Us vull parlar d'Aligràmnia, artistes de la vida. S'hi arriba en un parpelleig. Quan te n'adones, se t'han cremat les pestanyes, en el viatge. Has traspassat fronteres i has violat espais aeris, impunement. Has fet nit -unes nits lluents, d'estels no engendrats- en fondes sense amo o en boscos encantats. Has dormit amb un son de foc polar - inexistent en la superfície, però fornal de deesses apassionades en l'interior- i has begut el vi que engata les il·lusions efímeres, que esdevenen brou de bruixes falagueres.
Tot això, artistes de la vida, en un obrir i tancar d'ulls. I, quan hi sou, a Aligràmnia, ja no cal que recordeu, ni tampoc que oblideu. Només us heu d'entendre amb un temps incomponible, incomportable, ingràvid. Només heu de ser, campals, estadants d'Aligràmnia: revifalla d'una llum pròxima a apagar-se, però encara encesa, cremant, alegre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada