L'arcàngel

    Tot recordant don Javier Carnicero (després diré qui era), avui no he tingut pensaments d'aquells que podríem qualificar de manual. La cadena de pensaments de la factoria pròpia ha hagut de parar la producció de tots aquells que no tinguessin a veure amb la comanda que li ha arribat sobre les set d'aquest vespre.  Tots aquells pensaments de fabricació programada, els pensaments que tenen a veure amb petites i grans banalitats, amb interessos més o menys associats amb la  prudència, la discreció, l'equanimitat, el seny, etcètera, han hagut d'emmudir. Tota la maquinària d'elaboració de pensaments s'ha hagut de posar al servei d'un pensament únic, només un, però de tal transcendència, de tal magnitud neuronal que era del tot impossible atendre'l si no era posant-hi tota l'energia, si no era atorgant-li tots els privilegis, tota la dotació de mitjans i tota l'obstinació de voluntats que mereixia i necessitava per reeixir, per triomfar, per tal que no acabés en un bluf, en un trist i simple pensament d'aquells que no agradaven gens a don Javier (Carnicero) que després diré qui és. 

       Resulta que he vist una dona. Eren les set del vespre. I he hagut de posar-hi els cinc sentits i  treballar de valent.  Perquè amb aquella dona, amb la visió d'aquella dona tu no podies continuar tranquil·lament fabricant pesaments programats, més o menys banals, més o menys prudents, discrets, equànimes, assenyats, etcètera. Que va! Amb aquella dona, amb la comanda que m'ha fet arribar la presència d'aquella dona, si no et dedicaves tu, personalment, com a capatàs de la fàbrica, a fer pensaments a tot drap, si no m'hi pelava el cul jo, personalment, estava perdut. 

       A la fi, ho he aconseguit. Don Javier Carnicero, el meu confessor de quan anava a Calós, el meu mestre espiritual, el que em netejava l'ànima pecadora, haurà estat -des del cel, avui tan blau i tan esplèndid sobre Barcelona- orgullós de jo. Perquè ho he aconseguit, amb la seva ajuda ho he pogut fer: he pensat -amb grandíssim esforç- que aquella dona meravellosa no era humana, que era un àngel o -més, encara- un arcàngel! 

      Si no, els pensaments impurs, aquells que ell tant odiava, al cel sia, m'haurien fet arrossegar pel llot. Que bona, que estava, collons! I quina pitrera! i quin...! Perdó, don Javier! Quin polv...! Ai! d'acord, però no em pegui amb la campana!