Fracàs?

     

    Ara que estic a punt de deixar-ho m’agafa la recança de pensar si ho hauré fet bé, regular o malament; perquè molt bé, notable o excel·lent ja tenc clar que no. Quan mir endarrere, veig dos o tres dies que podríem qualificar de bons (amb la seua dosi de satisfacció, modesta i finita en el temps, però tanmateix satisfacció homologada, de manual) i set o vuit dies que ballarien entre molt normalets, delicadament embullats o directament desastrosos.  Crec, idò, que la balança s’inclina sobradament cap al cantó del fracàs: més de dues terceres parts de tots aquests anys, des del punt de vista de les satisfaccions aportades han estat d’una magresa absoluta, raquítics fins i tot  No em sap cap greu reconèixer-ho: no ho he sabut fer millor. O tal vegada és que no ho he pogut fer millor. Però qui fa el que pot no està obligat a més, diuen. Açò em treu la responsabilitat d’uns quants dies que les coses no han sortit gens bé. La responsabilitat, sí, però la sensació de profund mareig amb què molts dies me n’he anat a dormir, açò no m’ho treu ningú.

         I tanmateix tenc la impressió d’haver acomplert un mena d’encàrrec, d’haver estat allà on em corresponia. Al cap i a la fi pens que hauré portat a bon port el vaixell, malgrat totes les tempestats i els remolins que  han amenaçat d’ enfonsar-lo. I açò em compensa tots els patiments, tots els mals dies. Perquè el que importa és el present, aquest i el que vindrà. Sí, tot podria haver anat molt millor, però ara ja no té remei; i no val la pena donar fuetades a la bístia que ha estirat el carro del passat, ja que, sense escarafalls, correrà a estimbar-se en el facultatiu abisme de l’oblit, que és on van a parar totes les dues terceres parts de fracàs de qualsevol casta.