Hi deu haver una manera de veure la vida com si fos una novel·la. Si és així, el capítol d'aquest dia ha estat escrit sense gaire encert. Ho dic per mi, no pel context. El context segueix essent una obra genial, mestra. Però jo, com a protagonista, crec que no he estat a l'alçada. Per exemple, tot baixant pel carrer Rogent, quan m'he creuat amb ella -sí ella, personatge d'ulls tan ben descrits que semblaven reals, d'una bellesa tan cara que no mereixia més que adjectius exposats a la llum de l'art- no he estat a l'alçada. Perquè l'hauria d'haver encalçat. Hauria d'haver seguit els seus passos de deessa. Hauria d'haver pujat a la seva línia d'estel i haver-me deixat arrossegar fins a qualsevol cantonada. Potser m'hauria ensenyat una nova pell davall el seu coherent, cohesionat i tanmateix lleuger vestit de mots. He deixat fugir, tal vegada, un full de la meva vida ple sentits nous, desprès de realitats massa feixugues, esquiu a qualsevol crisi. A canvi, he anat a peu coix a buscar allò que el meu trist guió deia que havia sortit a buscar. I ella ha seguit el camí dels dits quan són més que dits, ha caminat amb les seves passes despullades de sabates, les seves passes que mai no trobaré si no és en una vida recitada, entre els versos que hauré deixat d'escriure, maduixa dolça que ha caigut per l'obscura reixa d'una claveguera...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada