Diuen que durant la nostra vida dormim un terç del temps viscut. No sé si la dada és del tot correcta, però el cert és que ens passem moltes hores dormint, tantes que, del total del temps que vivim, representen uns quants anys. Si hi pensem detingudament pot ser que tinguem la sensació que la nostra vida és encara més curta del que ens imaginàvem. Perquè, és clar, com que, mentre dormim, la nostra consciència es manté lluny de la realitat o, si més no, en una realitat que no controlem, no podem dir que vivim plenament, almenys en el sentit literal de la paraula viure. Podríem dir que la nostra existència té, idò, una comptabilitat A i una altra que en podríem dir B. Deixem de banda ara els possibles ressons mediàtics d'aquesta asseveració i fixem-nos que, simplement, la nostra existència té aquestes dues columnes, aquests dos troncs ben diferenciats, independentment del nom que els vulguem donar.
Viure. Dormir. Viure i dormir. Viure o dormir. Ara, qui sap si, mentre dormim, qualqú ens suplanta, ens treu el lloc deslleialment i viu per nosaltres. I quan jo em despert, ell es dorm. I quan jo em dorm, ell es desperta. Com en aquella pel·lícula que vaig veure fa molts anys on dos enamorats no es podien trobar mai perquè, de nit, ell era un llop i ella una dona i, de dia, ell era un home i ella un falcó. Emocionant. Record que em va fer plorar de ràbia, que els dos amants no es poguessin pràcticament ni tocar. Quina pena, tant d'amor malbaratat!
Aquesta nit, abans d'adormir-me del tot, m'hi fixaré bé. Potser vegi ni que sigui l'ombra del meu congenial interí, del meu succedani.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada