Divendres

     Bella edat és sempre la que ja no tenim ni tindrem més o la que desitgem tenir però encara no ens ha arribat. La que enyora el vell xacrós o la que anhela l'adolescent imberbe que no troba el seu lloc davant el mirall o enmig del món que l'envolta. Sempre volem ser més enllà del que som. Mal si fas, mal si no fas, diu l'indecís. El pèndol sempre acaba anant en direcció contrària al nostres desitjos, i si va en la favorable, ja ens podem preparar, que, tard o d'hora, ens farà la punyeta. És qüestió de temps. I si no, fixeu-vos en el canvi climàtic. La truita s'està girant.

          És una manera de veure-ho. Avui tenia visita amb la dermatòloga. M'ha congelat, amb un esprai aplicat en una zona de l'esquena, uns "granets" sospitosos que m'hi havien aparegut. M'ha dit que no era res d'importància, però que volia que hi tornés d'aquí a sis mesos, per veure com havia evolucionat el canvi climàtic a què havia sotmès aquelles cèl·lules epidèrmiques rebels. També hi havia la Denís, nom que ha pronunciat la infermera, dues vegades, abans que s'aixequés  la dona jove que m'ha precedit i que seia al meu costat. Bella edat, bell cos. Jo me l'he imaginada en el lloc de Divendres a l'illa perduda enmig d'un oceà amable, banyada per aigües cristal·lines. Protagonista d'una versió 2.0 de l'etern nàufrag, m'he oblidat de mi mateix i de les meves xacres. Bella edat! Només uns instants, fins que ha tornat a sortir la infermera i ha dit el meu nom, no he sabut quantes vegades, mentre un somni s'allunyava passadís enllà. Adéu, polida!