Clar i pla

       


      Llegesc "La vida lenta", de Josep Pla. Només em separen d'aquest autor un mas a prop de Palafrugell, uns quants milers de quartetes escrites i un munt de llibres (molts!) publicats; a part d'altres foteses no gaire importants com ara un gran reconeixement en l'univers literari peninsular i europeu, un enorme bagatge de viatges i cròniques periodístiques, una finesa mental extraordinària i no sé quantes coses més que se m'escapen -segurament perquè no som tan agut observador ni tan bon escriptor com el prolífic articulista del mas Llufriu. 

      Jo no escric al llit, tampoc; i no bec tant de vi ni fumo, cosa que sí que feia Pla, a vegades amb desmesura, com ell mateix reconeixia. Tampoc tenc el seu cercle d'amistats, la seva nissaga familiar, el seu magnetisme en sobretaules i tertúlies. No tenc com tenia el solitari del mas empordanès, una cuinera, un llit enorme per escriure-hi i dormitejar-hi, ni disponc de tot el temps del món i dels diners necessaris per fer, com feia Pla, el que em doni la gana. 
      Està clar que no som ni seré mai un josep pla. Però admirador de Josep Pla, sí que en som un bon tros. Josepplanià fins al moll de l'os. 

Imatge Google

El temps no es mesura amb rellotges

     

  El temps no es mesura amb els rellotges. Aquesta és una frase que no té cap sentit des d'un punt de vista lògic. Però sí que en pot tenir en un àmbit situat fora de la lògica que uneix les paraules amb la realitat tangible. Si ens situem fora del món real, dir que el temps no es mesura amb els rellotges, ens obre tot un ventall de noves realitats, tant vàlides com qualssevol. 

     El mateix que passa amb enunciats com el de més amunt passa amb afirmacions com Un home degolla un home. Proposició sense cap lògica? O passatge amb una càrrega lògica descomunal, bestial? I aquesta altra: Un fill mata la seva mare. Quin sentit té? Cap. O molts. I, com és que l'adjectiu pederasta a voltes el trobem acompanyant al nom bisbe? No s'haurien de repel·lir? Doncs es veu que no, que en segons quines realitats, s'atrauen, ves per on. 
     Aquest altre exemple us deixarà sense paraules. El món és una creació de Déu. Davant tal clàusula afirmativa, jo em pregunto: Quin món? El que té sentit o el que no en té cap ni un (o en té d'altres que mai no entendrem), el món dels homes que decapiten homes, el món dels fills que assassinen mares, els món dels bisbes violadors?

Imatge: Google

Sorra, sorra i sorra.

     Esteim perduts. Com en les planes d'aquell llibre que hem de llegir una vegada i una altra, perduts en laberíntics paràgrafs. Som uns extraviats en el laberint. Uns desorientats en un desert sense connexió wifi i sense notícies cardinals ni delegacions de brúixola. 

    La travessia es fa llarga, en aquestes condicions. Un no pot viure, només trepitjant incertesa, encallat sempre en arenes movedisses. El panorama polític que ens envolta fa venir basques: l'estat de la PPnació espanyola, el wertgonyós inquisidor, el TC (que està en el Cel), el caloré del verano  de la RB, els fills de PF amb una mà al davant i l'altra darrera, la ciutat morta de BCN, les llàgrimes de BE, les vacances blanques en B de LB, els desballestats ferraris de J P el Dinamitzador, el diuen-diuen-diuen del MH Estafador, el mareig de FA, el candy crush de la VLL, la sordesa de JM, el tic-tac de P-PI. l'etcètera, etcètera de TOT.

     Perquè em fa l'estranya sensació que bracegem en una piscina buida? Quan s'acabarà aquest  peripatètic i patètic desert? 

     Quan demà matí us disposeu a llegir, escoltar o veure què passa en aquest PP (p.País) aneu amb compte que no se us escoli sorra per algun forat; és el que tenen els deserts, i els països esmicolats d'avorriment i floridura: sorra, sorra i sorra. Esteim ensorrats.

La musa

Un dia vaig conèixer una musa que va venir a viure amb mi, per proposar-me idees, arguments. I altres coses. Des del primer dia la vaig trobar molt bella. Estranyament s'assemblava a altres dones que jo havia conegut. Un dia tenia els trets de la Laura, amb uns ulls blaus com el mar de Binigaus, un altre dia els de la Núria, que els tenia marrons i era morena de pell i alta, amb uns braços que quan t'abraçaven et senties esquirol dalt un arbre. Quan s'assemblava a la Núria, la musa em feia pujar fins a les darreres branques. Altres dies tindria coses de l'Anna, la seva manera de moure els llavis, les seves orelles petites amb gust a cafè ; uns altres, els de la Maria, aquella dona tan dolça, de pits de colomí que a vegades jo havia dibuixat cavalcant damunt una gavina. Però sempre em semblava tan bella com el primer dia. Tan bella com m'havien semblat totes les dones de la meva vida.

Una nit, quan ja em condormia, cansat de corregir exàmens i exàmens, la musa, que aquell dia em recordava la Sílvia, amb una habilitat extrema, de dona pràctica, com ho era la Sílvia, em va desbotonar la camisa del pijama i les paraules, les seves paraules, se'm ficaren arreu, m'acariciaren. I tot el meu cos es va amarar d’ella, de la seva inspiració.

-Sílvia..., vull dir..., si ets qui dius ser, em podries ajudar- li vaig dir- com a home i com a escriptor, em cal un cop de mà. Almenys que pugui explicar la meua història sobre la teva pell.

-Escriu tot el que vulguis- em va respondre. La Sílvia era així, pragmàtica, no s'estava mai de dir les coses clares i pel seu nom.

omar ortiz