La cúpula

     És al balcó estirada a terra, bocaterrossa. Mira la pantalla d'un ordinador portàtil, fa certes gesticulacions i mou els llavis. També mou les cames, des d'un perfecte angle recte amb les cuixes fins a un apropament paral·lel amb les anques. Elabora sèries ben coordinades de moviments amb les cames, llargues, combinant la pujada d'una cama amb la baixada de l'altra.

     Si l'anatomia femenina fos pensada en termes arquitectònics, el cul de la dona fa una corba en forma de cúpula, una cúpula molt ben dissenyada, agradable a la vista i estèticament valorable.

     Imagino el que no és, de ben segur. Però, i si ho fos? M'empesco que la dona del balcó és una actriu que està assajant una escena en què una dona és bocaterrossa al seu balcó i veu que un home l'observa des d'un balcó i, davant la pantalla d'un PC portàtil va explicant en veu alta el que molt probablement deu pensar el badoc del balcó de l'edifici del davant.

     Quan intento imaginar què deu dir de mi mentre l'observo, em dic, és clar, pensa en veu alta el que jo justament estic escrivint sobre el paper!  Fins i tot trobo molt probable i versemblant que, si imagino que de sobte dirigeix la mirada cap al meu balcó, la dona ho farà realment: la dona del balcó estirada a terra bocaterrossa apartarà una instants la vista de la pantalla i mirarà cap al balcó des d'on estic observant- la i descrivint cada un dels seus moviments.

     Mirarà cap aquí, la dona del balcó de davant de casa, i veurà que no hi ha ningú. Descobrirà, amb una certa decepció, que s'ha equivocat. Perquè, molt sovint, la realitat s'amaga de la ficció.

     Ho sento molt, nena, m'hauria agradat venir a admirar com actues. I, qui sap, potser després m'hauries convidat a pujar a casa teva. Fins i tot, finalment, tot contemplant de ben a prop la cúpula admirable del teu cul, hauria començat a escriure un assaig sobre les formes arquitectòniques del cos femení.