Tenc el rostre perfecte per representar l'obra del temps: arrugues, enquistades línies d'expressió i cicatrius d'una adolescència granellada. Ja quan era molt jove, el dies freds de l'hivern menorquí van cisellar en la meua cara minúscules i estranyes talles, ínfims i a la vegada notables crestalls que, augmentats a proporcions geològiques, haurien espantat al propi Kilian Jornet. I els cràters que em traspassaven bona part de l'epidermis de la cara eren molt semblants als que, uns anys més tard, vaig poder veure en les imatges de la lluna que arribaven de la NASA als televisors en blanc i negre o al NO-DO de les pantalles del cine OAR o de Ca-lós.
Jo puc dir que vaig ser vell abans d'hora, quan anava a l'institut José Maria Quadrado i els companys m'agafaven la llibreta i hi escrivien "viejo" (en castellà perquė era, llavors, l'única llengua vehicular a l'escola), cosa que a jo em sorprenïa molt i em feia pensar que alguna cosa no devia anar bé.
Aquella paraula em va donar moltes voltes dins el cap. Més voltes que una baldufa. Fins que, anys més tard, vaig entendre que havien estat premonitòries. Va ser quan el temps va iniciar en el meu rostre juvenil la seva implacable tasca esculpidora. Va venir la pèrdua de la innocència en forma de frustració, de desengany, de timidesa, de recerca d'un lloc al món.Va aparèixer el desamor,la incomprensió,la solitud no volguda,i,finalment,la desesperança. I el temps, vinga esculpir la seva obra en l'ànima masegable que era el meu rostre.
Avui, més de quaranta anys després, estic molt orgullós del Temps i de l'obra quasi acabada que li exhibeix la meua faç. Perquè,a aquella llibreta on em van escriure aquella paraula-baldufa, encara li queden molts fulls per escriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada