Ara el cotxe em torna dur a la feina, cada dia, i n'entro i en surto com qui entra i surt d'una febrada. Tot el cos em fa mal i tinc la sensació que m'ha apallissat el fantasma de Bruce Lee. A la tarda he anat a passejar per la Rambla de Catalunya. M'he assegut a llegir el diari tot contemplant de reüll la bellesa de les dones, que en aquesta època de l'any és especialment notòria i evident. Cossos morens, rostres tonificats, relaxats. Pits que ressalten des dels escots generosos o davall de samarretes finíssimes que destapen més que no tapen, que insinuen amb tota contundència i duresa allò que envolten, allò que emmotllen. És un festí per als sentits contemplar-les, assegut a un banc de la Rambla. Les muntanyes dels Pirineus han quedat enrere. Ara, els paisatges que contemplo tenen cimals més a tocar de terra i, tanmateix, més meravellosos, improvables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada