La mola

      He tingut un somni: una mola d'enormes proporcions rodolava sobre un país de fireta, ho fotia tot enlaire i no deixava cartó sobre cartó. L'hi he explicat, mentre em prenia una til·la, a na Feitzar, la meua assessora en assumptes interns i confident del meus pecats inversemblants. Fa molts molts anys que ens coneixem, i n'hem passat de tots colors: la mort d'en Franco i el 23-F, per exemple; o la mort de Salvador Espriu i l'Onze Essa; o el naixement i la posterior mort prematura de la Segona República a Sepharad.

     Quan li he acabat d'explicar el meu malson s'ha quedat pensarosa una bona estona. Deu estar ordenant els punts de la seva exposició, he pensat, jo.  Al cap de uns deu minuts ben llargs ha dit:

  - Potser que us aparteu una mica enfora, posem per cas fins a la lluna, que d'aquí dos dies serà nova, si no voleu prendre mal, engronats en aquesta mola que tot ho capola. I em refereixo a mola en el sentit d'aquells refranys que diuen: «Entre dues moles, no hi posis les mans»: significa que cal evitar d'interposar-se entre dos enemics poderosos. o «Entre moles no t'hi pos (o «no m'hi pos»), perquè molen fins a l'os».

    Després d'aquestes paraules enigmàtiques ha desaparegut. Feitzar sempre ho fa, això. Com si un bufarell se l'endugués quan menys t'ho esperes.

      M'hagués agradat que m'aclarís uns quants conceptes, que hagués concretat una mica més la seva interpretació del meu somni. Perquè aquests darrers temps tots tenim la sensació d'estar corrent per un camp ras esquivant el foc creuat de dos enemics poderosos, als quals el importa molt poc el mal que ens puguin fer. Suara d'aquí, suara d'allà, ens van caient macs, còdols, pedres, rocs. Només falta que ens llencin moles, ras i curt; de força i mala bava, a aquests enemics herculis, no els en manca.

La cúpula

     És al balcó estirada a terra, bocaterrossa. Mira la pantalla d'un ordinador portàtil, fa certes gesticulacions i mou els llavis. També mou les cames, des d'un perfecte angle recte amb les cuixes fins a un apropament paral·lel amb les anques. Elabora sèries ben coordinades de moviments amb les cames, llargues, combinant la pujada d'una cama amb la baixada de l'altra.

     Si l'anatomia femenina fos pensada en termes arquitectònics, el cul de la dona fa una corba en forma de cúpula, una cúpula molt ben dissenyada, agradable a la vista i estèticament valorable.

     Imagino el que no és, de ben segur. Però, i si ho fos? M'empesco que la dona del balcó és una actriu que està assajant una escena en què una dona és bocaterrossa al seu balcó i veu que un home l'observa des d'un balcó i, davant la pantalla d'un PC portàtil va explicant en veu alta el que molt probablement deu pensar el badoc del balcó de l'edifici del davant.

     Quan intento imaginar què deu dir de mi mentre l'observo, em dic, és clar, pensa en veu alta el que jo justament estic escrivint sobre el paper!  Fins i tot trobo molt probable i versemblant que, si imagino que de sobte dirigeix la mirada cap al meu balcó, la dona ho farà realment: la dona del balcó estirada a terra bocaterrossa apartarà una instants la vista de la pantalla i mirarà cap al balcó des d'on estic observant- la i descrivint cada un dels seus moviments.

     Mirarà cap aquí, la dona del balcó de davant de casa, i veurà que no hi ha ningú. Descobrirà, amb una certa decepció, que s'ha equivocat. Perquè, molt sovint, la realitat s'amaga de la ficció.

     Ho sento molt, nena, m'hauria agradat venir a admirar com actues. I, qui sap, potser després m'hauries convidat a pujar a casa teva. Fins i tot, finalment, tot contemplant de ben a prop la cúpula admirable del teu cul, hauria començat a escriure un assaig sobre les formes arquitectòniques del cos femení.

Genealogia

       Conec un home extraordinari que té un arbre -què dic, un arbre, un bosc!- genealògic en el cap. És capaç de recordar els noms i cognoms de tots els seus familiars -que no són pocs-, tant de la banda del pare com de la mare. A més, de tots aquests familiars, sap qui s’ha casat - si s’ha casat- quants fills tenen -i com es diuen- i, si es dóna els cas- si s’han separat i el motiu que els ha dut a fer-ho: banyes, incompatibilitat de caràcters, diners...  Parlar amb ell, millor dit, sentir-lo parlar, perquè sempre les converses sol gestionar-les ell, és comprovar com arriben a ser les relacions entre les persones vistes des d’un punt de vista de parentiu biològic i/o políticoeconòmic: una autèntica teranyina. 

     Què ho deu fer que hom senti tant d’interès per resseguir el fil de tots i cada un un dels membres de las seva família? I, què té d’emocionant  saber que un cosí segon de la teva àvia tenia fama de ser un gran senyor i que un altre beneís les mamelles de la majordoma del capellà? I, en realitat, què deuen tenir de certes aquesta i aquella altra història o facècia de tal i tal altre  membre de la nombrosíssima nissaga?

     Sento una gran admiració envers aquests genis de la genealogia, jo, tan escàs en coneixements d’aquest tipus. Són persones que saben teixir la filosa familiar amb una destresa extraordinària, espectacular.

Temps fugit

Hi deu haver una manera de veure la vida com si fos una novel·la. Si és així, el capítol d'aquest dia ha estat escrit sense gaire encert. Ho dic per mi, no pel context. El context segueix essent una obra genial, mestra. Però jo, com a protagonista, crec que no he estat a l'alçada. Per exemple, tot baixant pel carrer Rogent, quan m'he creuat amb ella -sí ella, personatge d'ulls tan ben descrits que semblaven reals, d'una bellesa tan cara que no mereixia més que adjectius exposats a la llum de l'art- no he estat a l'alçada. Perquè l'hauria d'haver encalçat. Hauria d'haver seguit els seus passos de deessa. Hauria d'haver pujat a la seva línia d'estel i haver-me deixat arrossegar fins a qualsevol cantonada. Potser m'hauria ensenyat una nova pell davall el seu coherent, cohesionat i  tanmateix lleuger vestit de mots. He deixat fugir, tal vegada, un full de la meva vida ple sentits nous, desprès de realitats massa feixugues, esquiu a qualsevol crisi. A canvi, he anat a peu coix a buscar allò que el meu trist guió deia que havia sortit a buscar. I ella ha seguit el camí dels dits quan són més que dits, ha caminat amb les seves passes despullades de sabates, les seves passes que mai no trobaré si no és en una vida recitada, entre els versos que hauré deixat d'escriure, maduixa dolça que ha caigut per l'obscura reixa d'una claveguera...

Fa vint anys

      Enguany farà vint anys que no som a Ciutadella per Sant Joan. Som, idò, un ciutadellenc amb una tara prou greu; gravíssima, diria jo.

    Quan vaig trepitjar per darrera vegada es Born ple de cavalls i de gent -o a l'inrevés- estava a punt de complir els quaranta. Avui, dissabte des Be de 2013, em falten pocs mesos per fer-ne seixanta. I, com cada any, estic més estovat que una ensaïmada abans d'enfornar. Tots els que m'envolten ja ho noten, i no passa dia que no els faci una santjoanada, el pare, o el marit.

    I és que vint anys -ja ho deia en Serrat-, ja són anys. No us podeu imaginar com de fotut arriba a ser arrossegar aquesta imperfecció de viure, any rere any, enfora de Ciutadella durant les festes de Sant Joan. Voltros no sabeu què representa mirar tots els miralls, durant aquests dies, i comprovar que són buits de festa, de la Festa. Ni un gra d'arena, ni una pellofa d'avellana trepitjada, ni una peuada de cavall en l'empedrat de cap carrer ni de cap plaça. No sabeu què és veure't la cara sense carotes, ni passejar per carrers sense cavalls, ni marejar-te de places sense Jaleo, ni interrogar un aire mut, incapaç de dir-te ni un sol mot, ni un bri de so de fabiol...

    Voltros, ciutadellencs i ciutadellenques sense màcula, no sabeu què és un solstici d'estiu a les fosques, ignoreu els renills dels cavalls dins la nevera, quan l'obres per cercar-hi els ous o la llet, el dia de Sant Joan dematí. No teniu ni idea de com ressonen el tambor i el fabiol entre el brunzir del ventilador i els cops que el veí de dalt dóna al batent d'una finestra que -es veu- no tanca bé. No, no sabeu -i que sigui per molts anys- què és contemplar les corregudes des Pla damunt la plana d'un examen. 

    I, us podeu imaginar, perfectes sanjoaners i sanjoaneres, dos cavalls negres amb els seus genets abraçats i donant-se besades, galopant damunt un llarguíssim full en blanc on, any rere any, un santjoaner -tarat, però més santjoaner que ningú- es llepa el gravat de la seua maleïda i odiada desfiguració?

   

    Bones Festes!

Una sola senyera

 En Foix, en Riba i l'Obiols van passar unes nits d'estiu, allà a l'any 22, a Sa Tuna, una cala a prop de Begur; arran de la trobada, el poeta sarrienc va escriure dos sonets per tal de reformular l'experiència concreta i convertir-la en experiència poètica, conceptual.
      En Foix va repensar-se aquelles hores joioses al costat del mar i al costat d'aquells amics i, tal com si les hagués passat per un alambí, n'extragué una essència, una condensació fortament evocadora. Ell mateix, rellegint els sonets, tornava a Sa Tuna, a les nits pures al costat del mar. Però, com hi tornava? Ni amb cotxe ni a peu; ni amb barca ni nedant. Tampoc no ho feia cavalcant sobre cap gen ni aprofitant l'impuls elèctric de cap neurona.
    En Foix tornava a Sa Tuna viatjant per un espai immens, molt més gran que el mateix Univers. Un espai compatible amb totes les dimensions, amb tots els mitjans de comunicació i amb totes les ments humanes. Un espai que, universal com és, no deixa d'engrandir-se a cada instant que passa, tot i que es pot dir que va començar a créixer a l'interior d'un àtom, d'una mol·lècula, fins i tot.
    El sobirà d'aquest espai no té tron ni corona, ho regeix tot i no regeix res. Com deia el mateix Foix, és "un alè indivís." I nosaltres, els artistes de la vida, som els seus serfs:
 

                                Serfs de la llum i lliberts per l'espera,                              

                             Forts en el fort i assetjats per Ningú,                             

 Ens ombrejava una sola bandera.

Allò impossible

  Si Van Gogh afirmava que el pintor no pinta el que veu sinó el que sent, què es pot dir de l'escriptor? Que escriu el que sent i no el que veu? El paral·lelisme sembla lògic, oi? Està clar que de maneres de pintar n'hi ha moltes, tantes com maneres d'escriure. Manta vegades m'he demanat si, realment, l'escriptor no és altra cosa que un enamorat de la realitat, un apassionat del món exterior; i que, com tot enamorat, té una visió de la realitat ajustada al seu enamorament, una visió sentida més que visualitzada o vista del que l'envolta. Si tots els escriptors seguissin aquest patró voldria dir que no n'hi ha cap capaç de descriure el món tal com és, sinó com cadascun d'ells el sent, com el viu des del seu enamorament personal, apassionat.

     Però la realitat no és com una dona, o com un home, és molt més complicada. Com ha de posar-se un escriptor davant una realitat que mostra el patiment de milers de persones a Síria, per posar un exemple? O què ha d'escriure davant els espectacles deplorables que ofereixen certs programes de televisió que donen valor a l'estupidesa, a la incultura, a la mandra, als tics més primaris de l'espècie humana? Com ha de fer front l'escriptor enamorat del món que l'envolta a la corrupció del sistema polític que el governa? Que ha de dir davant la incompetència, davant la desvergonya, davant la ceguesa, la inutilitat, l'insult gratuït a l'altre dels que haurien de ser els més lúcids, els més preparats, els més comprensius i més demòcrates?

     Estimar el món en què vivim i explicar-lo, ja sigui a través de la imatge o de la paraula, és una missió cada vegada més complexa que pot anar del gaudi més apassionat a la més decebedora de les relacions. Com explicar, per posar un últim exemple, el demencial espectacle que dóna el partit polític que governa Espanya quan insulta tantes persones lliures, cultes, desvetllades i enamorades com hi ha en aquesta part del món?

Allò impossible és, malauradament, inexplicable.