dissabte, 24 de setembre del 2016

24 de setembre 2016

 

24 de setembre 2016



           M'he aixecat de manera sorprenent com cada dia. Sempre espero que es produeixi algun canvi que no arriba mai. Sempre som allà mateix i amb el mateix nom i llinatges. Sempre veig la mateixa finestra per on no m'he pogut escapar, em rento la cara amb l'aigua que no m'ha portat a cap mar, em poso les sabatilles del meu número de tota la meva vida. Res no ha canviat, per tant. I tanmateix m'he despertat i m'he llevat. Li deu passar el mateix a un animal qualsevol que viu a qualsevol zoo? Li deu passar el mateix al president de Rússia, posem per cas, o al de  la comunitat de veïns del nostre bloc? Per cert, un dia hauré de parlar del veí de dalt, aquest home que ens embruta tots els dies el balcó llençant-hi la brossa que treu de la gàbia d'un lloro que té i amb el qual parla;  hauré de parlar d'aquest home dels sorolls misteriosos que executa cada dia amb una regularitat espasmòdica, de mètode implacable; d'aquest home solitari que a vegades plora davant el seu lloro, a qui sembla estimar amb bogeria... Li deu passar al lloro del veí això que ens passa a tots, el president d'un immens país inclòs, que cada dia ens llevem amb la sensació que res no canvia des de fa milions i milions d'anys, potser des que els dinosaures van xocar contra la Terra i la van deixar feta una porqueria?





divendres, 23 de setembre del 2016

23 de setembre 2016

 

23 de setembre 2016


         Un home jove -no deu arribar a la quarantena- seu tot el dia en un tros de pedra -no és un banc, però sí que sembla prou còmode- que hi ha al llarg del finestral d'una oficina bancària que ocupa un xamfrà al costat de casa. Fa molts mesos que hi és, forma part del paisatge del barri; no és un arbre, però s'hi assembla, a un arbre, perquè sempre és allà, quiet, impertorbable, aliè -sembla- a la vida humana que passa pel seu costat. Bé, no del tot aliè, perquè, als seus peus, hi té un plateret amb monedes, suposo que amb la intenció que alguna persona humana hi deixi caure alguna almoina, en forma de moneda o monedes com les que hi ha al plateret. Fa molt de temps que hi passo, al seu costat, almenys dues o tres vegades cada dia; m'agafa de pas quan vaig al súper, quan vaig a agafar el Metro o el bus, quan vaig a llençar les escombraries o, simplement, quan sortim amb la dona a fer un tomb. A ella, la meva dona, aquest home darrerament l'enerva, moltes vegades canviem de vorera per no passar-hi davant. I és que aquest home no és un captaire qualsevol. Té un aspecte d'allò més saludable, colrat de pell com si anés a la platja tots els dies, fa la impressió que menja molt bé, que dorm molt bé, que va regularment de ventre, etc. A l'hivern, per exemple, no sol anar gaire abrigat i se'l veu tan panxacontent! I mai no l'he vist constipat, ni amb cara de tenir gaire fred. Per què no treballa, aquest home, comentem la meva dona i jo, amb aquesta fila que fa? Almanco, per què no en busca, de feina? I és que no se'l veu gaire amoïnat, amb la seva situació, com si això d'estar assegut tot el dia en aquest pedrís sigui la seva màxima aspiració, allò a què volia arribar des que era petit i els grans li demanaven "i tu,què vols ser quan siguis gran?" i ell contestava, jo "home-arbre plantat al costat d'un banc"! I aquí el tenim, només connectat al flux del corrent humà per un insignificant grapat de monedes que a vegades penso que són sempre les mateixes. 




dimecres, 21 de setembre del 2016

22 de setembre 2016

 




    Hi ha productes televisius que agraden molt a molta gent a jutjar pel que reflecteixen les audiències i això em descol·loca completament. Ara mateix, mentre escric això, com que a la sala del costat el meu fill petit n'està veient un, d'aquests programes, sento com una discussió en un pretés debat -sabrà algú de l'equip que elabora aquests espais què vol dir "debat"?- va pujant de to i més que paraules i frases crec escoltar una successió de sorolls i estridències, com si haguessin amollat un elefant dins una floristeria i es mengés tots els ramells i totes les flors i deixés tots els testos esmicolats. M'imagino llavors una gentada entrar en una floristeria i enfilar-se pels ramells i els arbres: llimoners, plataners, palmeres, etc. i donar coces als testos i, ai las! fins i tot agredir les dependentes i dependents. Lamentable! No m'he pogut estar d'entrar a la sala i retreure al meu fill que es deixés capolar el cap amb aquell subproducte televisiu, amb aquella vergonyosa manera de perdre el temps, amb aquella escena, mostra de la més baixa estofa d'entendre l'entreteniment. L'única cosa que he aconseguit, però, és que abaixés el volum de l'aparell. Encara bo: "A palabras necias, oídos sordos"!



21 de setembre de 2016

 




          La roba de tardor ja es prepara per sortir de l'armari. Descobrirem alguna peça que havíem mig oblidat i que ens farà recordar coses que voldríem oblidar del tot, com ara que ha passat un altre estiu, que tenim un any més, que aquells somnis continuen sent, encara, inabastables. Les robes que ens posem formen part de la nostra vida com les persones que estimem o les que més aviat tendim a, si no odiar, sí a sentir envers elles una animadversió serena però ferotge. A voltes fins i tot he arribat a pensar que la roba que ens posem influeix positivament o negativament en nosaltres, ens fa sentir millor o pitjor, més desperts o més apàtics, més o menys amos del nostre dia a dia, senyors o esclaus de les nostres vides. Heus aquí el perquè de la fortuna d'Amancio Ortega: la roba que ens posem avui en dia és una mena de religió, un culte molt més potent que anar a la Missa del gall o en pelegrinatge a qualsevol lloc sagrat de qualsevol religió. Si no ens sentim a gust amb la nostra roba, amb els pantalons o la faldilla que portem és com si estiguéssim en pecat mortal i necessitéssim confessar-los, purgar-los davant la implacable i omnipresent Deessa Moda.

divendres, 22 de gener del 2016

Desorientat




       Fa uns dies que estic desorientat. Provaré d'explicar per què. Una persona que estim s'ho està passant molt malament a causa del seu fill, que té un problema psicològic greu. Aquesta persona diu que el mal pas del seu fill el pot conduir cap al suïcidi. El grau de probabilitat que açò succeeixi és molt elevat, conclou.
       El que li passa al fill d'aquesta dona és que no s'accepta tal com és; i vol posar-hi remei, però ho vol fer d'una manera dràstica: mitjançant una operació de cirurgia estètica. La seva mare ho viu com un autèntic drama, és clar. El seu fill és un jove de 24 anys que no només no té cap problema físic sinó que podria presumir perfectament d'un un cos que ratlla la perfecció; el Carles, el fill de la Maria és, objectivament, un jove força atractiu, així ho pot apreciar qualsevol que se'l miri des de l'exterior. 
Incomprensiblement, però, el Carles es veu imperfecte, quan es mira en un mirall es veu -i se sent- físicament gairebé tarat.
      Com que arrossega aquest problema des de fa força temps, el Carles ja s'ha fet operar unes quantes vegades;  el nas, les orelles; el seu apèndix olfactiu ha passat per la sala d'operacions més dues vegades, ja que, tal com l'hi havien deixat a la primera, no s'hi acabava de veure bé. 
      La Maria i totes les persones que estimen el jove en qüestió, pares, germans, facultatius de diverses especialitats, com és natural, l'hi van insistir que tot era gran un disbarat, que no calia gastar-se un munt de diners en operacions inútils que no li arreglarien res, perquè, senzillament, no hi havia res a arreglar! 
       Però no hi va haver res ni ningú que el fes canviar d'idea, al jove i atractiu Carles: o s'operava o es treia la vida, repetia a la seva mare, al seu pare, a tothom que provés de dissuadir-lo; ell no podia viure amb la imatge que veia dins els miralls! Era horrible! 
       Finalment, com he dit, el fill de la Maria es va operar;  i es tornà a operar. La veritat és que, al final i després de grans patiments de tots els que l'estimem, el van deixar unes mil·lèsimes més guapo del que era abans, el Carles. I, per sort, tot indicava que ell també ho creia així. Semblava que, per fi, la seva mare podria descansar tranquil·la: vint-i-quatre anys més tard havia acabat de parir un fill guapíssim! 
       Però el cervell humà és una màquina infernal, a voltes. Al cap de poc temps, el cervell del fill de la persona que estimem, el fill de la Maria va tornar a grinyolar. És una metàfora, esclar. Tant de bo que es pogués adobar un cervell humà només posant-li una mica d'oli! Quan dic que va tornar a grinyolar vull dir que va tornar a donar senyals evidents que el seu funcionament no era prou ajustat, que algun component no complia bé la seva funció. Si era o no la mateixa peça que ja havia donat problemes, no ho sabíem; tanmateix, s'hi relacionava bastant, pel que sembla, perquè tenia a veure, un altre cop, amb la percepció de si mateix. 
       Si abans el problema havia estat la distorsió de la imatge projectada, ara es tractava de la tergiversació d'una sensació: la sensació de tornar-se vermell. El que li passava ara al nostre estimat Carles, que és atractiu fins a acostar-se al 10, és que sentia que, quan havia de presentar-se en societat -relacionar-se amb la gent, parlar amb companys, amics, etcètera- tenia la insuportable impressió que es posava roig com un pebre, i que, a més, li suaven les mans. En conseqüència, el Carles podia ser objecte de burla, de rebuig, d'escarni. I amb aquelles castradores perspectives el jove tornava a assegurar a la seva mare que no volia viure, que es volia operar  I, sant tornem-hi, va començar de nou a reclamar una operació. Si no, es trauria la vida. 

       Ja ho he dit, em sembla: estic molt i molt desorientat. Tot això que li passa al Carles em torba moltíssim, m'ofusca, m'atabala. Aquest jove que, en contra de tots els que l'estimem, ja va tornar a entrar dins una sala d'operacions amb la vana exigència que li fessin desaparèixer una sensació que no és en cap altre lloc que al seu cap, ara s'hi vol tornar.
       I, com que no es poden extirpar sensacions corporals i físiques amb un bisturí, ara ens trobem tots plegats que aquest jove, aquest fill d'unt món que dóna tanta importància a la imatge, el Carles, el fill de la Maria, diu que vol tornar a operar-se. Assegura que no pararà fins que pugui viure sense aquesta horrible sensació. Encara que això signifiqui que, a la fi, està mort. 
      Quan tenia la seva edat, a jo també em passava, tot això. Jo també vaig sofrir molt la sensació que no estàs content amb el que veus davant el mirall; em veia el nas com una patata, m'afigurava que les meves orelles eren massa grans. A més, tenia la pell de la cara coberta per les marques d'una implacable adolescència plena de grans. I, també, quan havia de parlar amb la gent, em posava vermell com un pebrot! A jo em passava, com al Carles, sí, que ens fa patir perquè ens l'estimem i pateix perquè no sap què fer-ne, amb el seu problema a jo em passava, dic, que també volia ser una altra persona, que volia tenir una altra cara, que volia poder xerrar i relacionar-me amb qui fos sense enrojolar-me... 
       I aquí estic! Desorientat. Però content i satisfet d'haver tirat endavant. Ara, el dubte és si vaig tirar endavant gràcies al meu esforç o gràcies a una altra cosa. O a unes altres coses. Aquests dies de tremenda confusió no faig res més que donar-hi voltes. I no puc deixar de pensar en la Maria i el seu patiment!