El vel

      Quanta gent hi ha que va amb una lleganya a l'ull, és a dir, que no veuen clar que Catalunya pot ser perfectament un estat independent i que no s’ensorraria el món, que no passaria res. I si aquests no es renten la cara i se les treuen, les lleganyes, si no es treuen el vel, estarem ben llestos i, al final, anirem cap enrere, com els crancs. 

       Hi ha moments que sembla que, en comptes de demanar poder fer una consulta  (una simple consulta) demanem directament, no ja la independència, sinó permís per passar per les armes (democràtiques, ep!) tot España i part de l’estranger, és a dir, tot Europa. Quanta por, tu, ni que al dia següent de la consulta Catalunya hagi d’esdevenir el déu Cronos i s’empassi un a un tots els seus fills! 

       No hi ha ningú que hi pugui posar una mica de seny, en tot aquest afer, a Sepharad? Ep, que no hem declarat cap guerra, nosaltres! Que no som enemics de ningú, ans al contrari, estic segur que, una volta cada u a caseua i Déu per tot, serem molt més amics que ara, que ja en som. Cabals. Sense rancúnies. 

La por, ja se sap, neix del desconeixement, de la desconfiança. Però si no fem el pas, no sabrem mai què hi ha (de bo i, per què no?, de dolent) a l’altra costat. Si no ens traiem les cuirasses, mai no ens sentirem confiats -protegits, sí, però no confiats. 

      “Em refermo en la convicció” deia ahir en un article publicat per El Punt Avui Miquel de Palol ”que el principal obstacle per a la independència de Catalunya no és ni a Espanya ni a Europa, sinó entre els catalans mateixos. La falta de valentia i la falta d'unitat i de cohesió en un projecte compartit en són els mals majors. N'hi ha un altre de fons, més ambigu i opinable, menys vistós, però anterior i causa de tot: la falta d'un autèntic projecte articulat al voltant d'una idea identitària” (…). Hi estic d’acord. 

       Si no ens ho creiem tots, al final, les lleganyes esdevindran cataractes, a un pas de la ceguesa i la foscor. I això sí que fa por!