Avui començ aquestes línies pensant que em costarà molt de fer que acabin sent quelcom amb cap i peus. No vol ser cap excusa, només una manera de posar-me davant el full i ser conscient del que m'espera. Supòs que als cercadors de bolets també els deu passar quan intueixen un mal dia i temen que la cistella acabarà penosament buida. Passa que hi ha dies que les coses no surten com un voldria. Les paraules són com ocells que a voltes volen massa alt i un no té més remei que mirar-les passar, com mira passar les aus migratòries en un dia d'hivern de cel gris i de fred que gela l'aire i la mirada. Al cap i a la fi, les paraules són lliures de no voler dir, de no voler ser instruments de les nostres dèries, dels nostres desitjos i de les nostres frustracions. Les paraules tenen dret a fugir de nosaltres, a mantenir-se enfora de les nostres xarxes i dels nostres paranys. Deixem que volin ben lluny, si no els agrada la nostra companyia, si no tenen res a dir-nos.
El silenci, per altra banda, també és una bona companyia: és d'on venim i cap a on anem. No n'hem de témer res de dolent. Per tant, em sembla que avui m'hi hauré de deixar agombolar, per aquesta absència de mots, per aquest bressol primigeni que és el silenci. Ja que les paraules m'han abandonat. I les paraules, quan se'n van, deixen un espai que ho xucla tot, un buit que ho arrossega tot cap a un punt cardinal inconnex i discordant. Més val no resistir-s'hi, llavors. És quan ha arribat l'hora de tancar els ulls i esperar que tornin, el blau del cel, la llum i les paraules posant-se en les branques dels arbres, disposades a regalar-nos nous cants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada