L'audàcia

    Avui parlaré de l'audàcia, del coratge que porta a arriscar-se, a fer coses sense por, o, si tens por, a fer les coses amb l'atreviment, amb la valentia necessària per afrontar la situació que la produeix, aquesta por. 

       L'audàcia és pròpia de persones que no es conformen amb les coses donades, amb allò que és millorable, amb allò que no serveix del tot per als fins amb què un dia va ser elaborada. Hom té audàcia quan es vol arribar lluny, quan es vol anar unes passes més enllà, quan es vol buscar la perfecció i -per què no?- quan es vol arribar a la utopia, a l'ideal. L'audaç és noble, doncs, perquè busca sempre nous camins, perquè serveix d'exemple de superació constant, perquè és guia i referència per als altres. En l'audàcia hi ha un punt de risc, d'incertesa, fins i tot de temeritat, però és el motor de la innovació, del progrés social i dels grans canvis històrics.

       Siguem, doncs, audaços. Necessitem, cada dia que passa amb més urgència, grans dosis d'audàcia.

Un nou dia

Polítics que riuen

         

          Són les set en punt d'un dilluns del mes de gener, any 2014. El món és ple de conflictes. Guerres que cada minut fan esclatar vides com si fossin bombolles de sabó. Milions de persones que passen gana perquè hem posat baranes al mar, perquè al vent hi hem posat andanes, perquè hem posat tanques al jardí de l'amor, perquè hem fet lleis que protegeixen els forts, perquè al pensament hi hem alçat presons, perquè hem posat filtres a l'aire i hem posat portes al camp. Milions de joves que han oblidat la lletra d'antigues cançons i  han après la música amb el ritme de les màquines, amb el soroll dels motors. Milions de persones que se senten ninots perquè ja no poden mirar els ocells posar-se en els arbres, perquè els han talat les branques de les mans per fer-ne tecles de mòbil, perquè els han posat ratolins en el cap per cercar allò que mai no trobaran. Governants ineptes que riuen i riuen perquè els retratem i els posem a l'àlbum de la nostra estupidesa. Polítics que ens expliquen sopars de duro perquè els deixem fer  i puguin viatjar sobre els nostres lloms. Representants que no ens representen, que se'n

Polítics rient

foten de tot i  pixen al nostre portal, perquè un dia, un dia gris i malastruc com aquest dilluns del mes de gener, vam posar un tros de paper amb el seu nom en una urna. Maleït dia!

Polítics rient

Isavel versus Jorje

   Vaig llegir un article de Santi Vilanova a El Punt Avui que parlava de l'èxit que té a comarques el musical Isavel sobre la història de la sindicalista empordanesa Isabel Vila, lluitadora contra la sobreexplotació que patien les obreres i els nens pels empresaris tapers durant el segle XIX. Ens explica l'articulista que aquesta dona de caràcter revolucionari (representada amb sensibilitat i caràcter per l'actriu dramàtica Iris Vilà) fou una llegenda per totes les Gavarres. El cop d'estat del general Pavía el 1874, que va comportar la il·legalització de l'AIT, va forçar el seu exili a Carcassona, on es va formar com a mestra i va tornar el 1880 a Catalunya, on va dirigir una escola per a nenes de la Institució Lliure d'Ensenyament. 

       L'aixecament contra les normes del sistema dominant i la ruptura amb el catalanisme reaccionari i botifler era l'estratègia d'Isabel Vila (representats simbòlicament per la "v" d'Isavel), explica Santi Vilanova, entre moltes altres coses interessants que es poden llegir en aquest article que us recomano. 

         Parlant de coses interessants, sembla que als del PP això de la deriva sobiranista els fa sortir fum del cap i gairebé els fa suar sang. Aquest cap de setmana han desembarcat a Catalunya "machete" en mà, presentant la seva candidatura a compartir l'altar dels màrtirs al costat de les víctimes d'ETA, perquè aquí, diuen, se senten igual que com se sentien al País Basc sota el punt de mira dels terroristes. Uf! Quin patiment, pobra Alícia! Quina pena que fan!

     Encara sort que, segons l'incommensurable ministre de l'interior Jorje (la "j" és simbòlica) Fernández-Díaz, compten amb l'ajut celestial de Santa Teresa de Jesús, que intercedeix davant Déu per l'Espanya que es troba "en temps difícils", amenaçada per les hordes separaristes del boig del president Mas. 

    "Machetes" que separen Espanya com a metàfora de la petició democràtica i majoritària del dret a decidir d'un poble; patiments que martiritzen un partit polític que defensa una idea que, tanmateix ells -una minoria- pretén imposar a una majoria; santes que intercedeixen davant no se sap quin estament d'un Estat -en teoria- laic...

     No em vull ni imaginar el pla del president Rajoy. Potser cridar el Cid Campeador? Es pot fer més el préssec? Que vingui la BBC -i qui calgui- i ho jutgi.

La ignorància

Allò que em fa més por en aquesta vida és la ignorància.

                                             (Jordi Savall)

La ignorància és la mare de la maldat, de l'enveja, de la ira i dels altres vicis i pecats, per grans que siguin.
                                             (G.Galilei, Opere, XVI, 59)

La ignorància no seria ignorància si no es considerés més que la ciència.

                                            (A.Graf, Ecce homo, 204)

No existeixen altres tenebres fora de la ignorància.

                                           (Shakespeare, Twelfth Night, IV, 2.)



                   

             



Ahir vaig començar el dia escoltant
que un govern havia tancat una ràdio.

Mentrestant,

En algun lloc del món una empresa
cometia un delicte medioambiental.
Una carretera truncava una vida.
Un tribunal, en nom de Déu, decretava un crim.
Cent mares ploraven pels seus fills.
La humanitat augmentava amb escreix la violació del planeta.
Un president de govern pixava fora de test.
Un home es preparava per assaltar un banc.
Una màquina escopia sang.
Mil dones eren assetjades.
Un jugador de futbol signava un contracte sospitós de podridura.
A Gàmbia, les Madrazes, s'omplien d'oracions inútils.
A l'ONU el sanguinari dinosaure seguia covant uns ous gegantins.
En alguna casa d'un barri tranquil d'una ciutat moderna
una noia jove vomitava un avortament.
En una carretera un autocar violava una corba i truncava set vides.

Ahir vaig començar el dia escoltant
que un govern havia silenciat una ràdio.

Mentrestant,

En algun lloc del món una empresa
oferia mil llocs de treball.
En una carretera  naixia una vida.
Un tribunal, en nom dels homes, evitava una injustícia.
Cent mares trobaven els seus fills.
La humanitat deturava la violació del planeta.
Un president de govern s'asseia a dialogar.
Un home ingressava en un banc els seus estalvis.
Una màquina imprimia pau per a tots els pobles.
Mil milions de dones eren estimades.
Un jugador de futbol signava un contracte d'honradesa i de gols.
A Gàmbia, les Madrazes, s'omplien de cançons.
A l'ONU, el sanguinari dinosaure s'extingia.
En alguna casa d'un barri tranquil d'una ciutat moderna
una noia jove plorava un avortament.
En una carretera un autocar creuava una frontera de llibertat.

Ahir vaig començar el dia escoltant
que un govern havia silenciat una ràdio.

Mentrestant,

La ignorància devorava les males i les bones notícies!

Josafat

       Vaig llegir un article molt interessant de Míriam Díaz Bosch,  publicat a El Punt Avui.  L'ha titulat El pit a missa. Interessants exemples de sinècdoque (pit per dona semidespullada) i de metonímia (missa per església) posats un enfront de l'altre.

     Trobo que és un títol amb molt de ganxo, sobretot perquè relaciona dos conceptes en principi antagònics. No és el mateix que dir La mantellina a missa, per exemple, o  que parlar de El pit al còmic. Quina relació hi podem trobar, de bell antuvi, entre la part superior d'un tòrax humà com és un pit i una cerimònia religiosa com la missa?

       Partim del supòsit que ens referim al tòrax d'una femella, al pit femení, esclar. I que es tracta, a més, d´un pit femení al descobert, en tota la seva rodonesa, rotunditat i índex de connotacions -entre les quals destaquen les de caràcter eròticosexual. Un pit (dos, en realitat) nu, sense cap mena de tapall ni obstacle visual. Nuesa de dona i, doncs, missa. Dona despullada (objecte de pecat, de pensaments impurs, de...) i el més sagrat de la religió catòlica, la cerimònia més emblemàtica del catolicisme, missa. Xoc de trens conceptuals d'una claredat meridiana, com diu el Mariano.

       És com dir -permeteu-me la gosadia- La valentia al PP, que són, penso, dos conceptes que es donen de bufetades, posats un al costat de l'altre. O com parlar de El coratge democràtic al PSC/PSOE; dues idees que, últimament, semblen destinades al xoc, oi?

        Bé, ja veieu que, d'aquest article, només us he parlat del títol. Us convido a llegir-lo, però, en la seva totalitat; és prou galdós i interessant. Un bon punt de partida per escriure tot un treball de recerca sobre, per exemple, Què enganxa més que un ganxo? Per cert, Us recomano la novel·la de Prudenci Bertrana titulada Josafat. També va de pits i de misses.

       Apa, fins demà.

Moviment Femen

(El pit a missa) 

El secret

"Els nostres pensaments són la substància que conforma la nostra vida". Vaig escoltar aquesta frase en un programa de ràdio no fa gaire, em sembla que era a L'ofici de viure. I ara, no sé ben bé per què, m'ha vingut una altra vegada al cap.

      Tal vegada deu ser que necessito escriure sobre algun tema i no se me n'acut cap altre que aquest. Quina força tenen els nostres pensaments? Recordo un llibre que va tenir molt d'èxit fa uns anys que es titulava El secret, on l'autor venia a dir que, si volem aconseguir una cosa -ser rics, per exemple- només hem de pensar que l'aconseguirem. Nosaltres creem a partir dels nostres pensaments. Si volem abundància, només hem de pensar en l'abundància, i hi nedarem, Car nosaltres som els creadors de la nostra pròpia realitat.

     Ara, crec recordar que en aquell programa de ràdio es va dir també que allò que desitjo aconseguir ha d'estar alineat amb el meu subconscient, és a dir, que allò que vull ha de mantenir una coherència interna amb la meva consciència o, el que és el mateix,  no puc desitjar ser immensament ric si, en el meu fur intern considero que tal cosa pot ser, a la llarga, dolent per a mi, o que pot perjudicar  terceres persones.

      I què passa si barrinem que allò desitjat de fet ja ho tenim, que només hem de deixar que flueixi a fora? Per què volem anar al cel? De fet, només volem anar-hi perquè no volem anar a l'infern, per una simple contraposició. Però, i si l'infern no és altra cosa que el que tenim ara? Aleshores ja no hi ha contraposició, ja no freturem de cel.

       No sé ben bé en què estaré pensant, quan parlo de tot açò. Potser ho hauré de madurar més. Si no, en el moment d'aconseguir allò que vull, resultarà que no m'agrada tant com em pensava.

Gossos surfistes al Brasil

       Una dotzena de gossos formen part dels participants en una competició de surfistes al  Brasil. Segons els seus promotors, aquesta iniciativa neix pensada per al gos, sovint apartat de les activitats més entretingudes que es poden fer a la platja. L’home que va idear-la explica que un dia que ell estava gaudint com un camell dalt de la taula, va mirar el  seu gos –fermat a tall d’aigua- i amb la seva mirada li expressava que a ell també li agradaria fer surf.  Aleshores, l’home va sortir de l’aigua, va agafar l'animal i va passejar-lo una estona damunt la taula. I, efectivament, va comprovar qu s’ho passava d’allò més bé fent surf.

       Es veu que aquest amic dels gossos i surfista va publicar la seva experiència a  facebook i no van trigar a sortir-li amics de tot arreu que li deien: “jo també vull, jo també vull”, en nom del seu gos.

       Sembla que aquest és el segon any d’edició. El concurs consisteix en una cursa de boia a boia i es desqualifiquen les taules –que porten els amos o les mestresses dels animals- quan el gos cau a l’aigua.

-No calen superdotats físics per participar-hi-, explica una noia brasilera en biquini-. Ni el gos ha de ser un border collie hiperactiu. Qualsevol gos pot participar-hi. 
       Sempre n’hi ha de més porucs que d’altres, però no deixa de ser una activitat per enfortir els llaços entre els gossos i els humans en un marc incomparable com les platges de Rio de Janeiro.

      Tot mirant el vídeo que explicava aquesta notícia he sentit una mica d’enveja. Perquè les platges de Rio de Janeiro en aquesta època de l’any són un lloc molt envejable, per raons diverses, que no m’entretindré a explicar per no fer venir salivera a la meva persona i, ben segur, a moltes més. I que maques, les noies brasileres lliscant damunt la taula de surf!

     

Noia surfista brasilera

Gos surfista brasiler

Retrats

Truita amb patates

        Retratar la vida amb una màquina de fotografia és relativament fàcil. Si no, proveu d’entrar en qualsevol xarxa social (facebook, twitter, instagram…); en totes trobareu la possibilitat de pujar les vostres fotos i mostrar-les a qui vulgueu, des d’algú en particular fins al món sencer. 

       En aquests llocs, hi campen els mostradors compulsius de fotos. Els mostradors compulsius fotografien qualsevol moment i qualsevol cosa, i tot seguit senten que ho han d'ensenyar, però ho senten d'una manera imperiosa que no admet demora ni dilacions. Ho han d'ensenyar i prou. 

       Que he fet una truita i m’ha sortit de primer premi de concurs?, de pressa, foto i a ensenyar-la al públic, que arrencarà en aplaudiments! Que amb els amics anem a la disco i, per tant, fem un gran pas per al progrés de la humanitat?, vinga, va, foto i amunt, que ho vegi tot l’univers, si fa falta! Que guaito per la finestra i hi ha núvols al cel fent una bella combinació cromàtica i és la primera que he vist i l’última que veuré?, què espero per fer la foto i pujar-la?, no fos cas que demà, de dins la caixa estant, no me’n penedeixi, de no haver compartit un moment únic i irrepetible. Que jo, la nineta dels ulls de mi mateixa, m’he mirat al mirall i, quina llàstima, que només ho vegi jo, que estic tan bona?, au, va, foto i a compartir aquesta bellesa impagable! ep, amb tots els vouyers que vulguin,  i no cal que paguin entrada!

          Retratar la vida amb un mòbil ara és molt més fàcil que mai. I ensenyar-la als altres s'està convertint en una addició. Trobo molt més difícil retratar la vida a través de les paraules. Per fer-ho, també tenim les xarxes socials. Però aquí no hi ha tant d'afany. Perquè explicar amb paraules com has fet la millor truita del concurs, per exemple, és massa complicat.

       Com va dir aquell: Retrateu i multipliqueu-vos.

Sant Antoni

  Avui és Sant Antoni: el barbut, el del porquet, el patró dels animals domèstics (però també he sentit a dir que dels ases), patró hivernal a moltes localitats de les Illes, patró institucional i insular de Menorca; Sant Antoni abad, ermità (o eremita), el Sant Antoni de les temptacions, el de la campaneta, el de la processó a Ciutadella acompanyat d’un o dos cavalls de Sant Joan, el Sant Antoni dels tres tocs, dels tres tombs, el del rei Alfons III; el sant dels ramells de dàtils i el dels garbons, el de la festa en què el dia s’allarga una passa de dimoni. Sant Antoni, el de la caputxa, el protector de bèsties i bestioles, protagonista i antagonista, el seriós, el geniüt. El mestre, el centenari, el de les set cartes, el màrtir que no va poder ser, car no en tenia la fusta. Avui és aquest Sant Antoni.

       Sant Antoni va viure 105 anys, protegit pels animals i pels homes. I per Déu, supòs. Per açò, Sant Antoni és el meu patró. Amèn.

Emma Joiell

     Conec una dona taxidermista. Però no us penseu que al seu obrador dóna il·lusió de vida a casuaris, òrixs o esparvers, o que enormes peixos envernissats pengen del sostre, ni que un abundant estol d'ànecs, oques i rapinyaires, diürns i nocturns, s'escampen per terra, alguns amb les ales esteses com si volessin. En l'obrador d'aquesta dona no hi ha faisans i galldindis, ni pelicans ni cignes, ni coiots ni castors dissecats. 

        Aquesta dona no viu envoltada de vitrines empolsinades plenes de tòrtores i coloms, serps enroscades, llangardaixos, tortugues, conills, esquirols i ratolins. Emma Joiell, la taxidermista, viu envoltada de llibres; a casa seua -el seu taller- dóna vida a corsaris, òrfics o cavallers, a singulars paisatges d'altres edats i llurs monstres; fa immortal allò instantani, evoca faiçons i caires, diürns i nocturns, i hi prenen forma herois sense disfressa, un xic imbecils. 

        On treballa aquesta fabuladora, també hi ha faisans i galldindis, pelicans i cignes, i coiots i castors. Però no són dissecats. Car Emma Joiell, l'escriptora, dóna il·lusió de vida -com un bon taxidermista- amb les paraules que aboca en els seus llibres.

        Apa, fins demà!

       

El vel

      Quanta gent hi ha que va amb una lleganya a l'ull, és a dir, que no veuen clar que Catalunya pot ser perfectament un estat independent i que no s’ensorraria el món, que no passaria res. I si aquests no es renten la cara i se les treuen, les lleganyes, si no es treuen el vel, estarem ben llestos i, al final, anirem cap enrere, com els crancs. 

       Hi ha moments que sembla que, en comptes de demanar poder fer una consulta  (una simple consulta) demanem directament, no ja la independència, sinó permís per passar per les armes (democràtiques, ep!) tot España i part de l’estranger, és a dir, tot Europa. Quanta por, tu, ni que al dia següent de la consulta Catalunya hagi d’esdevenir el déu Cronos i s’empassi un a un tots els seus fills! 

       No hi ha ningú que hi pugui posar una mica de seny, en tot aquest afer, a Sepharad? Ep, que no hem declarat cap guerra, nosaltres! Que no som enemics de ningú, ans al contrari, estic segur que, una volta cada u a caseua i Déu per tot, serem molt més amics que ara, que ja en som. Cabals. Sense rancúnies. 

La por, ja se sap, neix del desconeixement, de la desconfiança. Però si no fem el pas, no sabrem mai què hi ha (de bo i, per què no?, de dolent) a l’altra costat. Si no ens traiem les cuirasses, mai no ens sentirem confiats -protegits, sí, però no confiats. 

      “Em refermo en la convicció” deia ahir en un article publicat per El Punt Avui Miquel de Palol ”que el principal obstacle per a la independència de Catalunya no és ni a Espanya ni a Europa, sinó entre els catalans mateixos. La falta de valentia i la falta d'unitat i de cohesió en un projecte compartit en són els mals majors. N'hi ha un altre de fons, més ambigu i opinable, menys vistós, però anterior i causa de tot: la falta d'un autèntic projecte articulat al voltant d'una idea identitària” (…). Hi estic d’acord. 

       Si no ens ho creiem tots, al final, les lleganyes esdevindran cataractes, a un pas de la ceguesa i la foscor. I això sí que fa por!

Quatre coses sobre la vida

La vida és un fenomen evanescent. Els dies passen, els mesos, els anys. Som fills d’una mare que ens obliga a desmamar-nos contínuament. Som verges que una dèspoina ancestral desponcella contínuament. 

La vida ens desplanta dels nostres desitjos més fecunds. Ens clava a l’oblit amb grampillons d’absència. Ens omple la pell de calç i d’ombres. La vida fa olor de saladí, és un vidre brut que entela  les presències.

La vida és un fenomen indeleble. Els dies romanen, els mesos, els anys. Som fills d’una mare porfidiosa. Som amants insatisfets, despitats, a la platja del desplaer eternament abraçats.

La vida ens planta en terra erma, sense esma. Ens clava a la memòria amb grampillons d’experència. Ens omple la pell de sal i d’història. La vida fa olor de melassa, és una llum fina que il·lumina, que recrea, que fa eterna la mentida.