D'aquí a cent anys...

      D’aquí a cent anys tots estarem calbs, o gairebé tots. O criarem unes malves esponeroses i curulles de toxines. Inclosos tots aquells que es pensaven anar al cel i viure eternament rodejats d’àngels i practicant l’hierogàmia dia sí dia també. Tots i serem, al port, amb la desconeguda, com deia l’admirat pastisser i tanmateix poeta J.V.Foix. 

      Alguns apareixeran als Annals de la Història com a personatges nocius, paràsits, hiènids, pencuts i malparits de collons. D’altres seran estudiats com a exemple de ridiculesa, de buit, d’enrariment, de persona rascanyosa i de babau empedreït. No hi faltaran els esgarrapacristos, els lladremanyers, els tinyetes i els pillards. 

     Capítol a part formaran els garses, els vividors i els avantatgistes; i els aduladors, turiferaris, llepacrestes i rentacares. 

      Seran molts els representants de totes les baixeses, de totes les maleses, de totes i cada una de les facetes de l’estupidesa humana, els que figuraran en els llibres d’Història del futur. Tants i tants, seran, i tan monumentals la indignitat, l’abjecció i la infàmia que representaran, que ben segur que faran avergonyir i treure els colors als nostres descendents.

      Encara sort que, al costat de tanta ignomínia, seran més nombrosos els representants de la bona voluntat, de la intel·ligència i de l’amor a una vida autèntica. Seran infinitament més nombrosos els artistes de la vida.

Grans idees

 Sembla lògic pensar que tenir grans idees és una cosa molt difícil, només a l'abast de ments privilegiades o grans intel·lectes. Però jo crec que hi ha una altra manera d'accedir al món de les grans idees. Es tracta de saber captar el senyal d'aquells que les emeten sense adonar-se'n. Perquè existeixen ments extraordinàries que llancen a fora idees de gran valor que, si no s'hi està atent, es perden com es perd la llavor que cau en terra erma. En canvi, sembrades en terreny ben adobat i productiu, poden esdevenir, si no grans idees, sí idees regeneradores, útils a la societat.
      Així com no cal ser Al Capone o Bárcenas per cometre una transgressió, sinó que pensar ja ho és, una transgressió, de la mateixa manera no cal ser una bèstia intel·lectual ni un gran home amb grans idees,  per poder arribar a canviar el curs de la història.
      Qualsevol pot tenir una gran idea si sap adaptar-se a les circumstàncies, si sap ser lúcid, transcendent i lliure de pensament. En definitiva, si té al cap un bon receptor de senyals de nous temps.
   

El consol del que és sublim

Schopenhauer diu que la música és la imatge del món. I crec que també deia, al fil d’això, que si el món deixés d’existir la música continuaria existint, sense necessitat de pentagrames, notes, ritmes i compassos. O sigui, que les nadales no són d’aquest món: existien abans, existeixen ara i existiran sempre, fins i tot quan el món no existeixi. 

I aquell himne a l’alegria que cantàvem pels carrers de Ciutadella de Menorca la nit de Nadal ens emocionava tant perquè, a través d’aquesta música, fugíem de la realitat que ens feia la llei en aquells anys de dictadura franquista. 

El consol del que és sublim. També és de Schopenhauer que “cada home és un miracle que només es produeix una vegada.” Jo hi afegiria que “cada dona és la imatge d’aquest miracle.”

Excrescències

Un parell d’hores a la biblioteca remenant llibres. Un conte de Patríca Highsmith. que situa el lector en un cementiri on passen uns estranys fenòmens. Resulta que al costat del cementiri hi ha un hospital oncològic on fan certes investigacions sobre el càncer. Un dia, l’encarregat del petit cementiri descobreix unes estranyes excrescències que surten del terra, formes gairebé artístiques si ens ho mirem des d’un punt de vistà estètic. 

En un moment donat, el narrador insinua que les cèl·lules cancerígenes no moren quan mor la persona afectada. Com que és un cementiri per a persones pobres, que gairebé moren soles o amb parents que fa molts anys que no es preocupen d’elles, són enterrades en condicions poc salubres, per dir-ho eufemísticament. Sense caixa, vaja. 

Llavors, què passa si el càncer d’aquests pacients té vida pròpia? Per treure-hi dramatisme, l’autora presenta els esdeveniments de manera que resulten poc macabres, fàcilment entenedors i amb aquell punt d’humor. Fins i tot, quan les gents dels encontorns del cementiri s’assabenten del que està passant, s’hi despleguen una sèrie de personatges que donen a la història aquesta dimensió artística i humorística: hi ha el pintor que agafa els estris i va a prendre esbossos del natural d’aquelles estranyes criatures, sí, perquè hi ha qui hi veu formes antropomòrfiques en aquelles estranyes excrescències. I també hi ha el grup d’estudiants de medicina que organitzen una festa de disfresses en  el propi cementiri amb la intenció d’estudiar de més a prop el fenomen. No cal dir que la disfressa que escullen la majoria d’aquells estudiants és la de fantasma.

Molt interessant. El llibre en qüestió es diu Catàstrofes.

Artistes de la vida

     Els artistes de la vida tenim una sola missió: badallar. D'avorriment i de gana. Quan ho fem d'avorriment és perquè l'espectacle que ens ofereixen és massa costós, massa elaborat, massa complicat, massa global. Estem avorrits de tant espectacle que no busca altra cosa que furgar, furgar, furgar i furgar. Li hauríem de posar una anella al morro, a l'espectacle-porc, perquè pari d'una vegada de remenar tanta merda.

          Artistes de la vida: badalleu de pur avorriment, de pur estar fastiguejats per l'espectacle del porc global que furga i furga i ningú no tindrà mai els sants pebrots de posar-li una anella al morro. Avorriu-vos. És la vostra missió. Badalleu amb una boca tan gran que s'empassi tot el circ i. amb ell, tota sa avorrida representació, que s'empassi els trapezistes de la mentida, els domadors de l'estupidesa, els prestidigitadors de la badoqueria, la ingenuïtat i la bona fe dels ignorants. Badalleu sense escletxes, artistes de la vida. Que el vostre avorriment s'emporti tanta pallassada, tanta política de circ, tanta promesa caduca, tant espectacle avorridíssim, caduc i llastimós. Badalleu, també, de gana, artistes de la vida. Una insaciable gana de menjar les úniques i escadusseres menges païbles: la bellesa i la intel·ligència.           

     Només us demano una cosa: no us n'empatxeu, assaboriu-les amb art, artistes de la vida.

Pepeflagel·lades

 


        És com una tortura. La gota malaia. Ara una gota, ara, una altra gota. Fins que el degoteig continu  va fent forat, va obrint-se pas entre el teixit, entre les cèl·lules.  I al final, posa-t’hi cebes, que el forat ja està fet. El mètode  dels torturadors no té fissures, no té sentiments, no s’està de res. Van fent, van fent. Res no els atura. Són professionals del fastigueig,  de la monotonia. Un ha de saber on posa els peus, si no vol topar amb ells. Un ha d’aprendre a esquivar la gota, si no vol que aquesta foradi  fins al moll de l’os, fins a l’última idea, per  lògica i democràtica que sigui.

           Una altra manera de fer mal són les xurriacades. El flagell castigador.  Mètode molt emprat per estigmatitzar els sentiments i les emocions de l’adversari. Xiulen com  serps, els flagells, quan creuen l’aire cap a la pell del demòcrata, del que es rebel·la contra l’autoritat establerta. Cremen com un àcid corrosiu, quan s’estrellen damunt l’esquena o els braços del descarrilat anyell que vol separar-se del ramat. Encara que aquest ramat el porti cap a l’abisme. Són les flagel·lades infernals, inquisidores, negadores de la llibertat, perquè, després de rebre-les, el cos esdevé una massa entumida, dolorida, incapaç de moure’s lliurement.

         Són les pepeflagel·lades.  Una tortura que ja fa molts i molts anys, massa anys, que hem de suportar els catalans pel simple fet de no voler combregar amb  les seves  rodes de molí.

Españoles todos...

Són les set del matí. Em llevo, em rento la cara, em faig un suc de taronja. L'hora l'he deduït mirant per la finestra, on veig aquell color blau fosc en un pany de cel que té forma de copa de cava entre els dos edificis de davant de casa. És la copa del dia, plena d'aquell líquid blau honest. Quan poso els peus al terra sempre ho faig amb les sabatilles mig posades. Per la cara em llenço tres manats s'aigua de l'aixeta, freda, sense pensar gaire. Em miro al mirall, també amb la pensa sota mínims, en punt mort, diria. La taronja m’agrada amb un punt d’acidesa, i, a vegades, barrejada amb mandarina. La combinació de sabors, de matisos, de textures, és una cosa que sempre m’ha agradat.  Sóc dels que mengen pa amb la fruita, per exemple; o dels que barregen dolç i salat sense manies. La sobrassada amb sucre, o amb mel, per exemple. 

Miro les notícies mentre esmorzo, una combinació a voltes agradable i d’altres no tant. Una llesca torrada untada amb formatge fresc i melmelada -préssec, nabius, fruites del bosc-, no combina gens amb l’Alícia Sánchez-Camacho fotent el rotllo de sempre; el cafè amb llet carregat tampoc no combina gens amb el somiaterceresvies del Navarro. I no parlem quan surten els nois de Ciutadans, quin parell! L’home del sac, quan era petit me l’imaginava com el de la barba més negra que el sutge, ara no me’n recordo com es diu; i l’altre, el guaperes de l’Albert Rivera, em recordaria el que sempre em treia les al·lotes quan sortíem a lligar per Sa Quantramurada, a Ciutadella de Menorca, si no fos que té un aire massa “ciutadà de luxe”, i d’açò no n’hi havia, al meu poble, en aquells temps.

Per cert, en aquell temps, sortia molt en el No-Do un personatge que sempre cantava una cançoneta molt avorrida que començava així: “Españoles todos…” Encara sort que, en aquella època,  no esmorzava davant la tele.

Nou de novembre

 9/11/14, aquesta és la data de celebració de la consulta. En nom de la rauxa catalana, m’he permès la llicència de fer unes maquinacions a partir de les xifres que apareixen en aquesta data. És curiós com 9/11, si es capgira, esdevé 11/9/, és a dir, 11 de setembre de 2014, tricentenari de l’onze de setembre de 1714, una data tan significativa i simbòlica que es pot entendre com una mena d’insígnia que representaria de manera inequívoca els partidaris d’una Catalaunya sobirana i independent. Si agafem, doncs, aquest fet com a base, que 11/9/2014, és una data estendard dels que volen la independència, davant la data 9/11/2014 es poden fer, sense dubte,  unes càbales perverses, malintencionades. 

Segons aquests càlculs negatius, en aquest capgirament hom hi podria entreveure la metàfora de la negació, la negació a fer la consulta, avalant així que, des del començament d’aquest procés, l’Estat espanyol s’hi ha negat en rodó. A més, aquest capitomba de xifres vindria a ser la imatge  del girar l’esquena a qualsevol diàleg orientat a buscar un acord per tal que la consulta es pugui realitzar dintre de la legalitat per part de l’Estat. Si 11/9 representa el que representa, com he dit, donar-hi la volta i convertir-ho en 9/11, simbolitza el NO pot ser; si tu (11/9) vols, jo (9/11) et dono l’esquena i no vull ni tan sols escoltar-te.

Ara bé, les càbales en negatiu expressades més amunt tenen una rèplica positiva, que seria la següent. Què va passar l’11 de setembre de 1714? Va passar, com sabem, que Catalunya va haver de rendir-se, després d’una guerra sagnant, va haver de sotmetre’s al domini absolutista de l’Estat espanyol i va perdre la majoria dels seus drets com a poble amb una història i una cultura seculars. Bé, doncs, mirat des d’aquest punt de vista, 11/9 són xifres que, per a Catalunya, representen una derrota i, per tant, un NO. Si, al final, la consulta es fa capgirant l’ordre d’aquests nombres, si es fa no l’11 del 9, sinó el 9 de l’11, no pot veure’s com un bon auguri, com un senyal que, en aquesta data històrica, no es repetirà la història? Així ho espero.

La positura

      Ara m’he assegut sense pensar que m’asseia. El cos es veu que no pensa i, si el deixem, fa el que vol, més ben dit, fa el mateix que fa un sac de patates quan el deixem a terrra:  posar-se a mercè de la força de la gravetat, que fa amb ell el que vol. 

       Amb el nostre cos deu passar el mateix, almenys ho penso així, encara que no sóc un expert en la matèria; no sóc especialista en ergonomia ni en cap altra disciplina que pugui aportar llum científica sobre el cas, em baso només en el sentit comú. I el sentit comú em diu que, en seure, ho  he de fer pensant que sec, no com si tot jo fos un sac de moniatos que es deixa anar damunt una cadira. Quan m’assec, doncs, he de pensar, primer que m’assec, després on m’assec i, finalment, perquè m’assec; i així, quan tingui totes les dades, m’asseuré com una persona, com un ésser que pensa, i no com una senalla plena de còdols. D’això se’n diu seure amb la positura adequada, correcta, lògica.                  

      Positura també es pot dir postura. Ara, si diem postura també ens podem referir a conceptes que difereixen depositura, com ara gestos, posats, manyagueries, que volen ésser graciosos, abellidors. Postura, també es pot referir a preu que el comprador ofereix per una cosa,especialment en un encant. Evidentment, una bona positura no es pot comprar en un encant, però, si  s’hi pogués comprar, jo en donaria una elevada postura.

La pregunta

      La pregunta. Miro al cel i és tan blau que sembla un salvapantalles d'ordinador. Si els núvols són representació de dubtes i incerteses, avui els dia se'ns mostra amb una clarícia absoluta, sense segones ni terceres vies. Els polítics són grans productors de fronts d'inestabilitat i, per tant, de grans nuvolades.

    La pregunta. Si llueix un sol esplèndid, el paraigua, al paraigüer. Si el camí és recte, a què treu cap fer giragonses? Deuen anar a comissió, els polítics, amb els fabricants de paraigües? Per què els agrada tant, marejar el personal? Que no ho veuen, que hi ha anticicló i que la Via va tot dret on la majoria vol anar?

      La pregunta. Qui pregunta ja respon, qui respon també pregunta, deia una cançó. En una estació de tren hi ha dues vies, una va a la dreta i l’altra a l’esquerra, o, dit d’una altra manera, una a l’est, l’altra a l’oest, al nord, o al sud. A quina mena d’estació ens volen, els polítics, per agafar un o altre tren? En una en què el nus sigui tan perfecte que es faci impossible saber cap a on va el tren que agafes?

      La pregunta. Tan difícil és preguntar si els catalans i catalanes volem agafar el tren del passat o el del futur? Si volem la pellofa o volem el suc? Si volem seguir torejant el brau o ens pugem al ruc? Tant costa, fer LA pregunta? 

Avui és el primer dia de la resta de la meva vida

La poesia és la vertadera realitat absoluta. Heus aquí el nucli de la meva filosofia. Quant més poètic, més veritable.

                                                                  Novalis    
   

Cada u és forjador de la seva pròpia fortuna.

                                                                                Salusti

           

             Avui és el primer dia de la resta de la meva vida. Aquesta és una frase que no sé a qui atribuir però que fa molts anys que la tinc guardada en algun fitxer, calaix o prestatge. De tant en tant, li trec la pols, l’enllustro com s’enllustra un moble antic o la deixo sortir a fer un tomb, perquè estiri les cames i es tregui la son de les orelles. Les frases d’aquest tipus tenen cames, i son. I tant. I si no les treus a passejar podrien tornar-se, ertes, balbes i insensibles. O podrien adormir-se i no veure mai el moment d’obrir els ulls, saltar del catre i activar-se.

         A aquesta, per exemple, m’ha costat bastant deixondir-la: 

        -Avui és el primer dia de la resta de la meva vida, desperta’t!- li he cridat gairebé a un pam de l’orella. I,  ni moure’s. Quines penques! Llavors he anat a buscar-la al calaix de sastre de les frases i no hi havia clarícía, entre aquell flicot de sentències, màximes, refranys i frases fetes. Al final, l’he trobada en una lleixa, plena de pols i de cagades de mosca. L’he baixada i li he passat un pedaç.

    - Fas patxoca, em sembla que et posaré a la plana d’avui de la meva llibreta- he pensat. I,  dit i fet.

Àudio

       Sent un soroll que ve del celobert. Metàl·lic, repetitiu, monòton. Concret. Circular, aquós. Suposa que és el tambor d’una rentadora que dóna voltes i voltes, però no n’està cert. Una màquina, segur. Se li fica al cap, ritme de coixinets, d’eixos i de corretges de transmissió. Absort. Pres. Hipnòtic. Si intenta desfer-se’n, encara se li fa més perceptible, més dens. Potser no és el que s’imagina. Ara es ramifica, instruments d’una orquestra recargolada en una simfonia fèrria. Uix! Abaixa la pantalla de l’ordinador. Ja escriurà més tard.

        El soroll ha parat. Per fi! Ara podrà escriure i ho farà sobre allò que li ha passat avui. Avui, que ha anat a l’institut per fer la darrera classe com a professor de català. Avui que hi ha hagut un incendi a la serra de Collserola, una fumera que ell ha vist mentre enfilava per última vegada la B-24 cap a Vallirana. Avui que al telenotícies ha escoltat males notícies i que ha cuinat uns feixets de pollastre mentre l’olla de la política bullia i la tramuntana bufava i els cotxes enfilaven les sortides de la ciutat cap a llocs més tranquils.

      Als carrers avui la gent feia el de cada dia. Homes i dones de cada dia, amb pensaments dins els seus caps com una simfonia inaudible, amb darreres vegades, amb primeres, amb incendis i ventades cremant-los boscos i conreus. Però també ha vist, avui, i per això té ganes d’explicar-ho, que val la pena escriure, malgrat tot.

      Aquest món és tan i tan meravellós!

Llibres nous

     Aquests nois i noies amb els quals m’he fet una foto aquest matí són com llibres amb un gruix de pàgines no gaire important, en el sentit estrictament quantitatiu. Aquests llibres contenen històries que es troben tot just en el plantejament, en la presentació dels personatges i de les seves situacions i circumstàncies. Són personatges que s’aniran fent a dins de cada plana, que aniran forjant les seves vides a cop de paraules de tota mena, derivades o compostes, monosèmiques o, segons l’aire que bufi, variables polisèmiques, literals o figurades.

     Són llengua, són ciència, són literatura i tecnologia. Ara estan fent-se un lloc en les seves vides prosaiques, en els seus capítols apuntalats per bastides, enredats en trames tal volta absurdes, tal volta incertes, però sempre apassionades. Són socials, són filosofia i biologia. I una química implacable els perfà sensacions, els mou mol·lècules, fonemes i gramàtiques. Són pura matemàtica. Són història, breu encara, i geografia. Una història i geografia encara amagades, narrativa i geològicament inacabades.

    Són les alumnes i els alumnes de 2n de Batxillerat, amb els quals, aquest matí, m’he fet la foto de comiat. Un llibrot gruixut, una història que enceta el desenllaç al costat de quasi trenta llibres lleugers, joves, que a penes encaren el nus de l’existència. Bona sort, i llarga vida, llibres nous!

Estrelles

    La temperatura en aquesta hora a Barcelona i a Maó és de 9 graus, a Nancy (França) d’ 1 grau. L’hivern que s’acosta diuen que aquest any serà gèlid. A veure. Ja se sap que açò del temps va com va, i darrerament encara més. Ja ho deia el Serrat, que estava ben capgirat, el temps, vull dir.

    Caram, avui sembla que l’únic que m’he proposat és fer temps i no parlar de res. També podria ser, encara que aquesta no és la meva intenció. Amb un diccionari al costat sempre es pot parlar d’alguna cosa, ni que sigui de les clòtxines, petxines, carculles o conquilles. 

    Però la millor font d’inspiració és la realitat que ens envolta. Qualsevol cosa que agafem al vol mentre escoltem la ràdio o mirem la televisió, per exemple, pot servir-nos d’ham per pescar algun peix interessant. El peix d’avui és Gaia, el primer satèl·lit que aconseguirà catalogar mil milions d'estrelles, és a dir, un 1 % del total de la Via Làctia. Ha estat llançat a l’espai fa poc i s’espera que ajudi a obtenir molta informació del nostre Univers. Per fer-nos una idea, és com si poséssim una moneda d’euro damunt la superfície lunar i la poguéssim estudiar des de la Terra. Fantàstic. Espanya es veu que participa amb un 11% en el projecte.

     Home, l’11% de mil milions d’estrelles no és cap minúcia; fins i tot és possible que, com en el joc del rasca-rasca ens en toqui una amb premi i tot.

Informe Trepitja

      

    Avui he corregit els darrers exàmens de l’institut. Tot arriba, en aquesta vida. Em pregunto quants en dec haver corregit des d’aquells anys al col·legi SIL fins aquests al Vall d’Arús. Millor no calcular-ho perquè podria donar-me un col·lapse.
   Seguesc pensant que açò dels exàmens és un mal invent. El mateix penso de les lectures obligatòries, ara ja ho puc dir tranquil·lament. “És que si no hi hagués lectures obligatòries els alumnes no llegirien”. No ho veig clar. Així com no m’entra que els alumnes que no volen estudiar ho hagin de fer caigui qui caigui peti qui peti. Un mal sistema, aquest. Així l’informe Trepitja va com va. Un sistema que fa aigües per tot arreu, començant pels polítics adotzenats que se l’empesquen amb el punt de mira posat en interessos ideològics i reaccionaris i acabant pels dissortats subjectes passius que el reben sense ganes perquè no hi veuen objectius clars. Perquè tot ha canviat tant en tan poc temps que no hi ha altra manera d’engegar un bon sistema que no sigui responent també amb decisió i rapidesa a aquests canvis. Uns canvis que mai no poden anar de la mà d’una única ideologia, d’un pensament únic que té, a més, arrels profundes en el passat més ranci. No és això, companys, no és això.

Llibertat íntima

   Si no gaudeixes de la llibertat interior, de quina altra llibertat esperes gaudir? ( A. Graf)

   La llibertat consisteix a ser amo de la pròpia vida, a no dependre de ningú en cap moment, a subordinar la vida només a la pròpia voluntat i a donar poca importància a les riqueses.  (Plató)

   Aquestes dues màximes sobre la llibertat  em serviran avui per travessar el full en blanc d’un cantó a l’altre,  traginant  mots per tal de confegir un text que s’aguanti, com qui fa una paret, o un castell de naips, segons com es miri.  

   Si cada dia he d’anar a treballar per alimentar-me i, a més, per gaudir d’alguns productes addicionals que m’ ofereix la vida ( em refereixo a producte  en el sentit més ampli possible),  la llibertat ve amb jo? O potser l’he de deixar a casa asseguda al sofà esperant-me?

   La meua llibertat interior què fa mentre la llibertat interior de la meua cap d’estudis m’apunta perquè arrib deu minuts tard?  Fer-se més interior que mai i no dir res? Sí, perquè, si no, hauria de deixar de ser d’interior, i ben segur que si sortís a fora li’n passaria alguna de dolenta.  D’aquí ve la dita: som amo dels meus silencis i esclau de les meues paraules.

Fracàs?

     

    Ara que estic a punt de deixar-ho m’agafa la recança de pensar si ho hauré fet bé, regular o malament; perquè molt bé, notable o excel·lent ja tenc clar que no. Quan mir endarrere, veig dos o tres dies que podríem qualificar de bons (amb la seua dosi de satisfacció, modesta i finita en el temps, però tanmateix satisfacció homologada, de manual) i set o vuit dies que ballarien entre molt normalets, delicadament embullats o directament desastrosos.  Crec, idò, que la balança s’inclina sobradament cap al cantó del fracàs: més de dues terceres parts de tots aquests anys, des del punt de vista de les satisfaccions aportades han estat d’una magresa absoluta, raquítics fins i tot  No em sap cap greu reconèixer-ho: no ho he sabut fer millor. O tal vegada és que no ho he pogut fer millor. Però qui fa el que pot no està obligat a més, diuen. Açò em treu la responsabilitat d’uns quants dies que les coses no han sortit gens bé. La responsabilitat, sí, però la sensació de profund mareig amb què molts dies me n’he anat a dormir, açò no m’ho treu ningú.

         I tanmateix tenc la impressió d’haver acomplert un mena d’encàrrec, d’haver estat allà on em corresponia. Al cap i a la fi pens que hauré portat a bon port el vaixell, malgrat totes les tempestats i els remolins que  han amenaçat d’ enfonsar-lo. I açò em compensa tots els patiments, tots els mals dies. Perquè el que importa és el present, aquest i el que vindrà. Sí, tot podria haver anat molt millor, però ara ja no té remei; i no val la pena donar fuetades a la bístia que ha estirat el carro del passat, ja que, sense escarafalls, correrà a estimbar-se en el facultatiu abisme de l’oblit, que és on van a parar totes les dues terceres parts de fracàs de qualsevol casta.

Sísif

    Conta la mitologia que Sísif va voler fer burla dels déus no retornant als inferns d’on aquests l’havien deixat sortir momentàniament.  Així,  durant molts anys va viure “de propina” davant  “la mar esclatant i els somriures de la terra”. Fins que Mercuri el va fer passar per l’adreçador tot retornant –lo a l’Hades, on l’espavilat Sísif ja tenia preparat el seu càstig: els déus l’havien condemnat a fer rodolar incessantment una roca fins al cim d'una muntanya des del qual la pedra tornava a caure pel seu propi pes. Havien pensat, amb algun motiu, que no hi ha càstig més terrible que el treball inútil i sense esperança. 

    Avui he esmentat als meus alumnes aquest  mite  a propòsit d’un conte de Jesús Moncada que s’hi refereix i  també arrel d’un vídeo que parlava de la cultura de l’esforç.  Com el protagonista del conte de Moncada, Sísif  havia estat condemnat pels déus a realitzar una activitat absurda. També Albert Camus va recrear el vell mite grec de Sísif considerant-lo expressió o metàfora de l'existència humana.  

   Aquests dies els i les alumnes han fet exàmens trimestrals i el cansament i la decepció eren majúsculs. Perquè, temien, segons m’han comentat, que l’esforç que han fet no es veurà recompensat, en la majoria de casos, amb unes bones notes. Deien que no havien pogut estudiar prou, que han tingut massa exàmens per dia (tres), sense temps entremig per preparar-se’ls bé. “Així no aprenem res”, han reblat. I no m’he pogut estar d’imaginar-me’ls traginant un gran roc muntanya amunt, com a dissortats sísifs, subjectes pacients d’un sistema educatiu que els aboca, en massa casos, al càstig terrible del treball inútil i sense futur.  Esper equivocar-me tant com sigui possible, però he de dir que he sortit de l’aula amarat de la seva recança i preocupació.

Silenci

     Avui començ aquestes línies pensant que em costarà molt de fer que acabin sent quelcom amb cap i peus. No vol ser cap excusa, només una manera de posar-me davant el full i ser conscient del que m'espera. Supòs que als cercadors de bolets també els deu passar quan intueixen un mal dia i temen que la cistella acabarà penosament buida. Passa que hi ha dies que les coses no surten com un voldria. Les paraules són com ocells que a voltes volen massa alt i un no té més remei que mirar-les passar, com mira passar les aus migratòries en un dia d'hivern de cel gris i de fred que gela l'aire i la mirada. Al cap i a la fi, les paraules són lliures de no voler dir, de no voler ser instruments de les nostres dèries, dels nostres desitjos i de les nostres frustracions. Les paraules tenen dret a fugir de nosaltres, a mantenir-se enfora de les nostres xarxes i dels nostres paranys. Deixem que volin ben lluny, si no els agrada la nostra companyia, si no tenen res a dir-nos.

         El silenci, per altra banda, també és una bona companyia: és d'on venim i cap a on anem. No n'hem de témer res de dolent. Per tant, em sembla que avui m'hi hauré de deixar agombolar, per aquesta absència de mots, per aquest bressol primigeni que és el silenci. Ja que les paraules m'han abandonat. I les paraules, quan se'n van, deixen un espai que ho xucla tot, un buit que ho arrossega tot cap a un punt cardinal inconnex i discordant. Més val no resistir-s'hi, llavors. És quan ha arribat l'hora de tancar els ulls i esperar que tornin, el blau del cel, la llum i les paraules posant-se en les branques dels arbres, disposades a regalar-nos nous cants.

Mons interrogats

      La vida té tantes possibilitats i només en vivim una. Què hauria passat en el món si no hagessin assassinat J.F. Kenedy? I  si Paul MacCartney i John Lennon no s'hagessin conegut mai? I si Joan Gamper no hagués fundat el Barça? I si el pare de Walt Disney hagués estat eixorc? I si...? Evidentment, podríem seguir fins a l'infinit, fent-nos aquestes absurdes preguntes. O no tan absurdes? La vida és atzar, un cúmul de casualitats que que fan enfilar-se l'heura del temps cap a una o altra direcció. L'univers és un tauler d'escacs on milions i milions de potències juguen una partida eterna. Per què som com som i no d'una altra manera? Per què ens matem uns als altres? Per què l'amor esdevé sang vessada? Per què no hi ha pa per a tots els que coneixen les insaciables maneres de dir "fam"? Per què hi ha dones reclam i dones violades? Per què aquestes preguntes absurdes són com baules d'una cadena interminable, com grans d'arena d'un rellotge desbocat cap a un abisme temporal? 

    Què passaria si Catalunya fos un país independent? Hi ha molts endevinaires que sembla que tenen una resposta megalítica, inequívoca i apocalíptica. Per cert, què hauria passat si Franco "ese hombre" hagués caigut de dalt el cavall i hagués quedat paralític? I si  Raixoi hagués nascut a el Vendrell...?

La mirada

  Els qui em coneixen saben que açò de l'escriptura em ve de fa molts anys. Al fet d'escriure li podríem posar moltes etiquetes: passió, dèria, afecció, mania... Per jo és com un braç, una cama... Cabria també anomenar altres parts del cos per il·lustrar l'essència d'aquesta activitat humana tan antiga i que resultarien adients, però ara no ens posarem anatòmicosentimentals per tan poca cosa. 

      M'agrada escriure, ja està. Em va bé. Encara que, al final, allò que escrius acabi a la paperera o oblidat en un calaix. Posar-se davant un paper (o davant la pantalla de l'ordinador), per jo, és una teràpia, una manera de psicoanàlisi de baix cost però d'efectes espectaculars, enormes. 

    Per què m'agrada tant escriure? A vegades pens que hi té qualque cosa a veure el fet que hi ha dues altres coses que també m'encanten: mirar i escoltar. Mirau: en comptes d'ulls dec tenir dos periscopis, o dos prismàtics, perquè tot el dia estic mirant el que m'envolta amb una vehemència incontenible, telemàtica. Una de les joguines que posava cada any a la carta dels reis era, ho record vivament, un microscopi. I mai vaig veure acomplert aquest desig, supòs que per qüestions pressupostàries de l'administració de canostra (retallades, en diríem ara, en aquells moments era, simplement, misèria). 

     Després de tant mirar i observar calia asseure's i escriure, anotar tot allò guaitat, escodrinyat, llambregat. No m'ho podia guardar tot en la memòria perquè prest hauria petat. Com aquell dia que vaig veure, amb els meus ulls insaciables, la lluna més plena i més humana que hagi vist mai cap futur escriptor. No ho he explicat mai, encara, perquè no he trobat les paraules: la mirada sempre va més enllà del que poden expressar les paraules. Un dia, amb més temps, i amb més paraules, hauré fer-ho.

Llop i falcó

     Diuen que durant la nostra vida dormim un terç del temps viscut. No sé si la dada és del tot correcta, però el cert és que ens passem moltes hores dormint, tantes que, del total del temps que vivim, representen uns quants anys. Si hi pensem detingudament pot ser que tinguem la sensació que la nostra vida és encara més curta del que ens imaginàvem. Perquè, és clar, com que, mentre dormim,  la nostra consciència es manté lluny de la realitat o, si més no, en una realitat que no controlem, no podem dir que vivim plenament, almenys en el sentit literal de la paraula viure. Podríem dir que la nostra existència té, idò, una comptabilitat A i una altra que en podríem dir B. Deixem de banda ara els possibles ressons mediàtics d'aquesta asseveració i fixem-nos que, simplement, la nostra existència té aquestes dues columnes, aquests dos troncs ben diferenciats, independentment del nom que els vulguem donar.

     Viure. Dormir. Viure i dormir. Viure o dormir. Ara, qui sap si, mentre dormim, qualqú ens suplanta, ens treu el lloc deslleialment i viu per nosaltres. I quan jo em despert, ell es dorm. I quan jo em dorm, ell es desperta. Com en aquella pel·lícula que vaig veure fa molts anys on dos enamorats no es podien trobar mai perquè, de nit, ell era un llop i ella una dona i, de dia, ell era un home i ella un falcó. Emocionant. Record que em va fer plorar de ràbia, que els dos amants no es poguessin pràcticament ni tocar. Quina pena, tant d'amor malbaratat!

     Aquesta nit, abans d'adormir-me del tot, m'hi fixaré bé. Potser vegi ni que sigui l'ombra del meu congenial interí, del meu succedani.

Exàmens

 Estic en una aula vigilant un examen de literatura. Fressa de fulls. Brots de tos. Vagareig de mirades. Preguntes. "Què vol dir bohemi de coll planxat"? Mai m'ha agradat aquesta faceta de la meva feina. Preparar exàmens, corregir-los, posar una nota, són tasques que gairebé m'emmalalteixen, com si  fossin infeccions causades per un virus contra el qual el meu organisme no té cap defensa desenvolupada. L'alumnat podria al·legar que també la pateix, aquesta malura dels exàmens, que culpa seua tenen febrades i passen nits en blanc, que els provoca tremolors, suor freda i, en alguns casos extrems, paràl·lisi del braç amb què sostenen el bolígraf. Segurament ells i elles serien els primers i les primeres d'alegrar-se si un dia els exàmens desapareguessin de la faç de la terra. Un món en què no calgués examinar ni ser examinat, qui no el voldria? 

       El professorat molt més que ningú voldria l'eradicació total dels exàmens. Perquè, en una aula de 30 alumnes no hi ha 30 professors, n'hi ha només un. Un alumne només ha de resoldre un examen, el seu. El professor d'aquells 30 alumnes ha de corregir i posar la nota a l'Álvarez, al Baster, al Calvo, al Domínguez, a l'Ezquerro, al Flo, al Giménez, al... Així fins arribar al Zurano, que, com que és repetidor, ja n'hi ha corregit una pila, i amb aquella lletra horrible, impossible d'entendre si no és consultant el farmacèutic de la cantonada. I després d'aquests 30, del grup A, caldrà corregir els trenta i escaix del grup B, i la vintena llarga del C, que també tenen el mal costum de tenir un sol professor: tu. 

       Ai! Ja comencen els primers símptomes de la segona infecció de virus Exàmens que agafo aquest trimestre! Us hauré de deixar.

Els malvats i l'Infern

      M'agrada mirar la gent que passa pel carrer. La successió d'imatges que proporciona la via pública de Barcelona (o de qualsevol altra ciutat) no es troba en la més venuda de totes les revistes, ni en el el museu d'art contemporani més visitat del món, ni en el documental cinematogràfic més premiat. Sense necessitat de paper caché, sense pagar entrada, sense valoracions crítiques interessades, sense cues; a l'aire lliure, constantment renovat, renovadament artístic, a l'abast de totes les mirades, provocador de tots els somnis, real i irreal, el carrer és la gran producció diària, el més gran espectacle del món.
       Que exager, pensarà segurament qualque lector o lectora. Ho assumesc; perquè el meu carrer també pot ser tot el contrari. En les seves voreres i cantonades també s'hi troba la misèria en tot el seu relleu, en tota la seva foscor, s'hi troba la desesperació arraulida en qualsevol xamfrà, arrosegant un cotxet de nen petit o un carro de supermercat carregat d'infortuni, calamitats i tragèdia humana. L'infern, fora d'aquest món, no existeix. Però sí que es troba en els nostres carrers, en els de Barcelona i en els de qualsevol metròpoli, ciutat o poble. I els poderosos ho saben, ho saben aquells que prediquen que l'Infern és un lloc fora del món on anirem a parar si no fem bondat, si no els deixem tranquils amb les seves malvestats, amb les seves injustícies, amb el seu Déu Totpoderós de Merda.
        Cadascú que pensi el que vulgui.

Metàfores

     Les metàfores no són cosa només dels poetes i literats. Sempre que expressem alguna cosa, no a través de paraules encotillades, sinó mitjançant imatges lliures i fresques estem fent metàfores. Per exemple, en comptes de dir que una cosa no ens acaba d'agradar podem dir que "no ens fa el pes", o si volem referir-nos a la mar llisa quan està tranquil·la, podem valer-nos de la imatge "cristall fi".
    La podem escriure o reescriure, la realitat, la podem naturalitzar o simbolitzar, viure-la, simple i plana o reviure-la, rellevant i metafòrica. Diuen que als ulls clars els falta melamina; les metàfores, en canvi, ens revelen que els ulls clars poden ser gotes de pluja fecundades de llum, o perles curioses que s'han cansat de viure al fons del mar...
     Neva a un poble de muntanya i els carrers no es cobreixen de neu, sinó que es colguen davall una flassada suau i blanquíssima. La Mireia l'altre dia, perquè la baixo de l'institut amb cotxe un cop a la setmana, em va obsequiar amb una metàfora, menja dels déus, caprici dels àngels: uns boníssims encenalls de xocolata. Companya, metafòricament, amb el que m'has regalat, he compartit delicadeses amb els éssers divins. Gràcies, Mireia. Celestial gratitud.
     Les paraules a vegades menteixen, traeixen i fan befa de la realitat; les metàfores, no, perquè són lliures, són poètiques i fantàstiques. Una metàfora mai no us enganyarà, mai us farà un lleig. Mai faltarà a la metàfora donada.
    Les paraules són com notes en un pentagrama; les metàfores les fan saltar, alegres i enjogassades, símbols d'altres músiques.

Divendres

     Bella edat és sempre la que ja no tenim ni tindrem més o la que desitgem tenir però encara no ens ha arribat. La que enyora el vell xacrós o la que anhela l'adolescent imberbe que no troba el seu lloc davant el mirall o enmig del món que l'envolta. Sempre volem ser més enllà del que som. Mal si fas, mal si no fas, diu l'indecís. El pèndol sempre acaba anant en direcció contrària al nostres desitjos, i si va en la favorable, ja ens podem preparar, que, tard o d'hora, ens farà la punyeta. És qüestió de temps. I si no, fixeu-vos en el canvi climàtic. La truita s'està girant.

          És una manera de veure-ho. Avui tenia visita amb la dermatòloga. M'ha congelat, amb un esprai aplicat en una zona de l'esquena, uns "granets" sospitosos que m'hi havien aparegut. M'ha dit que no era res d'importància, però que volia que hi tornés d'aquí a sis mesos, per veure com havia evolucionat el canvi climàtic a què havia sotmès aquelles cèl·lules epidèrmiques rebels. També hi havia la Denís, nom que ha pronunciat la infermera, dues vegades, abans que s'aixequés  la dona jove que m'ha precedit i que seia al meu costat. Bella edat, bell cos. Jo me l'he imaginada en el lloc de Divendres a l'illa perduda enmig d'un oceà amable, banyada per aigües cristal·lines. Protagonista d'una versió 2.0 de l'etern nàufrag, m'he oblidat de mi mateix i de les meves xacres. Bella edat! Només uns instants, fins que ha tornat a sortir la infermera i ha dit el meu nom, no he sabut quantes vegades, mentre un somni s'allunyava passadís enllà. Adéu, polida!

Propòsits i copets de peu en concert.

        Els propòsits a vegades son difícils de complir. D'acord. Però almenys s'ha d'intentar. Ara i aquí jo em faig el propòsit d'escriure cada dia un mínim de 200 mots. Una mena de diari. Va bé, diuen, per mantenir les neurones en bona forma, per greixar articulacions sintàctiques, semàntiques, i de tot tipus. És un repte que cal superar dia a dia, una fita a assolir per estar bé amb un mateix, per vindicar-se davant el l'ego més crític i perepunyetes: "no ho aconseguiràs"! Sí que ho aconseguiré. Perquè m'ho proposo, i punt.

       Avui he dit als meus alumnes de literatura de 2n de batxillerat que el proper dia 7 em jubil. En acabat, m'han aplaudit. Algú ha dit que no aparent l'edat de jubilació, cosa que m'ha fet content, esclar. També han bromejat dient que els ho havia dit per posar- los en el compromís de preparar-me un comiat, la qual cosa m'ha posat una mica en guàdia, i ara!, no m'agraden les festes sorpresa! I què faràs, amb tant de temps lliure, m'ha interrogat la Virgínia. Seguint amb el to distès que ja campava per l'aula, he enumerat una sèrie d'activitats que hom relaciona amb aquesta etapa de la vida de què prest prendré la sortida: fer un curset de fotografia, portar un control estricte de les obres del barri -tot passejant vestit amb l'imprescindible xandall i calçat amb còmodes esportives-, anar a comprar el pa, fer tasques de neteja i manteniment de la llar, seure en un banc assolellat d'algun parc, etcètera. Classe pràctica de literatura de la vida, darrers capítols.

      Avui he sabut que els futurs pares poden experimentar les mateixes sensacions, quant als moviments del nadó en el ventre de la futura mare, que ella mateixa. Ja no caldrà que les hi expliqui, idò. Visca el progrés! Però, vols dir que fa falta, que el pare interfereixi entre mare i fill, en aquests moments tan íntims? I si resulta que després s'hi volen afegir avis, germans, cunyats, cosins i amics? Açò pot convertir-se en un entrenament del Barça a portes obertes o en un concert de Els Amics de les Arts!

Llegiu i apassioneu-vos.

  En una casa on mai  ningú no llegí un llibre ni remuntà un riu de passions, hi va passar la vida com una urpada de lleó.
Avui encara la volten cent gats negres, un per cada vida oblidada, i  la guarda un pou de tenebres, una per cada passió ofegada.

Cimals improvables

         Ara el cotxe em torna dur a la feina, cada dia, i n'entro i en surto com qui entra i surt d'una febrada. Tot el cos em fa mal i tinc la sensació que m'ha apallissat el fantasma de Bruce Lee. A la tarda he anat a passejar per la Rambla de Catalunya. M'he assegut a llegir el diari tot contemplant de reüll la bellesa de les dones, que en aquesta època de l'any és especialment notòria i evident. Cossos morens, rostres tonificats, relaxats. Pits que ressalten des dels escots generosos o davall de samarretes finíssimes que destapen més que no tapen, que insinuen amb tota contundència i duresa allò que envolten, allò que emmotllen. És un festí per als sentits contemplar-les, assegut a un banc de la Rambla. Les muntanyes dels Pirineus han quedat enrere. Ara, els paisatges que contemplo tenen cimals més a tocar de terra i, tanmateix, més meravellosos, improvables.

Animals

       L'home passeja pel Passeig de Gràcia amb Pèl, el seu gos. Tots dos han gaudit una bona estona veient passar la gent, observant cada u l'estiuenc paisatge urbà segons els respectius gustos i possibilitats d'espècie. En Pèl, per exemple, s'ho ha passat d'allò més bé ensumant certes parts posteriors d'animals com ell. I l'home, el seu amo, s'ha divertit fent el mateix, però, naturalment, en un sentit humà, imaginatiu, car, d'allò que el gos en feia una activitat estrictament física i canina, l'home n'ha fet una activitat mental metafòrica, metalingüística i poètica. Són els avantatges de tenir imaginació i, alhora, ser un exemplar jove, amb determinades necessitats sexuals d'espècie.

        A més, l'home, com a individu més evolucionat (per alguna cosa camina sobre dues 

extremitats), ha ampliat molt més el camp d'acció. No s'ha limitat a ensumar les parts posteriors dels animals femella de la seva espècie, sinó que ha anat més enllà i ha imaginat totes llurs parts, des dels peus al cap, passant per cada revolt i cada enfony, esdevenint objecte de moltes carícies, d'humanes i metofòriques carícies.

      Mentre en Pèl s'ha deixat endur per l'instint de l'animal que va pel món a quatre potes, l'home, el seu amo, s'ha deixat arrossegar per una força més poderosa: la de l'animal que passeja per la realitat amb massa imaginació.

La felicitat

         Ja va dir el mestre Pla que això de la felicitat era un mite maligne. Tots la perseguim com a posseïts. Però la felicitat no és sinó una gran mentida, com una campanya publicitària global que ens vol vendre un futur inaferrable i fatu, que ens vol fer creure que podem ser déus quan en realitat som criatures esclaves del sense sentit.      

         Es veu que això de la felicitat és un invent gairebé de fa quatre dies, dels romàntics, que eren uns arrauxats que volien escapar de la realitat. Perquè la recerca de la felicitat no és altra cosa que la recerca de la irrealitat des de la no acceptació de la realitat pura i dura.

       "Vull ser feliç!". Quina ximpleria, segons Pla, car ningú no pot voler una cosa que no ha experimentat realment. Perquè, a qui no li ha passat que, en tenir a l'abast una cosa llargament desitjada, s'ha sentit com una mica -o molt- enganyat: allò no és ben bé la felicitat somniada.

         I és que la vida  té molts escaires. Menys la felicitat, que és tan i tan llisa que, en assolir-la, ens fa llenegar i ens fot la gran patacada.

La mola

      He tingut un somni: una mola d'enormes proporcions rodolava sobre un país de fireta, ho fotia tot enlaire i no deixava cartó sobre cartó. L'hi he explicat, mentre em prenia una til·la, a na Feitzar, la meua assessora en assumptes interns i confident del meus pecats inversemblants. Fa molts molts anys que ens coneixem, i n'hem passat de tots colors: la mort d'en Franco i el 23-F, per exemple; o la mort de Salvador Espriu i l'Onze Essa; o el naixement i la posterior mort prematura de la Segona República a Sepharad.

     Quan li he acabat d'explicar el meu malson s'ha quedat pensarosa una bona estona. Deu estar ordenant els punts de la seva exposició, he pensat, jo.  Al cap de uns deu minuts ben llargs ha dit:

  - Potser que us aparteu una mica enfora, posem per cas fins a la lluna, que d'aquí dos dies serà nova, si no voleu prendre mal, engronats en aquesta mola que tot ho capola. I em refereixo a mola en el sentit d'aquells refranys que diuen: «Entre dues moles, no hi posis les mans»: significa que cal evitar d'interposar-se entre dos enemics poderosos. o «Entre moles no t'hi pos (o «no m'hi pos»), perquè molen fins a l'os».

    Després d'aquestes paraules enigmàtiques ha desaparegut. Feitzar sempre ho fa, això. Com si un bufarell se l'endugués quan menys t'ho esperes.

      M'hagués agradat que m'aclarís uns quants conceptes, que hagués concretat una mica més la seva interpretació del meu somni. Perquè aquests darrers temps tots tenim la sensació d'estar corrent per un camp ras esquivant el foc creuat de dos enemics poderosos, als quals el importa molt poc el mal que ens puguin fer. Suara d'aquí, suara d'allà, ens van caient macs, còdols, pedres, rocs. Només falta que ens llencin moles, ras i curt; de força i mala bava, a aquests enemics herculis, no els en manca.

La cúpula

     És al balcó estirada a terra, bocaterrossa. Mira la pantalla d'un ordinador portàtil, fa certes gesticulacions i mou els llavis. També mou les cames, des d'un perfecte angle recte amb les cuixes fins a un apropament paral·lel amb les anques. Elabora sèries ben coordinades de moviments amb les cames, llargues, combinant la pujada d'una cama amb la baixada de l'altra.

     Si l'anatomia femenina fos pensada en termes arquitectònics, el cul de la dona fa una corba en forma de cúpula, una cúpula molt ben dissenyada, agradable a la vista i estèticament valorable.

     Imagino el que no és, de ben segur. Però, i si ho fos? M'empesco que la dona del balcó és una actriu que està assajant una escena en què una dona és bocaterrossa al seu balcó i veu que un home l'observa des d'un balcó i, davant la pantalla d'un PC portàtil va explicant en veu alta el que molt probablement deu pensar el badoc del balcó de l'edifici del davant.

     Quan intento imaginar què deu dir de mi mentre l'observo, em dic, és clar, pensa en veu alta el que jo justament estic escrivint sobre el paper!  Fins i tot trobo molt probable i versemblant que, si imagino que de sobte dirigeix la mirada cap al meu balcó, la dona ho farà realment: la dona del balcó estirada a terra bocaterrossa apartarà una instants la vista de la pantalla i mirarà cap al balcó des d'on estic observant- la i descrivint cada un dels seus moviments.

     Mirarà cap aquí, la dona del balcó de davant de casa, i veurà que no hi ha ningú. Descobrirà, amb una certa decepció, que s'ha equivocat. Perquè, molt sovint, la realitat s'amaga de la ficció.

     Ho sento molt, nena, m'hauria agradat venir a admirar com actues. I, qui sap, potser després m'hauries convidat a pujar a casa teva. Fins i tot, finalment, tot contemplant de ben a prop la cúpula admirable del teu cul, hauria començat a escriure un assaig sobre les formes arquitectòniques del cos femení.

Genealogia

       Conec un home extraordinari que té un arbre -què dic, un arbre, un bosc!- genealògic en el cap. És capaç de recordar els noms i cognoms de tots els seus familiars -que no són pocs-, tant de la banda del pare com de la mare. A més, de tots aquests familiars, sap qui s’ha casat - si s’ha casat- quants fills tenen -i com es diuen- i, si es dóna els cas- si s’han separat i el motiu que els ha dut a fer-ho: banyes, incompatibilitat de caràcters, diners...  Parlar amb ell, millor dit, sentir-lo parlar, perquè sempre les converses sol gestionar-les ell, és comprovar com arriben a ser les relacions entre les persones vistes des d’un punt de vista de parentiu biològic i/o políticoeconòmic: una autèntica teranyina. 

     Què ho deu fer que hom senti tant d’interès per resseguir el fil de tots i cada un un dels membres de las seva família? I, què té d’emocionant  saber que un cosí segon de la teva àvia tenia fama de ser un gran senyor i que un altre beneís les mamelles de la majordoma del capellà? I, en realitat, què deuen tenir de certes aquesta i aquella altra història o facècia de tal i tal altre  membre de la nombrosíssima nissaga?

     Sento una gran admiració envers aquests genis de la genealogia, jo, tan escàs en coneixements d’aquest tipus. Són persones que saben teixir la filosa familiar amb una destresa extraordinària, espectacular.

Temps fugit

Hi deu haver una manera de veure la vida com si fos una novel·la. Si és així, el capítol d'aquest dia ha estat escrit sense gaire encert. Ho dic per mi, no pel context. El context segueix essent una obra genial, mestra. Però jo, com a protagonista, crec que no he estat a l'alçada. Per exemple, tot baixant pel carrer Rogent, quan m'he creuat amb ella -sí ella, personatge d'ulls tan ben descrits que semblaven reals, d'una bellesa tan cara que no mereixia més que adjectius exposats a la llum de l'art- no he estat a l'alçada. Perquè l'hauria d'haver encalçat. Hauria d'haver seguit els seus passos de deessa. Hauria d'haver pujat a la seva línia d'estel i haver-me deixat arrossegar fins a qualsevol cantonada. Potser m'hauria ensenyat una nova pell davall el seu coherent, cohesionat i  tanmateix lleuger vestit de mots. He deixat fugir, tal vegada, un full de la meva vida ple sentits nous, desprès de realitats massa feixugues, esquiu a qualsevol crisi. A canvi, he anat a peu coix a buscar allò que el meu trist guió deia que havia sortit a buscar. I ella ha seguit el camí dels dits quan són més que dits, ha caminat amb les seves passes despullades de sabates, les seves passes que mai no trobaré si no és en una vida recitada, entre els versos que hauré deixat d'escriure, maduixa dolça que ha caigut per l'obscura reixa d'una claveguera...

Fa vint anys

      Enguany farà vint anys que no som a Ciutadella per Sant Joan. Som, idò, un ciutadellenc amb una tara prou greu; gravíssima, diria jo.

    Quan vaig trepitjar per darrera vegada es Born ple de cavalls i de gent -o a l'inrevés- estava a punt de complir els quaranta. Avui, dissabte des Be de 2013, em falten pocs mesos per fer-ne seixanta. I, com cada any, estic més estovat que una ensaïmada abans d'enfornar. Tots els que m'envolten ja ho noten, i no passa dia que no els faci una santjoanada, el pare, o el marit.

    I és que vint anys -ja ho deia en Serrat-, ja són anys. No us podeu imaginar com de fotut arriba a ser arrossegar aquesta imperfecció de viure, any rere any, enfora de Ciutadella durant les festes de Sant Joan. Voltros no sabeu què representa mirar tots els miralls, durant aquests dies, i comprovar que són buits de festa, de la Festa. Ni un gra d'arena, ni una pellofa d'avellana trepitjada, ni una peuada de cavall en l'empedrat de cap carrer ni de cap plaça. No sabeu què és veure't la cara sense carotes, ni passejar per carrers sense cavalls, ni marejar-te de places sense Jaleo, ni interrogar un aire mut, incapaç de dir-te ni un sol mot, ni un bri de so de fabiol...

    Voltros, ciutadellencs i ciutadellenques sense màcula, no sabeu què és un solstici d'estiu a les fosques, ignoreu els renills dels cavalls dins la nevera, quan l'obres per cercar-hi els ous o la llet, el dia de Sant Joan dematí. No teniu ni idea de com ressonen el tambor i el fabiol entre el brunzir del ventilador i els cops que el veí de dalt dóna al batent d'una finestra que -es veu- no tanca bé. No, no sabeu -i que sigui per molts anys- què és contemplar les corregudes des Pla damunt la plana d'un examen. 

    I, us podeu imaginar, perfectes sanjoaners i sanjoaneres, dos cavalls negres amb els seus genets abraçats i donant-se besades, galopant damunt un llarguíssim full en blanc on, any rere any, un santjoaner -tarat, però més santjoaner que ningú- es llepa el gravat de la seua maleïda i odiada desfiguració?

   

    Bones Festes!

Una sola senyera

 En Foix, en Riba i l'Obiols van passar unes nits d'estiu, allà a l'any 22, a Sa Tuna, una cala a prop de Begur; arran de la trobada, el poeta sarrienc va escriure dos sonets per tal de reformular l'experiència concreta i convertir-la en experiència poètica, conceptual.
      En Foix va repensar-se aquelles hores joioses al costat del mar i al costat d'aquells amics i, tal com si les hagués passat per un alambí, n'extragué una essència, una condensació fortament evocadora. Ell mateix, rellegint els sonets, tornava a Sa Tuna, a les nits pures al costat del mar. Però, com hi tornava? Ni amb cotxe ni a peu; ni amb barca ni nedant. Tampoc no ho feia cavalcant sobre cap gen ni aprofitant l'impuls elèctric de cap neurona.
    En Foix tornava a Sa Tuna viatjant per un espai immens, molt més gran que el mateix Univers. Un espai compatible amb totes les dimensions, amb tots els mitjans de comunicació i amb totes les ments humanes. Un espai que, universal com és, no deixa d'engrandir-se a cada instant que passa, tot i que es pot dir que va començar a créixer a l'interior d'un àtom, d'una mol·lècula, fins i tot.
    El sobirà d'aquest espai no té tron ni corona, ho regeix tot i no regeix res. Com deia el mateix Foix, és "un alè indivís." I nosaltres, els artistes de la vida, som els seus serfs:
 

                                Serfs de la llum i lliberts per l'espera,                              

                             Forts en el fort i assetjats per Ningú,                             

 Ens ombrejava una sola bandera.

Allò impossible

  Si Van Gogh afirmava que el pintor no pinta el que veu sinó el que sent, què es pot dir de l'escriptor? Que escriu el que sent i no el que veu? El paral·lelisme sembla lògic, oi? Està clar que de maneres de pintar n'hi ha moltes, tantes com maneres d'escriure. Manta vegades m'he demanat si, realment, l'escriptor no és altra cosa que un enamorat de la realitat, un apassionat del món exterior; i que, com tot enamorat, té una visió de la realitat ajustada al seu enamorament, una visió sentida més que visualitzada o vista del que l'envolta. Si tots els escriptors seguissin aquest patró voldria dir que no n'hi ha cap capaç de descriure el món tal com és, sinó com cadascun d'ells el sent, com el viu des del seu enamorament personal, apassionat.

     Però la realitat no és com una dona, o com un home, és molt més complicada. Com ha de posar-se un escriptor davant una realitat que mostra el patiment de milers de persones a Síria, per posar un exemple? O què ha d'escriure davant els espectacles deplorables que ofereixen certs programes de televisió que donen valor a l'estupidesa, a la incultura, a la mandra, als tics més primaris de l'espècie humana? Com ha de fer front l'escriptor enamorat del món que l'envolta a la corrupció del sistema polític que el governa? Que ha de dir davant la incompetència, davant la desvergonya, davant la ceguesa, la inutilitat, l'insult gratuït a l'altre dels que haurien de ser els més lúcids, els més preparats, els més comprensius i més demòcrates?

     Estimar el món en què vivim i explicar-lo, ja sigui a través de la imatge o de la paraula, és una missió cada vegada més complexa que pot anar del gaudi més apassionat a la més decebedora de les relacions. Com explicar, per posar un últim exemple, el demencial espectacle que dóna el partit polític que governa Espanya quan insulta tantes persones lliures, cultes, desvetllades i enamorades com hi ha en aquesta part del món?

Allò impossible és, malauradament, inexplicable.

Illanvers

  La Conselleria de Cultura, Patrimoni i Educació del Consell Insular de Menorca ha dit NO a la subvenció que fins ara havia concedit a Illanvers, el recital poètic que s'ha prestigiat les nits estiuenques durant els darrers nou anys entre els menorquins i forans que estimen la cultura i  més concretament  la poesia, la pintura i la música.  Imagino que ara deuen córrer temps molt difícils per a la Conselleria. Però el que no em puc imaginar és que no siguin, ells també, amants de la poesia, la pintura i la música.

      Si ens centrem en la primera, m'afiguro, açò sí, que la deuen trobar, en primer lloc, cara. I, en temps de crisi, l'economia s'ha de mirar molt. No pot ser, deu pensar la consellera, llençar els diners en versos, en aquelles retxes que malgasten paper, posades allà, enmig de la plana... I no estan els temps per malversar res! La consellera deu haver fet càbales, i no li surten els comptes.  Perquè, senyors, subvencionar quatre ratlles de poesia no surt a compte,  i més si aquestes ratlles no ocupen tota la plana, són curtes.  Per tant, encara que no me'n pugui avenir, que la poesia els desagradi, sí que crec que no els encaixa prou, que pensen que se la poden estalviar, vaja.

     Per altra banda, albiro un altre motiu darrere el No de la Conselleria a Illanvers: les metàfores. Les metàfores els fan por.  I açò sí que embolica la troca. La poesia no seria tan sols cara, per a la nostra suputadora consellera i la Conselleria que presideix, sinó que també representaria qualque cosa temible. I aquesta temença els la produeixen, imagino, les metàfores. I és que, senyors, trobar-se davant certes metàfores, cara a cara, fa escarrufar la pell:

                                                    "He entrat a la teva casa
                                                     i ja volies que marxàs;
                                                     i la casa esdevé una estança
                                                     tan buida d'éssers humans!"
                                                                                              (1)

    Amb les metàfores que t'entren a casa, o a la Conselleria de Cultura, Patrimoni i Educació, és d'allò més difícil entendre's-hi. No serveix de res que els diguis que marxin. Encara que els empenyis cap a la porta de sortida, no marxaran. Encara que vulguis fer-los saltar pel buit de l'escala o llençar pel celobert, segur que no se'n voldran anar:

                                                     "Però, malgrat tot, restaré,

                                                      com antany, com l'altre any...

                                                                                              (2)

     Sí, les metàfores són molt caparrudes, no us volen deixar mai, és la seva manera de ser. És la seva manera de ser eternes, són esperit, ànima, desig. Per això, a vegades fan una mica d'angúnia, són inquietants perquè

                                                   "Elles hi són, elles vènen i se'n van,

                                                    avui i demà. Descobrireu que són

                                                    coneixences valuoses d'ànimes bessones,

                                                    un regal de casualitats."

                                                                                             (3)

       En fi, la consellera ha mirat per l'economia, en no donar ni un euro a Illanvers; hi deu haver coses molt més importants en què gastar-los. I si no, els guardarà en un sobre, no se sap mai. Ara, açò de les metàfores és més preocupant. I és que els poetes no les poden controlar, a vegades, les metàfores. Perquè els agrada ser lliures. I, si una paraula no suporten, és aquella tan curta de mires, tan mesquina i tan trista: NO.
      Ras i curt: els desagrada qui-sap-lo que els diguin que se'n vagin. I molt em temo que no ho faran mai, senyora consellera:

                                             "... lluitaran per fer sentir amb
                                             la seva veu, la seva olor, el seu color
                                             el ritme del pèndol de la Terra, pacient,
                                             oscil·lant amb suavitat,
                                             esperant."
                                                                                               (4)

(1) Fragment del poema "Màscara", de Gustau Juan Benejam. (2) Fragment del poema "Espera", de Gustau Juan Benejam. (3) Fragment del poema  "Elles (El pou de la ment)", de Carme Cloquells. (4) Fragment del poema  "Ritmes", de Carme Cloquells.

  

Fronteres

 Aquests dies s'han escrit un munt d'articles i ressenyes sobre Georges Moustaki, motivats per la seva desaparició. En proposar-me de fer-ho jo també, vaig agafar gairebé al vol una de les moltes frases que el definien com a persona i com a artista compromès: "Georges Moustaki va detestar  amb passió les fronteres". 

        I vaig pensar, t'entenc, Georges, comparteixo amb tu aquest rebuig a les fronteres, llàstima que jo no el pugui expressar tan bé com ho has fet tu. Perquè, certament, hi ha  fronteres que no haurien d'existir i, malauradament, existeixen, per vergonya de tots. Són aquelles fronteres que representen una negació de vida, aquelles que són inspirades per les pulsions més negatives de l'ésser humà. Són les fronteres que tanquen, separen, limiten, impedeixen. Fronteres que generen conflicte, recel, odi.

    Tanmateix, de fronteres n'hi ha de molts tipus. En primer lloc, tenim les anomenades fronteres geogràfiques o físiques, que tenen a veure amb l'epidermis, els bonys i clots del nostre planeta; aquestes solen ser innocents i innocues, salvables amb ponts, ports, carreteres i passadissos aeris. En segon lloc, existeixen les fronteres dites polítiques o administratives, que s'alcen no sobre el terreny , no seguint cap línia natural del nostre món, sinó sobre un paper, sobre un mapa, amb retxes finíssimes i alhora profundes, amb una  infinita capacitat per tallar, per obrir, per separar. Són com un bisturí, asèptiques, implacables. En tercer lloc, hi ha les anomenades fronteres mentals o psicològiques, aquelles que encarceren idees, segreguen emocions, que posen etiquetes de marca blanca als sentiments. Aquestes són les més perilloses, les més nefastes. Un exemple d'aquest tercer tipus de frontera l'hem pogut veure no fa gaire en un Parlament (?) on uns parlamentaris (?) van decidir posar un nom aberrant i psicòtic a una llengua. 

        Sí, Georges, hi ha fronteres que empresonen la vida. Són les primeres que hauríem d'enderrocar. Estic amb tu, estimat i inoblidable amic, etern métèque errant. Descansa en pau, sense fronteres.

Mosques al febrer

Assegut en una cadira al costat del radiador. Mentre pujava l'escala pensava què escriuria a la meva llibreta. Retxes buides. M'agradaria que caigués una nevadeta, estaria bé. Contrast de temperatures, al carrer, gelor, a dins la casa, tebior. Tanmateix, hi ha mosques. A palades,  de mosques. He repassat les dites, proverbis i refranys de febrer. Ni una paraula de les mosques. Estic una mica mosca. Tenc la mosca darrere l'orella. Bereneta de fruita, poma i taronja, d'hivern. Per a les mosques, bereneta d'insecticida. Zuuuuummm. A fora plou. No neva. Però fa fred. Fotos al mes de febrer des del balcó. Clic. Clic. Clic. Lectura. El febrer, nou cares té. Si nevés. La neu de febrer, marxa com un llebrer. Però hi ha mosques. I no se'n van ni que les matis. Zuuuummmmm. Patrícia Highsmith, Small g: un idil·li d'estiu. La llebre no corre. Les mosques, zzzzz, mentre moren d'indigestió, després de la bereneta. Un  bon llibre, sens dubte. Recomanable. Pel febrer, treu flor l'ametller. Ara que els ametllers ja són florits. Narració viva, directa, sense donar voltes, la de Patrícia H. De tant en tant, una mosca supervivent em passa en vol rasant per sobre l'orella. Pzzzuupp. Patrícia H. no dóna voltes,  les mosques, sí. Com diu en Bogart, a Casablanca, sempre ens quedarà París. Hi deu haver mosques o neu, ara, a París? Les dues coses, o cap de les dues, ves per on. 

   

DITES, PROVERBIS I REFRANYS DE FEBRER:

De febrers, n’hi ha pocs de bons.

El Febrer és molt traïdor, borrascós i gelador.

Febrer ventós, cara de gos.

Febrer, mes mentider, un dia dolent i l’altre també.

El Febrer, de cap o de cua, l' ha de fer.

On toquen al Febrer calamarsades, al Juliol pedregades.

Quan trona pel Febrer, molt mal en ve.

Aigua de Febrer, bona pel sementer.

Si no plou pel Febrer, no hi ha bon prat ni graner.

Neu de Febrer, aigua en un paner.

La neu de Febrer, marxa com un llebrer.

El Febrer, nou cares té.

El mussol, pel Febrer, ja es menja un pa sencer.

Guarda llenya al llenyer per quan arribi el Febrer.

Per al Febrer, llenya guardaré.

Pel Febrer, abriga’t bé.

Pel Febrer, set capes i un barret.

Pel Febrer, treu flor l’ametller.

Pel Febrer, un dia dolent i l’altre també.

Pel Febrer, una estona al sol i una altra al foguer.

Pel Febrer, jornal enter

Al Febrer has de llaurar, el que al Març vulguis sembrar.

Al Febrer, lloga jornaler.

Qui replega l'oliva abans del Gener deixa l'oli a l'oliver... però el troba l'any que ve.

Si vols bon aller, planta'l pel Febrer.

Les ovelles pel Febrer, es dónan per un diner.

Qui tus pel Febrer, tossirà pel Març i per l’Abril també.

Mata més el Febrer que el carnisser.

Si el Febrer no febreja, tot l'any boigeja.

Si el Febrer riu, el fred reviu.

Sia al entrar, sia al sortir, el Febrer dóna que dir.

Sol de Febrer, emmascara com un calderer.

Febrer el curt, amb vint-i-vuit dies s' en surt.

Font: www.masrabassa.com/CAT/