En Foix, en Riba i l'Obiols van passar unes nits d'estiu, allà a l'any 22, a Sa Tuna, una cala a prop de Begur; arran de la trobada, el poeta sarrienc va escriure dos sonets per tal de reformular l'experiència concreta i convertir-la en experiència poètica, conceptual.
En Foix va repensar-se aquelles hores joioses al costat del mar i al costat d'aquells amics i, tal com si les hagués passat per un alambí, n'extragué una essència, una condensació fortament evocadora. Ell mateix, rellegint els sonets, tornava a Sa Tuna, a les nits pures al costat del mar. Però, com hi tornava? Ni amb cotxe ni a peu; ni amb barca ni nedant. Tampoc no ho feia cavalcant sobre cap gen ni aprofitant l'impuls elèctric de cap neurona.
En Foix tornava a Sa Tuna viatjant per un espai immens, molt més gran que el mateix Univers. Un espai compatible amb totes les dimensions, amb tots els mitjans de comunicació i amb totes les ments humanes. Un espai que, universal com és, no deixa d'engrandir-se a cada instant que passa, tot i que es pot dir que va començar a créixer a l'interior d'un àtom, d'una mol·lècula, fins i tot.
El sobirà d'aquest espai no té tron ni corona, ho regeix tot i no regeix res. Com deia el mateix Foix, és "un alè indivís." I nosaltres, els artistes de la vida, som els seus serfs:
En Foix va repensar-se aquelles hores joioses al costat del mar i al costat d'aquells amics i, tal com si les hagués passat per un alambí, n'extragué una essència, una condensació fortament evocadora. Ell mateix, rellegint els sonets, tornava a Sa Tuna, a les nits pures al costat del mar. Però, com hi tornava? Ni amb cotxe ni a peu; ni amb barca ni nedant. Tampoc no ho feia cavalcant sobre cap gen ni aprofitant l'impuls elèctric de cap neurona.
En Foix tornava a Sa Tuna viatjant per un espai immens, molt més gran que el mateix Univers. Un espai compatible amb totes les dimensions, amb tots els mitjans de comunicació i amb totes les ments humanes. Un espai que, universal com és, no deixa d'engrandir-se a cada instant que passa, tot i que es pot dir que va començar a créixer a l'interior d'un àtom, d'una mol·lècula, fins i tot.
El sobirà d'aquest espai no té tron ni corona, ho regeix tot i no regeix res. Com deia el mateix Foix, és "un alè indivís." I nosaltres, els artistes de la vida, som els seus serfs:
Serfs de la llum i lliberts per l'espera,
Forts en el fort i assetjats per Ningú,
Ens ombrejava una sola bandera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada