La Conselleria de Cultura, Patrimoni i Educació del Consell Insular de Menorca ha dit NO a la subvenció que fins ara havia concedit a Illanvers, el recital poètic que s'ha prestigiat les nits estiuenques durant els darrers nou anys entre els menorquins i forans que estimen la cultura i més concretament la poesia, la pintura i la música. Imagino que ara deuen córrer temps molt difícils per a la Conselleria. Però el que no em puc imaginar és que no siguin, ells també, amants de la poesia, la pintura i la música.
Si ens centrem en la primera, m'afiguro, açò sí, que la deuen trobar, en primer lloc, cara. I, en temps de crisi, l'economia s'ha de mirar molt. No pot ser, deu pensar la consellera, llençar els diners en versos, en aquelles retxes que malgasten paper, posades allà, enmig de la plana... I no estan els temps per malversar res! La consellera deu haver fet càbales, i no li surten els comptes. Perquè, senyors, subvencionar quatre ratlles de poesia no surt a compte, i més si aquestes ratlles no ocupen tota la plana, són curtes. Per tant, encara que no me'n pugui avenir, que la poesia els desagradi, sí que crec que no els encaixa prou, que pensen que se la poden estalviar, vaja.
Per altra banda, albiro un altre motiu darrere el No de la Conselleria a Illanvers: les metàfores. Les metàfores els fan por. I açò sí que embolica la troca. La poesia no seria tan sols cara, per a la nostra suputadora consellera i la Conselleria que presideix, sinó que també representaria qualque cosa temible. I aquesta temença els la produeixen, imagino, les metàfores. I és que, senyors, trobar-se davant certes metàfores, cara a cara, fa escarrufar la pell:
"He entrat a la teva casa
i ja volies que marxàs;
i la casa esdevé una estança
tan buida d'éssers humans!"
(1)
Amb les metàfores que t'entren a casa, o a la Conselleria de Cultura, Patrimoni i Educació, és d'allò més difícil entendre's-hi. No serveix de res que els diguis que marxin. Encara que els empenyis cap a la porta de sortida, no marxaran. Encara que vulguis fer-los saltar pel buit de l'escala o llençar pel celobert, segur que no se'n voldran anar:
"Però, malgrat tot, restaré,
com antany, com l'altre any...
(2)
Sí, les metàfores són molt caparrudes, no us volen deixar mai, és la seva manera de ser. És la seva manera de ser eternes, són esperit, ànima, desig. Per això, a vegades fan una mica d'angúnia, són inquietants perquè
"Elles hi són, elles vènen i se'n van,
avui i demà. Descobrireu que són
coneixences valuoses d'ànimes bessones,
un regal de casualitats."
(3)
"... lluitaran per fer sentir amb
la seva veu, la seva olor, el seu color
el ritme del pèndol de la Terra, pacient,
oscil·lant amb suavitat,
esperant."
(4)
En fi, la consellera ha mirat per l'economia, en no donar ni un euro a Illanvers; hi deu haver coses molt més importants en què gastar-los. I si no, els guardarà en un sobre, no se sap mai. Ara, açò de les metàfores és més preocupant. I és que els poetes no les poden controlar, a vegades, les metàfores. Perquè els agrada ser lliures. I, si una paraula no suporten, és aquella tan curta de mires, tan mesquina i tan trista: NO.
Ras i curt: els desagrada qui-sap-lo que els diguin que se'n vagin. I molt em temo que no ho faran mai, senyora consellera:
Ras i curt: els desagrada qui-sap-lo que els diguin que se'n vagin. I molt em temo que no ho faran mai, senyora consellera:
"... lluitaran per fer sentir amb
la seva veu, la seva olor, el seu color
el ritme del pèndol de la Terra, pacient,
oscil·lant amb suavitat,
esperant."
(4)
(1) Fragment del poema "Màscara", de Gustau Juan Benejam. (2) Fragment del poema "Espera", de Gustau Juan Benejam. (3) Fragment del poema "Elles (El pou de la ment)", de Carme Cloquells. (4) Fragment del poema "Ritmes", de Carme Cloquells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada