Sensibilitat

    Ets un tou, has de reconèixer-ho. Hi ha notícies que et toquen en un lloc molt profund, com si es tractés d’una càrrega submarina que fa trontollar el fons marí. Aleshores sents que et puja com una mena de tsunami d’emocions i se’t fa un nus a la gola que deunidó. I penses, collons, que tou, nano! I sents enveja d’aquesta gent que parla per la ràdio de la mort d’una companya molt estimada sense que se’ls noti el tsunami de sensacions que -ben segur- els deu voler ennuegar la gola i moltes més coses i ells no es deixen i diuen el que senten sense cap entrebanc. Jo no podria.      

    Admiro la gent que ho aconsegueix fer, perquè, malgrat que sembla que és fàcil, estic segur que no ho és. Vittorio Alfieri va ser un dramaturg italià del segle XVIII que va dir: Oh rara, oh celeste dote, davvero chi sappia ragionare ad un tempo e sentire! És una mena de do celestial saber raonar al mateix temps que sentir; és un privilegiat qui, davant un sotrac de sentiments -negatius o positius- sap mantenir el cap fred i és capaç d’expressar amb tots els ets i uts el que sent. 

     Però ja dic, tu no ho saps fer. En castellà diuen “la emoción me embarga”, que traduït vindria a ser: l’emoció et té lligat, et té pres, i res del que intentis dir o fer, tindrà les mínimes garanties de ponderació, intel·ligència i sensatesa. Així que, millor que callis. Callo, idò. 

     Tanmateix, deixeu-me dir que he sentit la mort de Tatiana Sisquella, directora de La tribu de Catalunya Ràdio, amb una intensitat de tovesa de pa de pessic. Ho sento, Tati, companys i companyes!

     Una última cosa: he trobat un aforisme anònim que diu així “La insensibilitat és la imbecil·litat de l’ànima”