La mirada

  Els qui em coneixen saben que açò de l'escriptura em ve de fa molts anys. Al fet d'escriure li podríem posar moltes etiquetes: passió, dèria, afecció, mania... Per jo és com un braç, una cama... Cabria també anomenar altres parts del cos per il·lustrar l'essència d'aquesta activitat humana tan antiga i que resultarien adients, però ara no ens posarem anatòmicosentimentals per tan poca cosa. 

      M'agrada escriure, ja està. Em va bé. Encara que, al final, allò que escrius acabi a la paperera o oblidat en un calaix. Posar-se davant un paper (o davant la pantalla de l'ordinador), per jo, és una teràpia, una manera de psicoanàlisi de baix cost però d'efectes espectaculars, enormes. 

    Per què m'agrada tant escriure? A vegades pens que hi té qualque cosa a veure el fet que hi ha dues altres coses que també m'encanten: mirar i escoltar. Mirau: en comptes d'ulls dec tenir dos periscopis, o dos prismàtics, perquè tot el dia estic mirant el que m'envolta amb una vehemència incontenible, telemàtica. Una de les joguines que posava cada any a la carta dels reis era, ho record vivament, un microscopi. I mai vaig veure acomplert aquest desig, supòs que per qüestions pressupostàries de l'administració de canostra (retallades, en diríem ara, en aquells moments era, simplement, misèria). 

     Després de tant mirar i observar calia asseure's i escriure, anotar tot allò guaitat, escodrinyat, llambregat. No m'ho podia guardar tot en la memòria perquè prest hauria petat. Com aquell dia que vaig veure, amb els meus ulls insaciables, la lluna més plena i més humana que hagi vist mai cap futur escriptor. No ho he explicat mai, encara, perquè no he trobat les paraules: la mirada sempre va més enllà del que poden expressar les paraules. Un dia, amb més temps, i amb més paraules, hauré fer-ho.