Thoreau no és pas un filòsof que usi neologismes, i encara menys que n’abusi. La seva prosa austera, gairebé esquelètica, recorre a la metafora, a l’al·legoria, a la imatge, a la faula, però mai al vocabulari de la tribu filosòfica. Buscaríem en va paraules manllevades al filòsofs o a les filosofies clàssiques. A l’estil de Montaigne, Thoreau empra el vocabulari normal i corrent per expressar les idees senzilles o profundes que vol dir. De vegades, l’humor traspua lleument en el text.
Tanmateix, en La vida sense principis Thoreau crea un neologisme, Però respon a un joc de paraules, a una broma... S’adona que vivim en la situació d‘un personatge que digereix i pateix dispèpsia -és a dir, que li costa digerir... L’estat, la societat, la política funcionen com un pedrer que ens esmicola, que ens transforma en pasta. A la qual cosa hem d’afegir els inconvenients del funcionament del “gran pedrer de la creació”... Som víctimes de la morbiditat d’aquesta situació de fet. A partir d’aquí, la majoria de les vegades la vida consisteix a oblidar i fins i tot a mirar de no recordar el que havíem entès de la lògica del mòn.
El dis grec de dispèpsia significa una cosa difìcil, dolenta. En la mateixa llengua el mot contrari és eu -per exemple, en eudemonisme, o eufòria, o fins i tot en eucaristia...-i significa “bé”. Aleshores, Thoreau convida a una “eupèpsia” que suposa que cada dia ens felicitem de “l’esplendor renovada de cada matí”...És una voluntat de gaudir per fer front a la negativitat que ens envaeix. En les primeres pàgines de Walden Thoreau ja havia fet notar la malenconia que forma part de la civilització: “La majoria dels homes viuen vides de desesperació tranquil·la. El que anomenem resignació és una desperació total”, escriu. La diversió amb què la majoria s’embriaguen prové d’aquest disgust existencial, d’aquest esplín ontològic.
Els homes treballen i perden la vida per guanyar-se-la. En el món modern, ningú no té temps de ser sinó una màquina. La relació amb un mateix, amb els altres, amb el món, és falsa. El lleure ha desaparegut, només hi ha lloc per a la feina. Les preocupacions inútils saturen les existències. El seu temps pertany als creditors. La majoria són esclaus de la trivialitat del dia a dia: la feina, el sou, el consum, els deutes.
N’hi ha que miren d’alliberar-se dels deutes; altres passen el temps seduint clients per guanyar el pa de cada dia; en una altra banda, n’hi ha que roben i menteixen per engalipar compradors potencials; per tot arreu la gent es posa malalta pel sol fet de pensar en la malaltia sense tenir una mútua, o guardant en la caixa forta d’un banc estalvis ridículs aconseguits gràcies a contorsions existencials d’allò més rocambolesques, i mentrestant avui tothom es mor de tant deixar la vida per a l’endemà...
La vida s’inventa, no ens és donada, ni ens l’escriuen, l’hem de crear de dalt a baix. som esclaus dels prejudicis, de l’opinió dels altres envers nosaltres, és cert, però també de l’opinió que ens fem de nosaltres mateixos. Els sistemes de vida antics i habituals no són veritats eternes, insuperables, certeses inamovibles, sinó opcions criticables. Que milions de persones comparteixin un estil de vida no vol pas dir que hi hàgim de creure a ulls clucs. Moltes persones poden combregar alhora amb un mateix prejudici.
Els vells transmeten els prejudicis, en aquest sentit no són pas portadors de saviesa. De vegades, fins i tot els joves saben més i millor que els ancians, que la vida ha descompost intel·lectualment. Més enllà de certa edat, conscientment o no, els humans saben que han errat la seva vida, i l’han ignorada. Amb el temps, un es torna menys apte per a les experiències, una mena de calcificació de la ment impedeix la invenció, la desimboltura en l’ús d’un mateix -i “l’ús del món”,per emprar l’expressió de Montaigne.
La medicina eupèptica implica entendre que hauríem de viure la vida dels pioners del orígens d’Amèrica, tot romanent en el marc de la civilització. Altrament dit: no ens hem de proposar una revolució social i política. l’establiment d’un socialisme d’estat o la nova societat imposada per un govern, sinó que, tant se val la configuració social que hi hagi, hem d’escollir un estil de vida propi, singular, personal, original, basat en la senzillesa de la vida salvatge i natural.
[Dins Les radicalitats existencials, Contrahistòria de la filosofia, Michel Onfray]
