Un dia vaig conèixer una musa que va venir a viure amb mi, per proposar-me idees, arguments. I altres coses. Des del primer dia la vaig trobar molt bella. Estranyament s'assemblava a altres dones que jo havia conegut. Un dia tenia els trets de la Laura, amb uns ulls blaus com el mar de Binigaus, un altre dia els de la Núria, que els tenia marrons i era morena de pell i alta, amb uns braços que quan t'abraçaven et senties esquirol dalt un arbre. Quan s'assemblava a la Núria, la musa em feia pujar fins a les darreres branques. Altres dies tindria coses de l'Anna, la seva manera de moure els llavis, les seves orelles petites amb gust a cafè ; uns altres, els de la Maria, aquella dona tan dolça, de pits de colomí que a vegades jo havia dibuixat cavalcant damunt una gavina. Però sempre em semblava tan bella com el primer dia. Tan bella com m'havien semblat totes les dones de la meva vida.
Una nit, quan ja em condormia, cansat de corregir exàmens i exàmens, la musa, que aquell dia em recordava la Sílvia, amb una habilitat extrema, de dona pràctica, com ho era la Sílvia, em va desbotonar la camisa del pijama i les paraules, les seves paraules, se'm ficaren arreu, m'acariciaren. I tot el meu cos es va amarar d’ella, de la seva inspiració.
-Sílvia..., vull dir..., si ets qui dius ser, em podries ajudar- li vaig dir- com a home i com a escriptor, em cal un cop de mà. Almenys que pugui explicar la meua història sobre la teva pell.
-Escriu tot el que vulguis- em va respondre. La Sílvia era així, pragmàtica, no s'estava mai de dir les coses clares i pel seu nom.
 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada