dissabte, 29 d’agost del 2015

GARCÍA LORCA: ÉS IMPRUDENT VIURE SENSE EL RAM DE LOCURA DE LA POESiA

     Als detractors de la poesia els han respost indirectament, en el curs dels segles, nombrosos poetes i literats. Però, en particular, les paraules pronunciades per Federico Garcia Lorca tot presentant alguns versos de Pablo Neruda, fan que vibrin les cordes del nostre cor: 

     Yo os aconsejo oír con atención a este gran poeta y tratar de conmoveros con él cada uno a su manera. La poesía requiere una larga iniciación como cualquier deporte, pero hay en la verdadera poesía, un perfume, un acento, un rasgo luminoso que todas las criaturas pueden percibir. Y ojalá os sirva para nutrir ese grano de locura que todos llevamos dentro, que muchos matan para colocarse el odioso monóculo de la pedantería libresca y sin el cual es imprudente vivir.

        Aquest apassionat testimoni, en què un gran poeta parla d'un altre gran poeta, era dedicat sobretot als estudiants presents en una aula de la Universidad de Madrid el 1934. A aquells joves lectors, Garcia Lorca els dirigia una calorosa invitació a nodrir amb la literatura aquest "aquest ram de locura que tots portem a dins". sense el qual seria, certament, imprudent viure. Ja ho deien, també, els Ja t'ho diré.



[Reflexions extretes de Nuccio OrdineLa utilitat d'allò inútil. Manifest]

divendres, 28 d’agost del 2015

Oh, Cardea!

  Avui mentre estava assegut a la butaca del menjador llegint "Un món sense fi", de Ken Follett, s'ha escoltat un gran terrabastall que provenia de fora. Tot d'una he pensat en  algun  accident de cotxe o de moto. Però en guaitar al  carrer des del nostre balcó he vist tot de gent mirant  cap amunt, precisament cap al nostre balcó! Veia en aquells rostres sorpresa, espant, incredulitat i, en alguns, por. Jo no sabia què passava i per un moment he pensat que al nostre  balcó li passava alguna cosa greu o, si més no, prou impactant com per haver aturat tots els vianants i haver aixecar de les seves  cadires tots els  clients del bar de la vorera de l'altra banda del carrer, molt concorregut en aquella hora. Mentrestant, han acudit la meva dona i el meu fill -que amb el cap ha topat amb la persiana mig abaixada, perquè el soroll l'ha tret del llit i es veu que venia d'un son molt profund sense l'esquivador d'obstacles activat- i tots tres, abocats a la barana del balcó, interrogàvem amb més o menys escarafalls i moviments de braços tota la gent que mirava cap amunt, cap als nostres peus, més o menys. Durant uns segons no hem sabut què havia produït tant enrenou, tot i que estava molt clar que, el que fos, havia partit d'un punt encara per determinar del nostre balcó.
    "Què passa..?" hem fet, amb tot el catàleg de gestos interrogatius de què disposàvem, amb les mans, amb el cap, amb les espatlles. Només ens faltava moure les orelles, cosa no tan estranya en algunes persones -entre les quals em compto- que, amb un cop de cella són capaces de fer-les moure, les orelles, una, o totes dues!        
       "Què passa...? Estem a punt de caure...? Hi ha hagut un terratrèmol...?" No es veia fum, la qual cosa ja ens ha permès descartar un incendi o una explosió. Però, què dimonis...? Fins que, enmig de l'allau de dubtes, incerteses i hipòtesis que les nostres cares i els nostres cossos feien caure carrer avall, el dependent de la botiga de recanvis d'electrodomèstics que hi ha a sota de casa ha cridat, amb el braç alçat i el dit índex assenyalant un punt concret que es trobava just davall els nostres peus, en el sostre del balcó dels veïns de baix:  "El sostre, ha caigut el sostre!" 
     Fa cosa d'un any que una empresa de rehabilitació de façanes ens va fer uns treballs que, a dia d'avui, han donat com a resultat quatre desprendiments dels sostres de quatre balcons, amb els corresponents terrabastalls. Com no se m'ha acudit abans! Era açò!
    M'he tornat a seure a la meva butaca i he reprès la lectura de "Un món sense fi" mentre la meva dona anava a picar a la porta de la presidenta de l'escala i el meu fill. fregant-se el front, deia: "i per açò em desperteu?"              
    Abans d'agafar el fil una altra vegada de les aventures de Goodwyn al priorat de Kingsbridge he tingut un pensament per la deessa Cardea, una deessa de la mitologia romana. Cardea ve de cardo, cardinis, que vol dir polleguera. Era la deessa de la salut, els llindars i les frontisses i els poms de les portes. També se l'associava amb el vent. És un dels lars, déus protectors de la casa. Segons Ovidi,  'El seu poder es obrir el que està tancat  i tancar el que està obert.' En fi...






Cardea