Allò impossible

  Si Van Gogh afirmava que el pintor no pinta el que veu sinó el que sent, què es pot dir de l'escriptor? Que escriu el que sent i no el que veu? El paral·lelisme sembla lògic, oi? Està clar que de maneres de pintar n'hi ha moltes, tantes com maneres d'escriure. Manta vegades m'he demanat si, realment, l'escriptor no és altra cosa que un enamorat de la realitat, un apassionat del món exterior; i que, com tot enamorat, té una visió de la realitat ajustada al seu enamorament, una visió sentida més que visualitzada o vista del que l'envolta. Si tots els escriptors seguissin aquest patró voldria dir que no n'hi ha cap capaç de descriure el món tal com és, sinó com cadascun d'ells el sent, com el viu des del seu enamorament personal, apassionat.

     Però la realitat no és com una dona, o com un home, és molt més complicada. Com ha de posar-se un escriptor davant una realitat que mostra el patiment de milers de persones a Síria, per posar un exemple? O què ha d'escriure davant els espectacles deplorables que ofereixen certs programes de televisió que donen valor a l'estupidesa, a la incultura, a la mandra, als tics més primaris de l'espècie humana? Com ha de fer front l'escriptor enamorat del món que l'envolta a la corrupció del sistema polític que el governa? Que ha de dir davant la incompetència, davant la desvergonya, davant la ceguesa, la inutilitat, l'insult gratuït a l'altre dels que haurien de ser els més lúcids, els més preparats, els més comprensius i més demòcrates?

     Estimar el món en què vivim i explicar-lo, ja sigui a través de la imatge o de la paraula, és una missió cada vegada més complexa que pot anar del gaudi més apassionat a la més decebedora de les relacions. Com explicar, per posar un últim exemple, el demencial espectacle que dóna el partit polític que governa Espanya quan insulta tantes persones lliures, cultes, desvetllades i enamorades com hi ha en aquesta part del món?

Allò impossible és, malauradament, inexplicable.