Resistir, deure imperiós

     Els textos de la llei francesa, des de la Declaració dels Drets de l'Home fins a la Constitució de 1958, reconeixen legal i jurídicament la possibilitat d'un dret de l'incompliment o insurrecció. L'article 21 de la Constitució estipula: quan «el Govern violi les llibertats i els drets garantits per la Constitució, la resistència en totes les seves formes és el dret més sagrat de tots i el més imperiós dels deures ». Dret sagrat i deure imperiós: les paraules tenen molt pes i signifiquen que més enllà de la llei i del dret, no queda res a l'arbitri dels que tenen com a tasca fer-los respectar, sinó una concepció de l'home i de la humanitat que no pot avenir-se amb crims, morts, menyspreu, indignitat o negació dels ciutadans. 

     D'altra banda, el text de la Constitució obre immenses possibilitats de resistència, de rebel·lió, d'insurrecció, ja que és vague pel que fa a els detalls i accepta que totes les formes poden ser utilitzades, defensades i justificades per oposar-se a una potència irrespectuosa amb allò pel que ha estat investida. El contracte obliga les dues parts; quan una de les 2 ja no el respecta i l'individu o el Govern incorren en la delinqüència, pot manifestar una oposició sota forma de repressió per part de la policia en el primer cas o d'insurrecció en l'altre. No es pot dir millor: el dret obeeix primer a la moral, ha de garantir la seguretat i la llibertat dels individus que han acceptat sotmetre's a ell.

     Com exercir aquest dret d'oposició? No consentint més al poder legal, sinó volent el que sembla legítim moralment. Perquè el poder existeix pel sol consentiment d'aquells sobre els qui s'exerceix. Sigui el que sigui. No li concediu més crèdit i importància, i no existirà més; no ho sostingueu més, i s'esfondrarà ell mateix de seguida, sense violència ni guerrilla, sense massacres als carrers. El dret d'oposició es manifesta en el rebuig a contribuir personalment en la lògica que constitueix a la seva força: trencar l'equilibri negant-nos a sostenir-lo. Quan el poder ja no està acreditat, cau per si mateix. No obeint una llei iniqua, es suprimeix el seu efecte. La tirania procedeix en part dels tirans, però també del consentiment dels tiranitzats incapaços de rebel·lar-se individualment o col·lectivament.

    A tot arreu en què imperen textos legals, regles del joc, reglaments interiors, i tan aviat com en virtut del dret natural una llei us sembla procedir menys de la equitat que l'arbitri, teniu legítimament el poder i moralment el dret de no obeir, d'objectar segons la vostra consciència, de negar-vos a aportar el vostre concurs a l'exercici d'una ordre que s'enfronta a la vostra concepció de la justícia o la vostra visió de la dignitat o humanitat. Allà on la moral desapareix, la llei no pot obligar, no ha de fer. Si ella ho aconsegueix, en part és amb el vostre assentiment i a causa de la vostra passivitat o la vostra col·laboració. La llei i el dret existeixen per als homes, no al contrari.

[Fragment de Antimanual de filosofia, de Michel Onfray]

El tema

     

     Estic a punt de complir els 22 anys i faig el servei militar al quarter d'artilleria de Es Mercadal, a Menorca. No llegim pràcticament cap diari, ni escoltem la ràdio ni, molt menys, mirem la televisió. No fa gaire hem anat a fer unes maniobres per disparar amb un canons antiaeris. Fotien uns pets espaordidors. Vaig veure un soldat rajar-li un filet de sang per una orella. No fa gaire em van arrestar a no sortir de cap de setmana a canostra, a Ciutadella, perquè en una guàrdia en què jo era el caporal responsable va desaparèixer una bala. Va ser per Pasqua, precisament. Ho dic perquè ma mare em va fer arribar, en una capsa de sabates, uns bunyols de pasqua boníssims. Fa uns mesos que, al CIR 14 de Palma, vaig jurar bandera, la bandera espanyola. M'agrada llegir Pablo Neruda i, de tant en tant, escriure qualque vers. En castellà, perquè, d'escriure en català encara no en sé.

    Falten tres anys perquè vagi a Barcelona a estudiar filologia. El que per ara escric són maldestres poemes d'amor i desamor. És a dir, de malfollat. Maldestres en tots els sentits. Encara no fa gaire que m'hi atrevesc, amb els versos; i, amb el sexe, tampoc no hi tenc gaire traça. Tot just fa dos mesos que vaig palpar els primers pits de dona. I fa uns quants anys que vaig llegir un llibre que van regalar-me el meu germà major i la seva nòvia. Es deia "El diario de Daniel". Una parida. Amb açò i qualque revista on sortien sueques despullades que em subministrava en Sastre, em vaig fer una idea aproximada del tema. Una idea que tenc més per mà que per altra cosa. Però, ja se sap, estem al 1975, en plena dictadura de Franco.

    D'aquí a unes hores, però, ens faran formar al pati del quarter. Ningú de la tropa no sabrà què passa. El tinent Pardo, el que em va castigar sense Pasqua per una puta bala perduda, ens donarà, compungit i tanmateix en un to marcial, la notícia:

   "Soldados, nuestro Caudillo, el Generalísimo Francisco Franco Bahamonde, ha muerto".

   Em fotrà molt no poder sortir de permís de cap de setmana, una altra vegada. Però em sembla que aquesta vegada haurà valgut la pena. A veure si, sense ell, millora el tema!

 

Literatura i política

     L'artista de debò, l'escriptor de debò, aporta al món una cosa que al començament ni tan sols existia. Quan Déu va crear-ho tot en set dies (els ocells, els rius, els éssers humans) no va dedicar ni cinc minuts a la literatura. "I també hi haurà literatura. Hi haurà gent que li agradarà, hi haurà gent que s'hi obsessionarà, que en voldrà fer..." En absolut; Déu no va dir això. Si en aquell moment li hagessis demanat si hi hauria llauners, hauria dit: "Sí que n'hi haurà, perquè la gent tindrà cases i en necessitarà". "Hi haurà metges?" "Sí, perquè la gent es posarà malalta i en necessitarà". "I literatura?" "Literatura? Què és això? Per a què serveix? On va? Perdona, però estic creant un univers, no una universitat. Literatura, no."

     (Philip Roth, Em vaig casar amb un comunista, Traducció  de Xavier Pàmies)

     Fantàstic llibre, aquest, de l'autor nord-americà, premi Príncep d'Astúries 2012. A part del fragment que he citat literalment, se n'hi poden trobar molts d'altres igualment sucosos. És un llibre clau per entendre la societat nord-americana en aquells temps foscos de la "cacera de bruixes", les represàlies contra els comunistes i els simpatitzants de l'esquerra que va liderar el senador republicà McCarthy.
      Roth hi recrea aquells temps a través de la història d'un cèlebre escriptor -el seu alter ego Natahn Zuckerman- que rememora el passat d'un obrer que va ser una estrella com a actor radiofònic però que va acabar sent víctima de la campanya del senador McCarthy. Amb la novel·la, l'autor fa una crítica dura als poders inquisitorials i un elogi de la lleialtat als principis propis. 

     En un altre dels passatges del llibre, es fa una comparació interessant entre la política i la literatura: la política és generalitadora; la literatura, en canvi, és particularitzadora. L'essència de la literatura és l'impuls particularitzador; així, no es pot ser artista i renunciar al matís, de la mateixa manera que no es pot ser polític i permetre el matís. La tasca de l'artista és transmetre el matís, destriar la complexitat, pressuposar la contradicció. 

     L'artista no pot defugir mai la contradicció perquè, dins de la contradicció hi ha l'ésser humà turmentat. L'artista ha de consentir el desordre, car si no ho fa, produeix propaganda, i la propaganda és nefasta per a un artista, tant si està al servei d'un partit polític, d'un moviment polític o, fins i tot, si és propaganda poca-solta per a la vida mateixa.

     Mentre llegia aquestes línies, no podia deixar de pensar en els polítics incompetents que ens ha tocat patir i la seva voluntat ultrageneralitzadora, la seva fòbia malatissa a la diferència, al matís i a tot allò que és fora de la seva ideologia adotzenada i retrògada.

  

«Estigueu resolts a no servir més»

 Aquest que us domina tant no té més que dos ulls, no té més que dues mans, no té més que un cos, i no té ni una cosa més de les que posseeix l'últim home d'entre els infinits que habiten en les vostres ciutats. El que té de més sobre tots vosaltres són les prerrogatives que li heu atorgat perquè us destrueixi. D'on prendria tants ulls amb els quals us espia si vosaltres no els hi haguéssiu donat? Com té tantes mans per colpejar si no les pren de vosaltres? Els peus amb què trepitja les vostres ciutats, d'on els té si no és de vosaltres? Com ha obtingut algun poder sobre vosaltres, si no és per obra de vosaltres mateixos? Com gosaria perseguir-vos si no hagués estat ensenyat per vosaltres? Què us podria fer si vosaltres no fóssiu encobridors del lladre que us roba, còmplices de l'assassí que us mata i traïdors a vosaltres mateixos? Sembreu els vostres fruits a fi que ell en la vostra presència els devasti; mobleu i ocupeu les vostres cases per proveir les seves expedicions de robatori; crieu les vostres filles per tal que tingui en què saciar la seva luxúria; alimenteu els vostres fills a fi que ell se'ls emporti, per, en el millor dels casos, conduir-los a la matança en les seves guerres, o convertir-los en administradors de les seves cobdícies i executors de les seves venjances; us destrosseu dolorosament, a fi que ell pugui tractar-se delicadament en les seves diversions i rebolcar-se en bruts i dolents plaers; us debiliteu a fi de fer-lo més fort i rude i tenir-vos més curts de la brida. Feu tantes indignitats que les bèsties mateixes no aguantarien ni sofririen! Però podeu alliberar-vos si assageu no tan sols a llibertar-vos, sinó únicament a voler ser lliures. Estigueu resolts a no servir més i sereu lliures. No desitjo que el forceu, ni que el feu baixar del seu lloc; sinó únicament no sostenir-lo més; i el veureu com un gran colós al qual s'ha tret la base, i pel seu mateix pes s'ensorra i es trenca.

[Étienne de la Boétie (1530-1563), Discurs de la servitud voluntària (1547), traducció al castellà de José María Hernández-Ros, Tecnos, Madrid, 1986, i al català de Toni Taltavull]

Anem a fira però amb peus de plom

    Els sòlids celestes que fa milions d'anys van travessar l’atmosfera de la Terra i n’atenyeren la superfície amb un impacte tal que van acabar amb els dinosaures, no van desaparèixer, només es van transformar. Aquells meteorits van posar l'ou de l'autodestrucció en l'ADN d'aquells sers que es diuen homes i que, des de llavors, creuen en la guerra, creuen en l'agressió brutal com a única resposta a una agressió brutal, agressió que empaqueten amb l'etiqueta de "legítima defensa" o "estem en guerra". Nosaltres no en tenim la culpa. Ningú no en té la culpa. La culpa és de l'ou de l'autodestrucció que van deixar aquells cossos celestes que van acabar amb els dinosaures.

   Ara la pregunta, la gran pregunta és: aquesta autodestrucció cada vegada és més a prop? És a punt de trencar-se, l'ou de l'extermini final?

Si analitzem la situació actual, crec que la podem respondre amb un elevat grau de fiabilitat, aquesta gran pregunta. I com que tota gran pregunta es mereix una gran resposta, aquí va:

  Ni pensar-ho! Nosaltres no la veurem, l'autodestrucció de la humanitat, tranquils! És tan lluny de nosaltres com lluny són els nostres re-rebesnéts. Per això no cal que ens preocupem gaire! Nosaltres, a seguir amb la nostra, que ja s'ho trobaran ells. Només hem de confiar que els fills dels fills dels fills dels fills dels nostres fills, siguin tan agressius com nosaltres, o fins i tot una mica més!

   Nosaltres, ara, només cal que anem a la nostra, que anem aigua avall, que anem al dret i, quan calgui, que anem a la guerra. Ah! i quan ens avorrim, que anem a fira!

   I si algú té una segona (o tercera) gran resposta, em temo que serà tan o més arrauxada, distreta i irreflexiva que la que acabem de donar. Admetem, tanmateix que, amb les grans respostes, s'ha d'anar sempre amb peus de plom.

LA NIT DE LA SEDA ENSAGNADA

Mai la guàrdia de seda que guardava els seus palaus, s'hauria imaginat un atac com aquell. Era un divendres a París, la ciutat de la llum. Ningú hauria gosat fer-li cap mal, a la noia que movia els seus malucs i els seus peus i les seves ales en forma de braços. Ningú no volia fer-li mal, a la noia del sostenidor que un dia va ser biquini en una platja o un riu de la vida o pell innocent com ala de papallona en l'aire de la llibertat. Era una nit de divendres a París, la ciutat de l'amour. La vaig veure que sortia d'una obscura boca, d'una negror, d'un obscur avenc sense paraules. La vaig veure mentre volava cap a la copa de seda, aquella seda que envoltava el pit d'aquella noia que ballava perquè era lliure i feliç. Volava cap al seu cor, la vaig veure. No era una pedra, car les pedres encara poden construir, ponts o cases, refugis. No era res que pugui servir per altra cosa que matar. Era la bala de l'odi, era la metralla del terror, era el foc de la barbàrie més absurda. I París i el món sencer es van tenyir de negre, del negre que sortia d'aquella seda ensagnada.

Vaja quines unes!

     Quan era petit, o no tant, no sabia d'on venien els nens (els fillets del cel, que en deien, a Menorca, no sé si encara ho fan). La primera aproximació me la va proporcionar un company de l'institut laboral on vaig cursar el batxillerat elemental; jo devia tenir uns dotze o tretze anys. No record molt bé el context en què li vaig plantejar els meus dubtes al respecte, però sí les paraules que aquell company -que uns anys més tard seria conseller del Consell Insular de Menorca- em va dir: "Ses dones treuen es fiets del cel pel cul." Així, clar i pla.

     Com que no ho podia contrastar acudint a cap wikipèdia ni fent una cerca a Google, vaig haver de creure-m'ho; tot i que l'esglai que aquella resposta em va provocar crec que em va durar fins el dia que vaig veure de primera mà per on treia el cap el meu primer fill. El futur conseller, efectivament, s'hi havia aproximat força!

    Aquell dia, però, jo m'ho vaig prendre com una cosa impossible; ho creia, però no ho veia, em passava gairebé com amb allò de la Santíssima Trinitat. Com pot ser que surtin per un forat tan petit?, em demanava. Encara que no n'havia vist néixer cap, de fillets del cel, n'havia vist d'acabats de néixer. I no, no podia ser, que allò passés per allà!

     Igual que no entenia tot allò del colom i de les tres persones en una, em costava molt creure que els nens no vinguessin del cel, sinó d'un lloc tan... brut. I per què un colom, precisament? I per què no podia ser un àngel? I per què Déu no s'aclaria una mica i ens posava les coses més fàcils, que prou complicat ja era tot? Vols dir que una criatura l'havíem de fer passar per aquells tràngols, per arribar al món? Vaja quines unes!, com deia sempre el meu pare quan a una cosa no li veia la punta.

   Aquests dies, no sé per què, em neguiteja molt pensar per on sortirà, finalment, aquesta filleta del cel que és la independència de Catalunya. Algú ho sap, ni que sigui aproximadament?

Els meus moixos

    Jo era petit i ja volia ser escriptor. Al pati de ca meua hi vaig ensinistrar els moixos per tal que en un moment donat em llegissin les obres que escrivia, formessin amb jo un grup de rock o em proclamessin el seu messies, com Jesucrist ho havia estat del poble oprimit per les injustícies d'uns i altres. 

   El rock i el messies no van durar gaire, però. Els felins tenien moltes dificultats per entendre què volia jo exactament, i em vaig endur més d'una esgarrinxada de les que couen. 
     També visitava de tant en tant el galliner i qualcava les gallines com si fossin cavalls de Sant Joan, o em barallava amb el gall cridant consignes revolucionàries exportades del París que m'havia imaginat dalt les golfes d'una casa també imaginària. 
      Per suposat que anava a missa tots els dies, al meu pati. Jo mateix n'hi feia, de missa, imitant els capellans més cèlebres del meu col·legi. Un moix em feia d'escolà i em tocava la campana quan li semblava i em miolava quan jo aixecava aquell calze autèntic, d'or amb incrustacions de diamants que m'havia portat un moix pensant-se que era una llauna buida de sardines. 
      Sort que jo sabia el valor autèntic de les coses! La meua mare em deixava fer. Qualsevol altra m'hauria portat al metge, però estaven per coses més importants, els facultatius! A més, no feia cap mal a ningú, jo. 
    Com que ma mare no tenia gaire temps per llegir, ja li estava bé que la substituïssin els moixos, en aquella tasca tan compromesa per altra banda. Ella tenia plena confiança en el seu criteri. 
    Els concerts de rock eren una altra cosa. Més d'una vegada havia hagut d'intervenir-hi, més que res perquè alguns veïns s'havien queixat i amb els veïns sempre s'hi ha d'estar bé. Sort que, com he dit, van durar molt poc. Perquè a jo el que de veritat m'agradava era escriure! Des de molt petit, quan els llapis de can Cintrano eren gairebé més alts que jo!

Camí de Ronda

      El passat cap de setmana vam fer un tram curtet del Camí de Ronda de Sant Feliu de Guíxols. En iniciar-lo, el mar s'havia vestit de blau vivíssim i aquí i allà hi espurnejaven reflexos d'un sol ben present i esplèndid. Les gavines volaven sobre els penya-segats amb aquella elegància poètica que ha inspirat tanta literatura. Vam pensar, per exemple, amb Txèkhov, amb Carme Riera i amb d'altres que ara no record. Vam veure, a més de les gavines, alguns i algunes joves enfilats en el massís rocós costaner assajant una altra mena de vol, sense ales però ben equipats amb tot el material imprescindible, suposo, per minimitzar el risc d'una caiguda penyals avall. En alguna raconada vam albirar els incondicionals banyistes de sempre, aquells que quan fa bo, apareixen disposats a fer una penúltima capbussada o, simplement, a prendre els darrers banys de sol de la temporada, com a mínim dels que es prenen en banyador (o sense). També un parell de barques al lluny, algunes taules de surf o una llanxa ràpida solcant la mar espirejant contribuïen a completar un quadre francament vistós i, m'atreviria a dir, idíl·lic. Ara i adés ens trobàvem amb grups de gent, parelles o persones soles, i en la cara de tots i totes hi havia afirmació, pertinença i seguretat del camí quefeien. I podíem intuir, a més, que el feien prou contents i il·lusionats.

      Quan vam arribar a un mirador ens vam parar a seure i a contemplar el meravellós paisatge. Feia goig, tot plegat, perquè gaudíem d'aquells moments i perquè pensàvem que, ja que a vegades la vida se'ns presenta tan i tan complexa i ens fa transitar per camins i paratges tan durs, inclements i aspres, pagava la pena ser allí i formar part d'aquella harmonia, d'aquella bellesa. I vam respirar fondo, tot el que vam poder. I això ho vam fer nosaltres i ho fa, penso, tothom, en circumstàncies similars. Perquè tots i totes sabem que, en qualsevol moment, pot arribar alguna cosa que ho espatlli tot. O, si no ho espatlla, ho embolica amb un fi mantell de dubtes, amb una capa de grisor aspra, una grisor com la fredosa boira que, en un tres i no res, va cobrir el paisatge del Camí de Ronda. 

Entre estiuets i porquejades

     L'estiuet de sant Martí es produeix quan, en comptes de fer el temps que tocaria segons l'estació en què ens trobem, la tardor, en fa un de més propi de l'estiu. I es veu que és normal que açò passi coincidint amb els dies previs i posteriors a la festa de Sant Martí. De fet, la climatologia que sol fer a començaments de novembre també la podríem batejar com a primavereta de sant Martí, ja que les temperatures que s'hi produeixen s'assemblen més a les temperatures suaus d'aquesta estació que no pas a les més aviat altes de l'estiu. Clar que, si tenim en compte que la tardor tampoc sol ser una estació excessivament freda, podríem concloure que, en realitat, per sant Martí, ni estiuet ni res, sinó que fa el temps que toca, almenys des d'un punt de vista tèrmic.

    És clar que, si ho mirem des d'un punt de vista nostàlgic, quan diem estiuet de sant Martí, no fem altra cosa que aferrar-nos al record de l'estació que hem deixat enrere, l'estiu; podríem dir que és una altra manera de viatjar en el temps i en l'espai, molt més econòmica que fer un creuer al Carib, per exemple, on allà no tenen cap necessitat d'estiuets, ja que solen gaudir d'un estiuàs permanent. És a dir, que qui no es conforma és perquè no vol. Ara que hi pens, sant Martí és un sant que dóna molt joc, ja que també hi ha aquella dita que el té com a actor convidat, aquella que diu "A cada porc li arriba el seu sant Martí", que significa que a tothom li arriba la tongada de desgràcies o el moment d'haver de compensar amb dissorts les temporades que han tingut de felicitat. És a dir, que entre estiuets i porquetjades, no ens queda altra que anar passant la vida. Ja sabem que tothom voldria que tot fos xauxa, però es veu que no pot ser. Per cert, en la taula de negociacions entre Junts i la Cup aquests dies tan especials estan molt enfeinats cercant precisament Xauxa, o Eldorado. Xxxt! No feu xivarri!

No ens podeu deixar en l'estacada!

      Per què heu de parlar tant, si ja us ho heu dit tot? Açò s'assembla a aquella conversa telefònica entre dos (enamorats?) que cap dels dos vol ser el primer a penjar: va, penja tu; no, tu; tu; tu... I tot un país, esperant a veure qui penja primer. Per què no traieu ja l'arròs del foc, si s'està passant? Per què no xuteu ja el penal? A què treu cap allargar la màniga si ja no hi ha més braç? Què espereu, els de la CUP, trobar la pedra filosofal? Voleu fer una pitança assembleària amb el cadàver de MAS fent xup-xup dins la gran olla de la Integritat?

     Ara que estem a punt d'enfilar la sortida del fosc laberint hem de barallar-nos per veure qui porta la llanterna? Uix, que la no la dugui el Mas, que li put l'alè! Que l'aguantin uns altres qualssevol, encara que, en comptes de llanterna portin un misto! Quina gràcia, que els fareu, tots plegats, quan us vegin enfilar una sortida equivocada per culpa de tanta xerrameca i tantes ganes de filar prim!

      És que teniu una estratègia que se m'escapa, els partits independentistes? És possible. Potser ho teniu tot molt ben calculat, tot previst al milímetre; potser és que sabeu el que toca fer a cada moment, els passos a donar, les dreceres per on heu de tòrcer i els camins i carreteres que cal evitar. Si és així, enhorabona!, sou els mags de l'enjòlit, ja que ens teniu a tots en suspensió en l’aire, amb l’ànim en suspens i ancorats a mercè de les onades!

I si no és així, i el que passa realment és que esteu fent temps, simplement? Mira quina cosa més intel·ligent, mira quina estratègia de pa sucat amb oli! Fer temps! I si només estéssiu perdent temps per veure si la Moreneta il·lumina uns i la Cupeta Vermella inspira els altres?

     Si us plau, amics independentistes, poseu-vos d'acord aviat, doneu el llum a qui pertoca, encara que no us agradi a tots; ja vindrà l'hora -fora del fosc laberint- que l'hi podreu prendre! Ja sé que costa molt a vegades posar-se d'acord. Però ara no, no ens ho podem permetre, açò! No ens podeu deixar desemparats dins Espanya tres segles més, no ens podeu deixar en l'estacada!

Aperduar-se

       Quan érem joves tots cantàvem cançons les lletres de les quals crèiem que parlaven de nosaltres, que havien estat escrites per a esbombar als quatre vents allò que sentíem en el més profund del nostre ésser. La cançó ja podia ser una queixa per un amor inassolible, un cant a l'amistat o a la pau del món, un crit inconformista davant les injustícies o una demanda de més experiències vitals, sobretot de les relacionades amb el sexe; sempre, sense cap mena de dubte, solien expressar allò que sentíem, pensàvem o necessitàvem. Són les cançons que solem anomenar "les cançons de la nostra vida".

       El bo del cas, però, és que moltes d'aquestes cançons, en el meu cas, estaven escrites en anglès; i cantades en la llengua de Shakespeare, és clar! Llavors, jo em demano, com ens ho fèiem per entendre-les, per saber que aquelles cançons expressaven coses que nosaltres subscrivíem, que deien coses a les quals ens adheríem totalment, del primer compàs a l'últim? O, dit d'una altra manera, com s'ho feien, per exemple, en Paul McCartney o en John Lennon per cantar en català sense que en sabessin un borrall? Perquè us puc ben assegurar que, jo, totes les cançons dels Beatles m'arribaven amb tota claredat, que les entenia de pe a pa, vaja! Diria, sense exagerar, que les entenia molt millor que si haguessin estat escrites per jo mateix!

       Ara, en canvi, ja no n'escolto gaires, de cançons com aquelles. Les cançons d'avui ja no em diuen res, o gairebé res. Potser perquè ja m'ho van dir les cançons d'antany, les cançons de la meua joventut, cançons que, com la vida, s'aperduen, inexorablement, en el temps.

Cirurgians en conflicte

     El pacient és a la taula d'operacions. El dia 27S el van obrir en canal; un equip de cirurgians el va observar amb deteniment i va fer el seu diagnòstic. El problema és que els components d'aquest equip no es van posar d'acord a l'hora de decidir com operar el pacient. I, el que és més greu encara, alguns membres d'aquest equip a hores d'ara pensen que no hi ha res a operar i, per tant, que s'ha de tornar a tancar el tall, s'ha de cosir la partició i, quan el pacient desperti, dir-li que ja està, que ja se'n pot anar a casa.

    Evidentment, entre els membres del grup de facultatius n'hi ha que no hi estan gens d'acord, n'hi ha que no hi estan gaire d'acord, i n'hi ha d'altres que sí que hi estan d'acord, però amb matisos, amb molts i diversos matisos.

    És a dir, que en aquella taula d'operacions hi ha un pacient adormit des del 27S que espera que, ja que van decidir obrir-lo en canal per veure què hi passava a dins seu, ara l'equip mèdic, o qui sigui, prengui les mesures adients i doni una solució ràpida i efectiva al seu problema. Problema que, per altra banda, per a ell és vital, de vida o mort.

    Però, ai las, el pobre pacient es troba en mans d'un equip de cirurgians que és molt difícil, per no dir pràcticament impossible, que es posin d'acord en el procediment a seguir. 

Les meues memòries

    Si algú em demanés d'escriure les meues memòries què li diria? Si li deia que sí,  li posaria unes quantes condicions. La primera, que em donés tota la llibertat per rememorar allò amagat, el més obscur, el més immemorial. Tots i totes tenim la nostra història fosca, com la lluna. Jo no som una excepció. Per començar, jo escriuria que no vaig escollir néixer on i quan vaig néixer. Açò ja és un molt mal començament. Em retraureu, de ben segur, que aquest és el començament habitual de tota criatura que ve a aquest món, és més, que és l'únic possible; perquè si no fos així, seria un coàgul existencial gairebé tan difícil de desfer com l'engargús que han format les eleccions del 27-s, aquí a casa nostra. Seria molt complicat posar-nos d'acord, tots plegats. Ingovernables de mena com som la majoria en qüestions de preferències personals, seria un caos. 

      Però com que serien les meues, de memòries, exigiria, i amb el tot el dret de fer-ho, de poder començar-les com a mi més em plagués. I aquest em sembla un molt bon començament; un inici amb ganxo, com a mínim. Un principi que em permetria jugar amb un munt de possibilitats immenses. Imagineu que les comencés així, les meues memòries: "Jo vaig mal néixer un dia tal de tal a tal, i ho dic així, perquè amb els anys vaig comprendre que hauria pogut néixer molt millor; i, en aquest cas, obriria les meues memòries dient: jo vaig ben néixer un dia, etcètera.   Si el cas fos el primer, és a dir, que per mor del meu bressol jo tota la vida hagués estat un mal nascut -perquè, i només perquè hagués nascut en un temps i en un  lloc no prou del meu gust-, podria especular amb tot de possibilitats que m'haguessin plagut més, com ara aparèixer en una llar del segle XXX, en un país, en un poble i en una casa benestants, lliures i intel·ligents. Però també podria fantasiejar i prendre una direcció totalment contrària i considerar haver arribat a aquest món en una cova compartida amb els primers llogaters del planeta, quan ni el benestar, ni la llibertat ni la intel·ligència eren conceptes expressats i molt menys coneguts per ningú. Tranquil·litat total, vaja!                    

      Com he dit més amunt, les possibilitats són nombroses; però, esclar, un tampoc no pot estendre's massa en aquestes especulacions quan del que es tracta és d'explicar allò que l'existència t'ha suposat i no les conjectures sobre el que t'hauria pogut regalar amb més o menys generositat. Així que, encara sort que, gairebé amb tota certesa, ningú no em demanarà mai que li escrigui les meues memòries; tindríem tots els números per acabar sense entendre'ns!