Avui li he donat voltes a l'acte sexual, a això que en diem finament fer l'amor, i, no tan elegantment, follar. Diuen que el sexe mou el món, o sigui, que cada vegada que forniquem, que cancanegem -em sembla que també es pot dir així- és com si li donéssim a uns pedals i, vinga, a moure la nostra mare Terra en el seu viatge interestel·lar cap a ves a saber quina casa gran.
El sexe té moltes cares; em sembla que els matemàtics en dirien que és polièdric. Polièdric i seqüencial. Però aquest segon adjectiu em sembla que ja ratlla la lingüística. En fi.
A Venècia, per exemple, sempre m'ha semblat que tenen un carnaval tremendament eròtic, sexual. Darrera cada una d'aquelles màscares tan vistoses s'hi amaga una cara del sexe. Venècia és, doncs, una orgia. I tal vegada això ho podem fer extensiu a tots els carnavals, a totes aquelles festivitats que, en certa manera transgredeixen, per uns dies, l'ordre establert, la monotonia, la uniformitat. El sexe és, bàsicament, transgressor, antimonòton, antiuniforme. Bé, ara m'he perdut una mica.
El que volia dir és que, amb quatre ratlles com les que escric cada nit com una manera d'abaixar el teló del dia, no n'hi ha prou per fer grans descobriments sobre açò que en diem cardar, prendre pel sac, prendre pel darrere, pegar una ceba, fotre una ceba, fotre un clau, fer l'amor, fer-ho, xinar, sucar el melindro, ficar-la en calent, tindre sexe...
Tanmateix, el que us volia proposar és el següent: si agafem l'expressió "fer l'amor" i l'analitzem detingudament -jo ho fet tot el dia, us ho promet- arribarem a la conclusió que, en realitat, quan fem qualsevol de les coses que he esmentat en el paràgraf de més amunt, el que ens passa és que tenim un gran desig, un desig irrestible d'arribar a l'orgasme, de buidar els testicles, de desfer-nos un nus que ens oprimeix com un tirà una zona concreta del nostre cervell. És, perquè m'entengueu, com si se'ns hagués format una gran madeixa embullada de desig (o d'amor, si voleu) i ens calgui desfer-nos-en, desembullar-la, urgentment. Per tant, el que necessitem fer no és precisament més amor, més desig, més embolicar la troca, sinó tot al contrari, el que ens corre més pressa és, precisament, desfer l'amor (o desig), desembullar la madeixa, abans que ens arrossegui cap a ves a saber quina cosa lletja.
No sé si m'heu entès. Proveu-ho; la pròxima vegada, en comptes de fer l'amor proveu de desfer-lo; us sentireu molt més alliberats. I no us preocupeu, l'amor es refà en un tres i no res. És una roda. Una gran roda que mou el món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada