Llibertat íntima

   Si no gaudeixes de la llibertat interior, de quina altra llibertat esperes gaudir? ( A. Graf)

   La llibertat consisteix a ser amo de la pròpia vida, a no dependre de ningú en cap moment, a subordinar la vida només a la pròpia voluntat i a donar poca importància a les riqueses.  (Plató)

   Aquestes dues màximes sobre la llibertat  em serviran avui per travessar el full en blanc d’un cantó a l’altre,  traginant  mots per tal de confegir un text que s’aguanti, com qui fa una paret, o un castell de naips, segons com es miri.  

   Si cada dia he d’anar a treballar per alimentar-me i, a més, per gaudir d’alguns productes addicionals que m’ ofereix la vida ( em refereixo a producte  en el sentit més ampli possible),  la llibertat ve amb jo? O potser l’he de deixar a casa asseguda al sofà esperant-me?

   La meua llibertat interior què fa mentre la llibertat interior de la meua cap d’estudis m’apunta perquè arrib deu minuts tard?  Fer-se més interior que mai i no dir res? Sí, perquè, si no, hauria de deixar de ser d’interior, i ben segur que si sortís a fora li’n passaria alguna de dolenta.  D’aquí ve la dita: som amo dels meus silencis i esclau de les meues paraules.

Fracàs?

     

    Ara que estic a punt de deixar-ho m’agafa la recança de pensar si ho hauré fet bé, regular o malament; perquè molt bé, notable o excel·lent ja tenc clar que no. Quan mir endarrere, veig dos o tres dies que podríem qualificar de bons (amb la seua dosi de satisfacció, modesta i finita en el temps, però tanmateix satisfacció homologada, de manual) i set o vuit dies que ballarien entre molt normalets, delicadament embullats o directament desastrosos.  Crec, idò, que la balança s’inclina sobradament cap al cantó del fracàs: més de dues terceres parts de tots aquests anys, des del punt de vista de les satisfaccions aportades han estat d’una magresa absoluta, raquítics fins i tot  No em sap cap greu reconèixer-ho: no ho he sabut fer millor. O tal vegada és que no ho he pogut fer millor. Però qui fa el que pot no està obligat a més, diuen. Açò em treu la responsabilitat d’uns quants dies que les coses no han sortit gens bé. La responsabilitat, sí, però la sensació de profund mareig amb què molts dies me n’he anat a dormir, açò no m’ho treu ningú.

         I tanmateix tenc la impressió d’haver acomplert un mena d’encàrrec, d’haver estat allà on em corresponia. Al cap i a la fi pens que hauré portat a bon port el vaixell, malgrat totes les tempestats i els remolins que  han amenaçat d’ enfonsar-lo. I açò em compensa tots els patiments, tots els mals dies. Perquè el que importa és el present, aquest i el que vindrà. Sí, tot podria haver anat molt millor, però ara ja no té remei; i no val la pena donar fuetades a la bístia que ha estirat el carro del passat, ja que, sense escarafalls, correrà a estimbar-se en el facultatiu abisme de l’oblit, que és on van a parar totes les dues terceres parts de fracàs de qualsevol casta.

Sísif

    Conta la mitologia que Sísif va voler fer burla dels déus no retornant als inferns d’on aquests l’havien deixat sortir momentàniament.  Així,  durant molts anys va viure “de propina” davant  “la mar esclatant i els somriures de la terra”. Fins que Mercuri el va fer passar per l’adreçador tot retornant –lo a l’Hades, on l’espavilat Sísif ja tenia preparat el seu càstig: els déus l’havien condemnat a fer rodolar incessantment una roca fins al cim d'una muntanya des del qual la pedra tornava a caure pel seu propi pes. Havien pensat, amb algun motiu, que no hi ha càstig més terrible que el treball inútil i sense esperança. 

    Avui he esmentat als meus alumnes aquest  mite  a propòsit d’un conte de Jesús Moncada que s’hi refereix i  també arrel d’un vídeo que parlava de la cultura de l’esforç.  Com el protagonista del conte de Moncada, Sísif  havia estat condemnat pels déus a realitzar una activitat absurda. També Albert Camus va recrear el vell mite grec de Sísif considerant-lo expressió o metàfora de l'existència humana.  

   Aquests dies els i les alumnes han fet exàmens trimestrals i el cansament i la decepció eren majúsculs. Perquè, temien, segons m’han comentat, que l’esforç que han fet no es veurà recompensat, en la majoria de casos, amb unes bones notes. Deien que no havien pogut estudiar prou, que han tingut massa exàmens per dia (tres), sense temps entremig per preparar-se’ls bé. “Així no aprenem res”, han reblat. I no m’he pogut estar d’imaginar-me’ls traginant un gran roc muntanya amunt, com a dissortats sísifs, subjectes pacients d’un sistema educatiu que els aboca, en massa casos, al càstig terrible del treball inútil i sense futur.  Esper equivocar-me tant com sigui possible, però he de dir que he sortit de l’aula amarat de la seva recança i preocupació.

Silenci

     Avui començ aquestes línies pensant que em costarà molt de fer que acabin sent quelcom amb cap i peus. No vol ser cap excusa, només una manera de posar-me davant el full i ser conscient del que m'espera. Supòs que als cercadors de bolets també els deu passar quan intueixen un mal dia i temen que la cistella acabarà penosament buida. Passa que hi ha dies que les coses no surten com un voldria. Les paraules són com ocells que a voltes volen massa alt i un no té més remei que mirar-les passar, com mira passar les aus migratòries en un dia d'hivern de cel gris i de fred que gela l'aire i la mirada. Al cap i a la fi, les paraules són lliures de no voler dir, de no voler ser instruments de les nostres dèries, dels nostres desitjos i de les nostres frustracions. Les paraules tenen dret a fugir de nosaltres, a mantenir-se enfora de les nostres xarxes i dels nostres paranys. Deixem que volin ben lluny, si no els agrada la nostra companyia, si no tenen res a dir-nos.

         El silenci, per altra banda, també és una bona companyia: és d'on venim i cap a on anem. No n'hem de témer res de dolent. Per tant, em sembla que avui m'hi hauré de deixar agombolar, per aquesta absència de mots, per aquest bressol primigeni que és el silenci. Ja que les paraules m'han abandonat. I les paraules, quan se'n van, deixen un espai que ho xucla tot, un buit que ho arrossega tot cap a un punt cardinal inconnex i discordant. Més val no resistir-s'hi, llavors. És quan ha arribat l'hora de tancar els ulls i esperar que tornin, el blau del cel, la llum i les paraules posant-se en les branques dels arbres, disposades a regalar-nos nous cants.

Mons interrogats

      La vida té tantes possibilitats i només en vivim una. Què hauria passat en el món si no hagessin assassinat J.F. Kenedy? I  si Paul MacCartney i John Lennon no s'hagessin conegut mai? I si Joan Gamper no hagués fundat el Barça? I si el pare de Walt Disney hagués estat eixorc? I si...? Evidentment, podríem seguir fins a l'infinit, fent-nos aquestes absurdes preguntes. O no tan absurdes? La vida és atzar, un cúmul de casualitats que que fan enfilar-se l'heura del temps cap a una o altra direcció. L'univers és un tauler d'escacs on milions i milions de potències juguen una partida eterna. Per què som com som i no d'una altra manera? Per què ens matem uns als altres? Per què l'amor esdevé sang vessada? Per què no hi ha pa per a tots els que coneixen les insaciables maneres de dir "fam"? Per què hi ha dones reclam i dones violades? Per què aquestes preguntes absurdes són com baules d'una cadena interminable, com grans d'arena d'un rellotge desbocat cap a un abisme temporal? 

    Què passaria si Catalunya fos un país independent? Hi ha molts endevinaires que sembla que tenen una resposta megalítica, inequívoca i apocalíptica. Per cert, què hauria passat si Franco "ese hombre" hagués caigut de dalt el cavall i hagués quedat paralític? I si  Raixoi hagués nascut a el Vendrell...?

La mirada

  Els qui em coneixen saben que açò de l'escriptura em ve de fa molts anys. Al fet d'escriure li podríem posar moltes etiquetes: passió, dèria, afecció, mania... Per jo és com un braç, una cama... Cabria també anomenar altres parts del cos per il·lustrar l'essència d'aquesta activitat humana tan antiga i que resultarien adients, però ara no ens posarem anatòmicosentimentals per tan poca cosa. 

      M'agrada escriure, ja està. Em va bé. Encara que, al final, allò que escrius acabi a la paperera o oblidat en un calaix. Posar-se davant un paper (o davant la pantalla de l'ordinador), per jo, és una teràpia, una manera de psicoanàlisi de baix cost però d'efectes espectaculars, enormes. 

    Per què m'agrada tant escriure? A vegades pens que hi té qualque cosa a veure el fet que hi ha dues altres coses que també m'encanten: mirar i escoltar. Mirau: en comptes d'ulls dec tenir dos periscopis, o dos prismàtics, perquè tot el dia estic mirant el que m'envolta amb una vehemència incontenible, telemàtica. Una de les joguines que posava cada any a la carta dels reis era, ho record vivament, un microscopi. I mai vaig veure acomplert aquest desig, supòs que per qüestions pressupostàries de l'administració de canostra (retallades, en diríem ara, en aquells moments era, simplement, misèria). 

     Després de tant mirar i observar calia asseure's i escriure, anotar tot allò guaitat, escodrinyat, llambregat. No m'ho podia guardar tot en la memòria perquè prest hauria petat. Com aquell dia que vaig veure, amb els meus ulls insaciables, la lluna més plena i més humana que hagi vist mai cap futur escriptor. No ho he explicat mai, encara, perquè no he trobat les paraules: la mirada sempre va més enllà del que poden expressar les paraules. Un dia, amb més temps, i amb més paraules, hauré fer-ho.

Llop i falcó

     Diuen que durant la nostra vida dormim un terç del temps viscut. No sé si la dada és del tot correcta, però el cert és que ens passem moltes hores dormint, tantes que, del total del temps que vivim, representen uns quants anys. Si hi pensem detingudament pot ser que tinguem la sensació que la nostra vida és encara més curta del que ens imaginàvem. Perquè, és clar, com que, mentre dormim,  la nostra consciència es manté lluny de la realitat o, si més no, en una realitat que no controlem, no podem dir que vivim plenament, almenys en el sentit literal de la paraula viure. Podríem dir que la nostra existència té, idò, una comptabilitat A i una altra que en podríem dir B. Deixem de banda ara els possibles ressons mediàtics d'aquesta asseveració i fixem-nos que, simplement, la nostra existència té aquestes dues columnes, aquests dos troncs ben diferenciats, independentment del nom que els vulguem donar.

     Viure. Dormir. Viure i dormir. Viure o dormir. Ara, qui sap si, mentre dormim, qualqú ens suplanta, ens treu el lloc deslleialment i viu per nosaltres. I quan jo em despert, ell es dorm. I quan jo em dorm, ell es desperta. Com en aquella pel·lícula que vaig veure fa molts anys on dos enamorats no es podien trobar mai perquè, de nit, ell era un llop i ella una dona i, de dia, ell era un home i ella un falcó. Emocionant. Record que em va fer plorar de ràbia, que els dos amants no es poguessin pràcticament ni tocar. Quina pena, tant d'amor malbaratat!

     Aquesta nit, abans d'adormir-me del tot, m'hi fixaré bé. Potser vegi ni que sigui l'ombra del meu congenial interí, del meu succedani.

Exàmens

 Estic en una aula vigilant un examen de literatura. Fressa de fulls. Brots de tos. Vagareig de mirades. Preguntes. "Què vol dir bohemi de coll planxat"? Mai m'ha agradat aquesta faceta de la meva feina. Preparar exàmens, corregir-los, posar una nota, són tasques que gairebé m'emmalalteixen, com si  fossin infeccions causades per un virus contra el qual el meu organisme no té cap defensa desenvolupada. L'alumnat podria al·legar que també la pateix, aquesta malura dels exàmens, que culpa seua tenen febrades i passen nits en blanc, que els provoca tremolors, suor freda i, en alguns casos extrems, paràl·lisi del braç amb què sostenen el bolígraf. Segurament ells i elles serien els primers i les primeres d'alegrar-se si un dia els exàmens desapareguessin de la faç de la terra. Un món en què no calgués examinar ni ser examinat, qui no el voldria? 

       El professorat molt més que ningú voldria l'eradicació total dels exàmens. Perquè, en una aula de 30 alumnes no hi ha 30 professors, n'hi ha només un. Un alumne només ha de resoldre un examen, el seu. El professor d'aquells 30 alumnes ha de corregir i posar la nota a l'Álvarez, al Baster, al Calvo, al Domínguez, a l'Ezquerro, al Flo, al Giménez, al... Així fins arribar al Zurano, que, com que és repetidor, ja n'hi ha corregit una pila, i amb aquella lletra horrible, impossible d'entendre si no és consultant el farmacèutic de la cantonada. I després d'aquests 30, del grup A, caldrà corregir els trenta i escaix del grup B, i la vintena llarga del C, que també tenen el mal costum de tenir un sol professor: tu. 

       Ai! Ja comencen els primers símptomes de la segona infecció de virus Exàmens que agafo aquest trimestre! Us hauré de deixar.

Els malvats i l'Infern

      M'agrada mirar la gent que passa pel carrer. La successió d'imatges que proporciona la via pública de Barcelona (o de qualsevol altra ciutat) no es troba en la més venuda de totes les revistes, ni en el el museu d'art contemporani més visitat del món, ni en el documental cinematogràfic més premiat. Sense necessitat de paper caché, sense pagar entrada, sense valoracions crítiques interessades, sense cues; a l'aire lliure, constantment renovat, renovadament artístic, a l'abast de totes les mirades, provocador de tots els somnis, real i irreal, el carrer és la gran producció diària, el més gran espectacle del món.
       Que exager, pensarà segurament qualque lector o lectora. Ho assumesc; perquè el meu carrer també pot ser tot el contrari. En les seves voreres i cantonades també s'hi troba la misèria en tot el seu relleu, en tota la seva foscor, s'hi troba la desesperació arraulida en qualsevol xamfrà, arrosegant un cotxet de nen petit o un carro de supermercat carregat d'infortuni, calamitats i tragèdia humana. L'infern, fora d'aquest món, no existeix. Però sí que es troba en els nostres carrers, en els de Barcelona i en els de qualsevol metròpoli, ciutat o poble. I els poderosos ho saben, ho saben aquells que prediquen que l'Infern és un lloc fora del món on anirem a parar si no fem bondat, si no els deixem tranquils amb les seves malvestats, amb les seves injustícies, amb el seu Déu Totpoderós de Merda.
        Cadascú que pensi el que vulgui.

Metàfores

     Les metàfores no són cosa només dels poetes i literats. Sempre que expressem alguna cosa, no a través de paraules encotillades, sinó mitjançant imatges lliures i fresques estem fent metàfores. Per exemple, en comptes de dir que una cosa no ens acaba d'agradar podem dir que "no ens fa el pes", o si volem referir-nos a la mar llisa quan està tranquil·la, podem valer-nos de la imatge "cristall fi".
    La podem escriure o reescriure, la realitat, la podem naturalitzar o simbolitzar, viure-la, simple i plana o reviure-la, rellevant i metafòrica. Diuen que als ulls clars els falta melamina; les metàfores, en canvi, ens revelen que els ulls clars poden ser gotes de pluja fecundades de llum, o perles curioses que s'han cansat de viure al fons del mar...
     Neva a un poble de muntanya i els carrers no es cobreixen de neu, sinó que es colguen davall una flassada suau i blanquíssima. La Mireia l'altre dia, perquè la baixo de l'institut amb cotxe un cop a la setmana, em va obsequiar amb una metàfora, menja dels déus, caprici dels àngels: uns boníssims encenalls de xocolata. Companya, metafòricament, amb el que m'has regalat, he compartit delicadeses amb els éssers divins. Gràcies, Mireia. Celestial gratitud.
     Les paraules a vegades menteixen, traeixen i fan befa de la realitat; les metàfores, no, perquè són lliures, són poètiques i fantàstiques. Una metàfora mai no us enganyarà, mai us farà un lleig. Mai faltarà a la metàfora donada.
    Les paraules són com notes en un pentagrama; les metàfores les fan saltar, alegres i enjogassades, símbols d'altres músiques.

Divendres

     Bella edat és sempre la que ja no tenim ni tindrem més o la que desitgem tenir però encara no ens ha arribat. La que enyora el vell xacrós o la que anhela l'adolescent imberbe que no troba el seu lloc davant el mirall o enmig del món que l'envolta. Sempre volem ser més enllà del que som. Mal si fas, mal si no fas, diu l'indecís. El pèndol sempre acaba anant en direcció contrària al nostres desitjos, i si va en la favorable, ja ens podem preparar, que, tard o d'hora, ens farà la punyeta. És qüestió de temps. I si no, fixeu-vos en el canvi climàtic. La truita s'està girant.

          És una manera de veure-ho. Avui tenia visita amb la dermatòloga. M'ha congelat, amb un esprai aplicat en una zona de l'esquena, uns "granets" sospitosos que m'hi havien aparegut. M'ha dit que no era res d'importància, però que volia que hi tornés d'aquí a sis mesos, per veure com havia evolucionat el canvi climàtic a què havia sotmès aquelles cèl·lules epidèrmiques rebels. També hi havia la Denís, nom que ha pronunciat la infermera, dues vegades, abans que s'aixequés  la dona jove que m'ha precedit i que seia al meu costat. Bella edat, bell cos. Jo me l'he imaginada en el lloc de Divendres a l'illa perduda enmig d'un oceà amable, banyada per aigües cristal·lines. Protagonista d'una versió 2.0 de l'etern nàufrag, m'he oblidat de mi mateix i de les meves xacres. Bella edat! Només uns instants, fins que ha tornat a sortir la infermera i ha dit el meu nom, no he sabut quantes vegades, mentre un somni s'allunyava passadís enllà. Adéu, polida!

Propòsits i copets de peu en concert.

        Els propòsits a vegades son difícils de complir. D'acord. Però almenys s'ha d'intentar. Ara i aquí jo em faig el propòsit d'escriure cada dia un mínim de 200 mots. Una mena de diari. Va bé, diuen, per mantenir les neurones en bona forma, per greixar articulacions sintàctiques, semàntiques, i de tot tipus. És un repte que cal superar dia a dia, una fita a assolir per estar bé amb un mateix, per vindicar-se davant el l'ego més crític i perepunyetes: "no ho aconseguiràs"! Sí que ho aconseguiré. Perquè m'ho proposo, i punt.

       Avui he dit als meus alumnes de literatura de 2n de batxillerat que el proper dia 7 em jubil. En acabat, m'han aplaudit. Algú ha dit que no aparent l'edat de jubilació, cosa que m'ha fet content, esclar. També han bromejat dient que els ho havia dit per posar- los en el compromís de preparar-me un comiat, la qual cosa m'ha posat una mica en guàdia, i ara!, no m'agraden les festes sorpresa! I què faràs, amb tant de temps lliure, m'ha interrogat la Virgínia. Seguint amb el to distès que ja campava per l'aula, he enumerat una sèrie d'activitats que hom relaciona amb aquesta etapa de la vida de què prest prendré la sortida: fer un curset de fotografia, portar un control estricte de les obres del barri -tot passejant vestit amb l'imprescindible xandall i calçat amb còmodes esportives-, anar a comprar el pa, fer tasques de neteja i manteniment de la llar, seure en un banc assolellat d'algun parc, etcètera. Classe pràctica de literatura de la vida, darrers capítols.

      Avui he sabut que els futurs pares poden experimentar les mateixes sensacions, quant als moviments del nadó en el ventre de la futura mare, que ella mateixa. Ja no caldrà que les hi expliqui, idò. Visca el progrés! Però, vols dir que fa falta, que el pare interfereixi entre mare i fill, en aquests moments tan íntims? I si resulta que després s'hi volen afegir avis, germans, cunyats, cosins i amics? Açò pot convertir-se en un entrenament del Barça a portes obertes o en un concert de Els Amics de les Arts!

Llegiu i apassioneu-vos.

  En una casa on mai  ningú no llegí un llibre ni remuntà un riu de passions, hi va passar la vida com una urpada de lleó.
Avui encara la volten cent gats negres, un per cada vida oblidada, i  la guarda un pou de tenebres, una per cada passió ofegada.