Sísif

    Conta la mitologia que Sísif va voler fer burla dels déus no retornant als inferns d’on aquests l’havien deixat sortir momentàniament.  Així,  durant molts anys va viure “de propina” davant  “la mar esclatant i els somriures de la terra”. Fins que Mercuri el va fer passar per l’adreçador tot retornant –lo a l’Hades, on l’espavilat Sísif ja tenia preparat el seu càstig: els déus l’havien condemnat a fer rodolar incessantment una roca fins al cim d'una muntanya des del qual la pedra tornava a caure pel seu propi pes. Havien pensat, amb algun motiu, que no hi ha càstig més terrible que el treball inútil i sense esperança. 

    Avui he esmentat als meus alumnes aquest  mite  a propòsit d’un conte de Jesús Moncada que s’hi refereix i  també arrel d’un vídeo que parlava de la cultura de l’esforç.  Com el protagonista del conte de Moncada, Sísif  havia estat condemnat pels déus a realitzar una activitat absurda. També Albert Camus va recrear el vell mite grec de Sísif considerant-lo expressió o metàfora de l'existència humana.  

   Aquests dies els i les alumnes han fet exàmens trimestrals i el cansament i la decepció eren majúsculs. Perquè, temien, segons m’han comentat, que l’esforç que han fet no es veurà recompensat, en la majoria de casos, amb unes bones notes. Deien que no havien pogut estudiar prou, que han tingut massa exàmens per dia (tres), sense temps entremig per preparar-se’ls bé. “Així no aprenem res”, han reblat. I no m’he pogut estar d’imaginar-me’ls traginant un gran roc muntanya amunt, com a dissortats sísifs, subjectes pacients d’un sistema educatiu que els aboca, en massa casos, al càstig terrible del treball inútil i sense futur.  Esper equivocar-me tant com sigui possible, però he de dir que he sortit de l’aula amarat de la seva recança i preocupació.