Fa uns dies que estic desorientat. Provaré d'explicar per què. Una persona que estim s'ho està passant molt malament a causa del seu fill, que té un problema psicològic greu. Aquesta persona diu que el mal pas del seu fill el pot conduir cap al suïcidi. El grau de probabilitat que açò succeeixi és molt elevat, conclou.
El que li passa al fill d'aquesta dona és que no s'accepta tal com és; i vol posar-hi remei, però ho vol fer d'una manera dràstica: mitjançant una operació de cirurgia estètica. La seva mare ho viu com un autèntic drama, és clar. El seu fill és un jove de 24 anys que no només no té cap problema físic sinó que podria presumir perfectament d'un un cos que ratlla la perfecció; el Carles, el fill de la Maria és, objectivament, un jove força atractiu, així ho pot apreciar qualsevol que se'l miri des de l'exterior.
Incomprensiblement, però, el Carles es veu imperfecte, quan es mira en un mirall es veu -i se sent- físicament gairebé tarat.
Com que arrossega aquest problema des de fa força temps, el Carles ja s'ha fet operar unes quantes vegades; el nas, les orelles; el seu apèndix olfactiu ha passat per la sala d'operacions més dues vegades, ja que, tal com l'hi havien deixat a la primera, no s'hi acabava de veure bé.
La Maria i totes les persones que estimen el jove en qüestió, pares, germans, facultatius de diverses especialitats, com és natural, l'hi van insistir que tot era gran un disbarat, que no calia gastar-se un munt de diners en operacions inútils que no li arreglarien res, perquè, senzillament, no hi havia res a arreglar!
Però no hi va haver res ni ningú que el fes canviar d'idea, al jove i atractiu Carles: o s'operava o es treia la vida, repetia a la seva mare, al seu pare, a tothom que provés de dissuadir-lo; ell no podia viure amb la imatge que veia dins els miralls! Era horrible!
Finalment, com he dit, el fill de la Maria es va operar; i es tornà a operar. La veritat és que, al final i després de grans patiments de tots els que l'estimem, el van deixar unes mil·lèsimes més guapo del que era abans, el Carles. I, per sort, tot indicava que ell també ho creia així. Semblava que, per fi, la seva mare podria descansar tranquil·la: vint-i-quatre anys més tard havia acabat de parir un fill guapíssim!
Però el cervell humà és una màquina infernal, a voltes. Al cap de poc temps, el cervell del fill de la persona que estimem, el fill de la Maria va tornar a grinyolar. És una metàfora, esclar. Tant de bo que es pogués adobar un cervell humà només posant-li una mica d'oli! Quan dic que va tornar a grinyolar vull dir que va tornar a donar senyals evidents que el seu funcionament no era prou ajustat, que algun component no complia bé la seva funció. Si era o no la mateixa peça que ja havia donat problemes, no ho sabíem; tanmateix, s'hi relacionava bastant, pel que sembla, perquè tenia a veure, un altre cop, amb la percepció de si mateix.
Si abans el problema havia estat la distorsió de la imatge projectada, ara es tractava de la tergiversació d'una sensació: la sensació de tornar-se vermell. El que li passava ara al nostre estimat Carles, que és atractiu fins a acostar-se al 10, és que sentia que, quan havia de presentar-se en societat -relacionar-se amb la gent, parlar amb companys, amics, etcètera- tenia la insuportable impressió que es posava roig com un pebre, i que, a més, li suaven les mans. En conseqüència, el Carles podia ser objecte de burla, de rebuig, d'escarni. I amb aquelles castradores perspectives el jove tornava a assegurar a la seva mare que no volia viure, que es volia operar I, sant tornem-hi, va començar de nou a reclamar una operació. Si no, es trauria la vida.
Ja ho he dit, em sembla: estic molt i molt desorientat. Tot això que li passa al Carles em torba moltíssim, m'ofusca, m'atabala. Aquest jove que, en contra de tots els que l'estimem, ja va tornar a entrar dins una sala d'operacions amb la vana exigència que li fessin desaparèixer una sensació que no és en cap altre lloc que al seu cap, ara s'hi vol tornar.
I, com que no es poden extirpar sensacions corporals i físiques amb un bisturí, ara ens trobem tots plegats que aquest jove, aquest fill d'unt món que dóna tanta importància a la imatge, el Carles, el fill de la Maria, diu que vol tornar a operar-se. Assegura que no pararà fins que pugui viure sense aquesta horrible sensació. Encara que això signifiqui que, a la fi, està mort.
Quan tenia la seva edat, a jo també em passava, tot això. Jo també vaig sofrir molt la sensació que no estàs content amb el que veus davant el mirall; em veia el nas com una patata, m'afigurava que les meves orelles eren massa grans. A més, tenia la pell de la cara coberta per les marques d'una implacable adolescència plena de grans. I, també, quan havia de parlar amb la gent, em posava vermell com un pebrot! A jo em passava, com al Carles, sí, que ens fa patir perquè ens l'estimem i pateix perquè no sap què fer-ne, amb el seu problema a jo em passava, dic, que també volia ser una altra persona, que volia tenir una altra cara, que volia poder xerrar i relacionar-me amb qui fos sense enrojolar-me...
I aquí estic! Desorientat. Però content i satisfet d'haver tirat endavant. Ara, el dubte és si vaig tirar endavant gràcies al meu esforç o gràcies a una altra cosa. O a unes altres coses. Aquests dies de tremenda confusió no faig res més que donar-hi voltes. I no puc deixar de pensar en la Maria i el seu patiment!
