer, sense dubte,  unes càbales perverses, malintencionades. 

Segons aquests càlculs negatius, en aquest capgirament hom hi podria entreveure la metàfora de la negació, la negació a fer la consulta, avalant així que, des del començament d’aquest procés, l’Estat espanyol s’hi ha negat en rodó. A més, aquest capitomba de xifres vindria a ser la imatge  del girar l’esquena a qualsevol diàleg orientat a buscar un acord per tal que la consulta es pugui realitzar dintre de la legalitat per part de l’Estat. Si 11/9 representa el que representa, com he dit, donar-hi la volta i convertir-ho en 9/11, simbolitza el NO pot ser; si tu (11/9) vols, jo (9/11) et dono l’esquena i no vull ni tan sols escoltar-te.

Ara bé, les càbales en negatiu expressades més amunt tenen una rèplica positiva, que seria la següent. Què va passar l’11 de setembre de 1714? Va passar, com sabem, que Catalunya va haver de rendir-se, després d’una guerra sagnant, va haver de sotmetre’s al domini absolutista de l’Estat espanyol i va perdre la majoria dels seus drets com a poble amb una història i una cultura seculars. Bé, doncs, mirat des d’aquest punt de vista, 11/9 són xifres que, per a Catalunya, representen una derrota i, per tant, un NO. Si, al final, la consulta es fa capgirant l’ordre d’aquests nombres, si es fa no l’11 del 9, sinó el 9 de l’11, no pot veure’s com un bon auguri, com un senyal que, en aquesta data històrica, no es repetirà la història? Així ho espero.

La positura

      Ara m’he assegut sense pensar que m’asseia. El cos es veu que no pensa i, si el deixem, fa el que vol, més ben dit, fa el mateix que fa un sac de patates quan el deixem a terrra:  posar-se a mercè de la força de la gravetat, que fa amb ell el que vol. 

       Amb el nostre cos deu passar el mateix, almenys ho penso així, encara que no sóc un expert en la matèria; no sóc especialista en ergonomia ni en cap altra disciplina que pugui aportar llum científica sobre el cas, em baso només en el sentit comú. I el sentit comú em diu que, en seure, ho  he de fer pensant que sec, no com si tot jo fos un sac de moniatos que es deixa anar damunt una cadira. Quan m’assec, doncs, he de pensar, primer que m’assec, després on m’assec i, finalment, perquè m’assec; i així, quan tingui totes les dades, m’asseuré com una persona, com un ésser que pensa, i no com una senalla plena de còdols. D’això se’n diu seure amb la positura adequada, correcta, lògica.                  

      Positura també es pot dir postura. Ara, si diem postura també ens podem referir a conceptes que difereixen depositura, com ara gestos, posats, manyagueries, que volen ésser graciosos, abellidors. Postura, també es pot referir a preu que el comprador ofereix per una cosa,especialment en un encant. Evidentment, una bona positura no es pot comprar en un encant, però, si  s’hi pogués comprar, jo en donaria una elevada postura.

La pregunta

      La pregunta. Miro al cel i és tan blau que sembla un salvapantalles d'ordinador. Si els núvols són representació de dubtes i incerteses, avui els dia se'ns mostra amb una clarícia absoluta, sense segones ni terceres vies. Els polítics són grans productors de fronts d'inestabilitat i, per tant, de grans nuvolades.

    La pregunta. Si llueix un sol esplèndid, el paraigua, al paraigüer. Si el camí és recte, a què treu cap fer giragonses? Deuen anar a comissió, els polítics, amb els fabricants de paraigües? Per què els agrada tant, marejar el personal? Que no ho veuen, que hi ha anticicló i que la Via va tot dret on la majoria vol anar?

      La pregunta. Qui pregunta ja respon, qui respon també pregunta, deia una cançó. En una estació de tren hi ha dues vies, una va a la dreta i l’altra a l’esquerra, o, dit d’una altra manera, una a l’est, l’altra a l’oest, al nord, o al sud. A quina mena d’estació ens volen, els polítics, per agafar un o altre tren? En una en què el nus sigui tan perfecte que es faci impossible saber cap a on va el tren que agafes?

      La pregunta. Tan difícil és preguntar si els catalans i catalanes volem agafar el tren del passat o el del futur? Si volem la pellofa o volem el suc? Si volem seguir torejant el brau o ens pugem al ruc? Tant costa, fer LA pregunta? 

Avui és el primer dia de la resta de la meva vida

La poesia és la vertadera realitat absoluta. Heus aquí el nucli de la meva filosofia. Quant més poètic, més veritable.

                                                                  Novalis    
   

Cada u és forjador de la seva pròpia fortuna.

                                                                                Salusti

           

             Avui és el primer dia de la resta de la meva vida. Aquesta és una frase que no sé a qui atribuir però que fa molts anys que la tinc guardada en algun fitxer, calaix o prestatge. De tant en tant, li trec la pols, l’enllustro com s’enllustra un moble antic o la deixo sortir a fer un tomb, perquè estiri les cames i es tregui la son de les orelles. Les frases d’aquest tipus tenen cames, i son. I tant. I si no les treus a passejar podrien tornar-se, ertes, balbes i insensibles. O podrien adormir-se i no veure mai el moment d’obrir els ulls, saltar del catre i activar-se.

         A aquesta, per exemple, m’ha costat bastant deixondir-la: 

        -Avui és el primer dia de la resta de la meva vida, desperta’t!- li he cridat gairebé a un pam de l’orella. I,  ni moure’s. Quines penques! Llavors he anat a buscar-la al calaix de sastre de les frases i no hi havia clarícía, entre aquell flicot de sentències, màximes, refranys i frases fetes. Al final, l’he trobada en una lleixa, plena de pols i de cagades de mosca. L’he baixada i li he passat un pedaç.

    - Fas patxoca, em sembla que et posaré a la plana d’avui de la meva llibreta- he pensat. I,  dit i fet.

Àudio

       Sent un soroll que ve del celobert. Metàl·lic, repetitiu, monòton. Concret. Circular, aquós. Suposa que és el tambor d’una rentadora que dóna voltes i voltes, però no n’està cert. Una màquina, segur. Se li fica al cap, ritme de coixinets, d’eixos i de corretges de transmissió. Absort. Pres. Hipnòtic. Si intenta desfer-se’n, encara se li fa més perceptible, més dens. Potser no és el que s’imagina. Ara es ramifica, instruments d’una orquestra recargolada en una simfonia fèrria. Uix! Abaixa la pantalla de l’ordinador. Ja escriurà més tard.

        El soroll ha parat. Per fi! Ara podrà escriure i ho farà sobre allò que li ha passat avui. Avui, que ha anat a l’institut per fer la darrera classe com a professor de català. Avui que hi ha hagut un incendi a la serra de Collserola, una fumera que ell ha vist mentre enfilava per última vegada la B-24 cap a Vallirana. Avui que al telenotícies ha escoltat males notícies i que ha cuinat uns feixets de pollastre mentre l’olla de la política bullia i la tramuntana bufava i els cotxes enfilaven les sortides de la ciutat cap a llocs més tranquils.

      Als carrers avui la gent feia el de cada dia. Homes i dones de cada dia, amb pensaments dins els seus caps com una simfonia inaudible, amb darreres vegades, amb primeres, amb incendis i ventades cremant-los boscos i conreus. Però també ha vist, avui, i per això té ganes d’explicar-ho, que val la pena escriure, malgrat tot.

      Aquest món és tan i tan meravellós!

Llibres nous

     Aquests nois i noies amb els quals m’he fet una foto aquest matí són com llibres amb un gruix de pàgines no gaire important, en el sentit estrictament quantitatiu. Aquests llibres contenen històries que es troben tot just en el plantejament, en la presentació dels personatges i de les seves situacions i circumstàncies. Són personatges que s’aniran fent a dins de cada plana, que aniran forjant les seves vides a cop de paraules de tota mena, derivades o compostes, monosèmiques o, segons l’aire que bufi, variables polisèmiques, literals o figurades.

     Són llengua, són ciència, són literatura i tecnologia. Ara estan fent-se un lloc en les seves vides prosaiques, en els seus capítols apuntalats per bastides, enredats en trames tal volta absurdes, tal volta incertes, però sempre apassionades. Són socials, són filosofia i biologia. I una química implacable els perfà sensacions, els mou mol·lècules, fonemes i gramàtiques. Són pura matemàtica. Són història, breu encara, i geografia. Una història i geografia encara amagades, narrativa i geològicament inacabades.

    Són les alumnes i els alumnes de 2n de Batxillerat, amb els quals, aquest matí, m’he fet la foto de comiat. Un llibrot gruixut, una història que enceta el desenllaç al costat de quasi trenta llibres lleugers, joves, que a penes encaren el nus de l’existència. Bona sort, i llarga vida, llibres nous!

Estrelles

    La temperatura en aquesta hora a Barcelona i a Maó és de 9 graus, a Nancy (França) d’ 1 grau. L’hivern que s’acosta diuen que aquest any serà gèlid. A veure. Ja se sap que açò del temps va com va, i darrerament encara més. Ja ho deia el Serrat, que estava ben capgirat, el temps, vull dir.

    Caram, avui sembla que l’únic que m’he proposat és fer temps i no parlar de res. També podria ser, encara que aquesta no és la meva intenció. Amb un diccionari al costat sempre es pot parlar d’alguna cosa, ni que sigui de les clòtxines, petxines, carculles o conquilles. 

    Però la millor font d’inspiració és la realitat que ens envolta. Qualsevol cosa que agafem al vol mentre escoltem la ràdio o mirem la televisió, per exemple, pot servir-nos d’ham per pescar algun peix interessant. El peix d’avui és Gaia, el primer satèl·lit que aconseguirà catalogar mil milions d'estrelles, és a dir, un 1 % del total de la Via Làctia. Ha estat llançat a l’espai fa poc i s’espera que ajudi a obtenir molta informació del nostre Univers. Per fer-nos una idea, és com si poséssim una moneda d’euro damunt la superfície lunar i la poguéssim estudiar des de la Terra. Fantàstic. Espanya es veu que participa amb un 11% en el projecte.

     Home, l’11% de mil milions d’estrelles no és cap minúcia; fins i tot és possible que, com en el joc del rasca-rasca ens en toqui una amb premi i tot.

Informe Trepitja

      

    Avui he corregit els darrers exàmens de l’institut. Tot arriba, en aquesta vida. Em pregunto quants en dec haver corregit des d’aquells anys al col·legi SIL fins aquests al Vall d’Arús. Millor no calcular-ho perquè podria donar-me un col·lapse.
   Seguesc pensant que açò dels exàmens és un mal invent. El mateix penso de les lectures obligatòries, ara ja ho puc dir tranquil·lament. “És que si no hi hagués lectures obligatòries els alumnes no llegirien”. No ho veig clar. Així com no m’entra que els alumnes que no volen estudiar ho hagin de fer caigui qui caigui peti qui peti. Un mal sistema, aquest. Així l’informe Trepitja va com va. Un sistema que fa aigües per tot arreu, començant pels polítics adotzenats que se l’empesquen amb el punt de mira posat en interessos ideològics i reaccionaris i acabant pels dissortats subjectes passius que el reben sense ganes perquè no hi veuen objectius clars. Perquè tot ha canviat tant en tan poc temps que no hi ha altra manera d’engegar un bon sistema que no sigui responent també amb decisió i rapidesa a aquests canvis. Uns canvis que mai no poden anar de la mà d’una única ideologia, d’un pensament únic que té, a més, arrels profundes en el passat més ranci. No és això, companys, no és això.