Demiürg

       La nostra existència és feta d'un munt de circumstàncies tan inestables com un manat de llavors llançades enmig d'una ventada. Aquestes circumstàncies poden fer de la vida una terra de saó o una terra erma, la poden convertir en un arbre esponerós, la poden aixafar sota les peülles de la destrucció o arrossegar cap al fons de l'abisme del no-res. Aquest mateix atzar, però, que ens fa viure o morir, que reparteix rialles o plors segons el seu antull és també allò que, paradoxalment, posa els nostres dies en continu moviment cap endavant, empenyent-se l'un a l'altre, com aquells nens que, a empentes i rodolons, fan fila per sortir al pati a jugar, a jugar a viure, o a jugar a morir -si l'adversari et dispara o et marca un gol. 

       Perquè l'existència és això: un continu joc de casualitats. Jo una vegada vaig caure dins un pou i, en comptes d'ofegar-me, em vaig aferrar a una casualitat extrema. O potser  un demiürg em va concedir en préstec tots els anys que he viscut de llavors ençà. Ara, com diu el meu sogre, visc de casualitat. Visc, com voldria el banquer de la cantonada si li donés ocasió, hipotecat.

Hora

        Fa unes setmanes vam haver de canviar l'hora per adequar-nos a l'horari de l'estiu. Va tocar avançar els rellotges, la qual cosa significa que vam perdre una hora. N'hi ha que diuen que no passa res, que aquesta hora la tornem a recuperar a la tardor, quan els rellotges s'endarrereixen, però jo penso que no és així, que aquesta hora no la tornem a veure mai més, és una hora que va a parar a un forat negre al qual no tenim accés, un munt d'hores de milions de persones arrabassades de les seves existències per culpa d'una absurda teoria. Estalvi energètic? Estalvi econòmic? I la despesa emocional multiplicada per milers i milers de vides que es veuen obligades a desfer-se d'una hora, això no compta?

        I jo no ho crec, que no no siguin hores importants, aquestes hores. Si les biblioteques estan plenes de llibres oblidats, si en totes les cases hi ha calaixos on s'amunteguen mitjons desemparellats, si en els diccionaris hi ha milers de paraules que mai no pronunciarem, si en totes les golfes hi ha teranyines i en totes les nuvolades que travessen els oceans hi ha ecos que mai no seran pluja, hi deu haver hores perdudes per culpa del vil canvi horari. Hores de primavera que no tornaran.

Contrapunt

 

     He baixat a comprar una rosa. No era l'únic que havia tingut la mateixa idea perquè el carrer anava ple de vianants amb rosa i de vianants sense rosa però que es veia d'una hora lluny que tenien intenció de comprar-la, només era qüestió de temps. Llavors he pensat que la rosa que jo volia comprar m'estaria esperant, com qui espera una cosa molt previsible, com ara la poca volada d'una gallina o la fatxenderia del Mourinho. I m'he dit, no siguis gallina ni fatxenda, noi. Que esperi, la meva Rosa! Quan dic la meva Rosa, no em refereixo a cap rosa, que contra les flors no tinc res, sinó que vull dir la dona que estimo, que contra ella sí que tinc algunes coses. I amb algunes coses no vull dir malvolences ni rancúnies ni desavinences, no. Contra la meva estimada només tinc que bones paraules, i no diguem els pensaments que tinc contra ella. Hi ha coses que no es poden explicar en horari de floristeria, però us asseguro que, de pensament, no puc estar més en contra de la Rosa, la meva estimada. Aniria en contra dels meus principis bàsics si us ho expliqués, el que penso de pensament, de la meva Rosa. Seria un contrasentit, un contratemps, un contrapèl.
     I encara us diré més, estic tan en contra de la meva dona que, quan ens estimem, sempre ho fem des de postures encontrades.

Olla

   

    Fer bullir l’olla és portar l’aigua que hi ha en el vas rodó de terrissa o de metall, ventrut, generalment amb dues nanses, fins al punt d’ebullició. Dins l’olla s’hi sol posar verdura, carn o peix per tal que deixin anar el seu sabor i la seva substància, que passen a formar part de l’aigua. A més, aquestes verdures, aquestes carns, o aquests peixos, una volta passats per l’olla, són més comestibles que abans, han sofert uns canvis primordials en seva textura i en el seu paisatge cel·lular que les fan més digeribles, més gustoses, més humanes. Si en comptes de posar-hi verdura,  carn o peix hi posem grills, tenim el que s’anomena una olla de grills. Una olla de grills és una cosa dolenta, perquè, en comptes d’aigua, conté persones que parlen sense entendre’s i, barrejades amb aquestes, hi podem trobar, per una banda, rumors, difamacions i mentides, i, per l’altra, veritats, certeses i raons. L’olla de grills, però, no fa més comestible el seu contingut, ans al contrari, el que surt de dins una olla de grills sempre sol ser molt difícil de pair, indigest i, lamentablement, insà per als humans de bé. També tenim l’olla a pressió, molt perillosa, perquè pot explotar; i aquí sí que ja no hi ha res aprofitable, tant si dins hi havia verdures, carns, peixos o grills.

      Que els déus tinguin pietat de nosaltres. I, sobretot, que no se’ns en vagi l’olla, que tots sabem què vol dir.