Fer l'amor o desfer-lo?

    



     Avui li he donat voltes a l'acte sexual, a això que en diem finament fer l'amor, i, no tan elegantment, follar. Diuen que el sexe mou el món, o sigui, que cada vegada que forniquem, que cancanegem -em sembla que també es pot dir així- és com si li donéssim a uns pedals i, vinga, a moure la nostra mare Terra en el seu viatge interestel·lar cap a ves a saber quina casa gran. 

   El sexe té moltes cares; em sembla que els matemàtics en dirien que és polièdric.  Polièdric i seqüencial. Però aquest segon adjectiu em sembla que ja ratlla la lingüística. En fi. 

    A Venècia, per exemple, sempre m'ha semblat que tenen un carnaval tremendament eròtic, sexual. Darrera cada una d'aquelles màscares tan vistoses s'hi amaga una cara del sexe. Venècia és, doncs, una orgia. I tal vegada això ho podem fer extensiu a tots els carnavals, a totes aquelles festivitats que, en certa manera transgredeixen, per uns dies, l'ordre establert, la monotonia, la uniformitat. El sexe és, bàsicament, transgressor, antimonòton, antiuniforme. Bé, ara m'he perdut una mica. 

    El que volia dir és que, amb quatre ratlles com les que escric cada nit com una manera d'abaixar el teló del dia, no n'hi ha prou per fer grans descobriments sobre açò que en diem cardar, prendre pel sac, prendre pel darrere, pegar una ceba, fotre una ceba, fotre un clau, fer l'amor, fer-ho, xinar, sucar el melindro, ficar-la en calent, tindre sexe... 

   Tanmateix, el que us volia proposar és el següent: si agafem l'expressió "fer l'amor" i l'analitzem detingudament -jo ho fet tot el dia, us ho promet- arribarem a la conclusió que, en realitat, quan fem qualsevol de les coses que he esmentat en el paràgraf de més amunt, el que ens passa és que tenim un gran desig, un desig irrestible d'arribar a l'orgasme, de buidar els testicles, de desfer-nos un nus que ens oprimeix com un tirà una zona concreta del nostre cervell. És, perquè m'entengueu, com si se'ns hagués format una gran madeixa embullada de desig (o d'amor, si voleu) i ens calgui desfer-nos-en, desembullar-la, urgentment. Per tant, el que necessitem fer no és precisament més amor, més desig, més embolicar la troca, sinó tot al contrari, el que ens corre més pressa és, precisament, desfer l'amor (o desig), desembullar la madeixa, abans que ens arrossegui cap a ves a saber quina cosa lletja. 

    No sé si m'heu entès. Proveu-ho; la pròxima vegada, en comptes de fer l'amor proveu de desfer-lo; us sentireu molt més alliberats. I no us preocupeu, l'amor es refà en un tres i no res. És una roda. Una gran roda que mou el món.

L'arcàngel

    Tot recordant don Javier Carnicero (després diré qui era), avui no he tingut pensaments d'aquells que podríem qualificar de manual. La cadena de pensaments de la factoria pròpia ha hagut de parar la producció de tots aquells que no tinguessin a veure amb la comanda que li ha arribat sobre les set d'aquest vespre.  Tots aquells pensaments de fabricació programada, els pensaments que tenen a veure amb petites i grans banalitats, amb interessos més o menys associats amb la  prudència, la discreció, l'equanimitat, el seny, etcètera, han hagut d'emmudir. Tota la maquinària d'elaboració de pensaments s'ha hagut de posar al servei d'un pensament únic, només un, però de tal transcendència, de tal magnitud neuronal que era del tot impossible atendre'l si no era posant-hi tota l'energia, si no era atorgant-li tots els privilegis, tota la dotació de mitjans i tota l'obstinació de voluntats que mereixia i necessitava per reeixir, per triomfar, per tal que no acabés en un bluf, en un trist i simple pensament d'aquells que no agradaven gens a don Javier (Carnicero) que després diré qui és. 

       Resulta que he vist una dona. Eren les set del vespre. I he hagut de posar-hi els cinc sentits i  treballar de valent.  Perquè amb aquella dona, amb la visió d'aquella dona tu no podies continuar tranquil·lament fabricant pesaments programats, més o menys banals, més o menys prudents, discrets, equànimes, assenyats, etcètera. Que va! Amb aquella dona, amb la comanda que m'ha fet arribar la presència d'aquella dona, si no et dedicaves tu, personalment, com a capatàs de la fàbrica, a fer pensaments a tot drap, si no m'hi pelava el cul jo, personalment, estava perdut. 

       A la fi, ho he aconseguit. Don Javier Carnicero, el meu confessor de quan anava a Calós, el meu mestre espiritual, el que em netejava l'ànima pecadora, haurà estat -des del cel, avui tan blau i tan esplèndid sobre Barcelona- orgullós de jo. Perquè ho he aconseguit, amb la seva ajuda ho he pogut fer: he pensat -amb grandíssim esforç- que aquella dona meravellosa no era humana, que era un àngel o -més, encara- un arcàngel! 

      Si no, els pensaments impurs, aquells que ell tant odiava, al cel sia, m'haurien fet arrossegar pel llot. Que bona, que estava, collons! I quina pitrera! i quin...! Perdó, don Javier! Quin polv...! Ai! d'acord, però no em pegui amb la campana!

       

Capvespre d'hivern

Passejar vorejant el riu un capvespre d'un dia d'hivern. Trepitjar pedres, calamuejar en les basses, aspirar fondo l'olor del camp, observar els colors del cel, sentir el fred a la punta del nas, resseguir el cabal decidit de l'aigua entre les ribes, descobrir tons de marró, de verd, de groc, de blau, tan estranys, tan d'aquells moments, tan irrepetibles. I saber que en formes part, d'aquella diversitat de pedres, dels bassals d'aigua cristal·lina, de l'aire que respires, dels rajos de llum que creuen el cel, de la gelada brisa del febrer i de l'aigua fresca i imparable que baixa cap al mar un capvespre d'un dia d'hivern. Gràcies, Mare Natura!

Sensibilitat

    Ets un tou, has de reconèixer-ho. Hi ha notícies que et toquen en un lloc molt profund, com si es tractés d’una càrrega submarina que fa trontollar el fons marí. Aleshores sents que et puja com una mena de tsunami d’emocions i se’t fa un nus a la gola que deunidó. I penses, collons, que tou, nano! I sents enveja d’aquesta gent que parla per la ràdio de la mort d’una companya molt estimada sense que se’ls noti el tsunami de sensacions que -ben segur- els deu voler ennuegar la gola i moltes més coses i ells no es deixen i diuen el que senten sense cap entrebanc. Jo no podria.      

    Admiro la gent que ho aconsegueix fer, perquè, malgrat que sembla que és fàcil, estic segur que no ho és. Vittorio Alfieri va ser un dramaturg italià del segle XVIII que va dir: Oh rara, oh celeste dote, davvero chi sappia ragionare ad un tempo e sentire! És una mena de do celestial saber raonar al mateix temps que sentir; és un privilegiat qui, davant un sotrac de sentiments -negatius o positius- sap mantenir el cap fred i és capaç d’expressar amb tots els ets i uts el que sent. 

     Però ja dic, tu no ho saps fer. En castellà diuen “la emoción me embarga”, que traduït vindria a ser: l’emoció et té lligat, et té pres, i res del que intentis dir o fer, tindrà les mínimes garanties de ponderació, intel·ligència i sensatesa. Així que, millor que callis. Callo, idò. 

     Tanmateix, deixeu-me dir que he sentit la mort de Tatiana Sisquella, directora de La tribu de Catalunya Ràdio, amb una intensitat de tovesa de pa de pessic. Ho sento, Tati, companys i companyes!

     Una última cosa: he trobat un aforisme anònim que diu així “La insensibilitat és la imbecil·litat de l’ànima”

La meua llibreta

  

Tenc el rostre perfecte per representar l'obra del temps: arrugues, enquistades línies d'expressió i cicatrius d'una adolescència granellada. Ja quan era molt jove, el dies freds de l'hivern menorquí van cisellar en la meua cara minúscules i estranyes talles, ínfims i a la vegada notables crestalls que, augmentats a proporcions geològiques, haurien espantat al propi Kilian Jornet. I els cràters que em traspassaven bona part de l'epidermis de la cara eren molt semblants als que, uns anys més tard, vaig poder veure en les imatges de la lluna que arribaven de la NASA als televisors en blanc i negre o al NO-DO de les pantalles del cine OAR o de Ca-lós.
Jo puc dir que vaig ser vell abans d'hora, quan anava a l'institut José Maria Quadrado i els companys m'agafaven la llibreta i hi escrivien "viejo" (en castellà perquė era, llavors, l'única llengua vehicular a l'escola), cosa que a jo em sorprenïa molt i em feia pensar que alguna cosa no devia anar bé.
Aquella paraula em va donar moltes voltes dins el cap. Més voltes que una baldufa. Fins que, anys més tard, vaig entendre que havien estat premonitòries. Va ser quan el temps va iniciar en el meu rostre juvenil la seva implacable tasca esculpidora. Va venir la pèrdua de la innocència en forma de frustració, de desengany, de timidesa, de recerca d'un lloc al món.Va aparèixer el desamor,la incomprensió,la solitud no volguda,i,finalment,la desesperança. I el temps, vinga esculpir la seva obra en l'ànima masegable que era el meu rostre.
Avui, més de quaranta anys després, estic molt orgullós del Temps i de l'obra quasi acabada que li exhibeix la meua faç. Perquè,a aquella llibreta on em van escriure aquella paraula-baldufa, encara li queden molts fulls per escriure.

Edat Mitjana

      Dia 3 de febrer de 2014. Si tot va bé i Rajoy l’encerta, com sempre, amb les previsions de futur, d’aquí a poc temps Catalunya tornarà a ser en plena Edat Mitjana. Aleshores, per on passaran els trens que connecten España amb la Unió Europea? Què vindran a veure els milions de turistes que ara fan interminables cues per visitar el temple de la Sagrada Família o els que omplen les instal·lacions de l’estadi de futbol on juga el millor jugador del món? 

        Si Catalunya torna a l’Edat Mitjana, on celebrarem el GSMA Mobile World Congress, l’ESC Congress o l’Eibtm, The Global Meetings & Incentive Exhibition? I on aniran a parar la Fira Pirineu Esport de Bellver de Cerdanya, la Mostra del Cava d’Ascó i el Firaski de la Pobla de Segur?

         Si, com no sé si sap el senyor Rajoy, a l’Edat Mitjana no es coneixia encara el tomàquet,  amb què farem el pa amb tomàquet al comtat català de l’Edat Mitjana? I quina història explicarem  als monestirs i universitats medievals catalanes? 

         Senyor Rajoy, si tornem a l’Edat Mitjana, com diu vostè, on encabirem el Sincrotró Alba de Cerdanyola del Vallès I el Centre d’Alt Rendiment Esportiu de Sant Cugat?

        La llista dels meus dubtes és llarguíssima, Senyor Rajoy, però potser no ho és tant com el morro que hi posa vostè, senyor president espanyol, a l’hora de treure’s del pap (aquest PAP de PEPERO immens que té, font inesgotable de disbarats i mentides) argumets d’allò més cínics, demagògics i estúpids. 

     Se’n pot anar una mica a pastar fang, senyor Rajoy-PRESIDENT PARADIGMA DELS ARGUMENTS MANIPULADORS?