24 de setembre 2016
M'he aixecat de manera sorprenent com cada dia. Sempre espero que es produeixi algun canvi que no arriba mai. Sempre som allà mateix i amb el mateix nom i llinatges. Sempre veig la mateixa finestra per on no m'he pogut escapar, em rento la cara amb l'aigua que no m'ha portat a cap mar, em poso les sabatilles del meu número de tota la meva vida. Res no ha canviat, per tant. I tanmateix m'he despertat i m'he llevat. Li deu passar el mateix a un animal qualsevol que viu a qualsevol zoo? Li deu passar el mateix al president de Rússia, posem per cas, o al de la comunitat de veïns del nostre bloc? Per cert, un dia hauré de parlar del veí de dalt, aquest home que ens embruta tots els dies el balcó llençant-hi la brossa que treu de la gàbia d'un lloro que té i amb el qual parla; hauré de parlar d'aquest home dels sorolls misteriosos que executa cada dia amb una regularitat espasmòdica, de mètode implacable; d'aquest home solitari que a vegades plora davant el seu lloro, a qui sembla estimar amb bogeria... Li deu passar al lloro del veí això que ens passa a tots, el president d'un immens país inclòs, que cada dia ens llevem amb la sensació que res no canvia des de fa milions i milions d'anys, potser des que els dinosaures van xocar contra la Terra i la van deixar feta una porqueria?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada