Els malvats i l'Infern

      M'agrada mirar la gent que passa pel carrer. La successió d'imatges que proporciona la via pública de Barcelona (o de qualsevol altra ciutat) no es troba en la més venuda de totes les revistes, ni en el el museu d'art contemporani més visitat del món, ni en el documental cinematogràfic més premiat. Sense necessitat de paper caché, sense pagar entrada, sense valoracions crítiques interessades, sense cues; a l'aire lliure, constantment renovat, renovadament artístic, a l'abast de totes les mirades, provocador de tots els somnis, real i irreal, el carrer és la gran producció diària, el més gran espectacle del món.
       Que exager, pensarà segurament qualque lector o lectora. Ho assumesc; perquè el meu carrer també pot ser tot el contrari. En les seves voreres i cantonades també s'hi troba la misèria en tot el seu relleu, en tota la seva foscor, s'hi troba la desesperació arraulida en qualsevol xamfrà, arrosegant un cotxet de nen petit o un carro de supermercat carregat d'infortuni, calamitats i tragèdia humana. L'infern, fora d'aquest món, no existeix. Però sí que es troba en els nostres carrers, en els de Barcelona i en els de qualsevol metròpoli, ciutat o poble. I els poderosos ho saben, ho saben aquells que prediquen que l'Infern és un lloc fora del món on anirem a parar si no fem bondat, si no els deixem tranquils amb les seves malvestats, amb les seves injustícies, amb el seu Déu Totpoderós de Merda.
        Cadascú que pensi el que vulgui.