Exàmens

 Estic en una aula vigilant un examen de literatura. Fressa de fulls. Brots de tos. Vagareig de mirades. Preguntes. "Què vol dir bohemi de coll planxat"? Mai m'ha agradat aquesta faceta de la meva feina. Preparar exàmens, corregir-los, posar una nota, són tasques que gairebé m'emmalalteixen, com si  fossin infeccions causades per un virus contra el qual el meu organisme no té cap defensa desenvolupada. L'alumnat podria al·legar que també la pateix, aquesta malura dels exàmens, que culpa seua tenen febrades i passen nits en blanc, que els provoca tremolors, suor freda i, en alguns casos extrems, paràl·lisi del braç amb què sostenen el bolígraf. Segurament ells i elles serien els primers i les primeres d'alegrar-se si un dia els exàmens desapareguessin de la faç de la terra. Un món en què no calgués examinar ni ser examinat, qui no el voldria? 

       El professorat molt més que ningú voldria l'eradicació total dels exàmens. Perquè, en una aula de 30 alumnes no hi ha 30 professors, n'hi ha només un. Un alumne només ha de resoldre un examen, el seu. El professor d'aquells 30 alumnes ha de corregir i posar la nota a l'Álvarez, al Baster, al Calvo, al Domínguez, a l'Ezquerro, al Flo, al Giménez, al... Així fins arribar al Zurano, que, com que és repetidor, ja n'hi ha corregit una pila, i amb aquella lletra horrible, impossible d'entendre si no és consultant el farmacèutic de la cantonada. I després d'aquests 30, del grup A, caldrà corregir els trenta i escaix del grup B, i la vintena llarga del C, que també tenen el mal costum de tenir un sol professor: tu. 

       Ai! Ja comencen els primers símptomes de la segona infecció de virus Exàmens que agafo aquest trimestre! Us hauré de deixar.