És convenient escriure sobre un mateix?

 És convenient o no escriure sobre un mateix? Aquell que deia que tot home (o dona, afegeixo) porta en si tota la naturalesa de la condició humana, és a dir, el gran Michel de Montaigne, opinava que sí; de fet ell,  va dur a la pràctica aquesta màxima en els seus Essais. 

       L'escriptura de Montaigne és alegre i lliure, va d'un pensament a un altre, a salts i a gambades. I no sé per què me l'imagino ensopegant amb una idea un punt  esbojarrada i irreverent i no estar-se gens ni mica de rabejar-s'hi, de convidar-la a taula, si calia, per tal que s'esplaiés i li expliqués tot sobre tot. 

        Podríem dir que era un espremedor d'idees, fins i tot amb un punt d'inquisidor. El gran filòsof francès declarà més d'una vegada que el seu fi era descriure l'home i, particularment, ell mateix; i afegia: perquè  trobem tanta diferència entre nosaltres i nosaltres mateixos com entre nosaltres i un altre. 

         Per això crec que sí, que és bo escriure sobre les nostres dèries, els nostres anhels, les nostres pors. Quan ho fem no fem altra cosa que desplegar un ventall de símbols que venta l'aire amb la interpretació del que som: com a xais socials o com a llops de l'estepa hesseriana.
          Sobre el que som podem escriure de moltes maneres. Amb objectivitat, sense amagar-nos darrere el text, sense metàfores, sense miralls distorsionadors, sense màscares ni disfresses, sense pseudodescripcions. En definitiva, sense por a ser descoberts tal com som. O podem narrar-nos com el personatge que no som però que voldríem ser, podem disfressar-nos d'heroi amb capa, de missioner  intel·lectual, de lampista que arregla qualsevol embús. Podem riure'ns de tots i de tot, fins i tot de nosaltres mateixos. Podem aparèixer i desaparèixer al nostre antull, fer funanbulisme sobre la corda del text per tal de deixar bocabadats els lectors, meravellades les lectores, i viceversa.