És com una tortura. La gota malaia. Ara una gota, ara, una altra gota. Fins que el degoteig continu va fent forat, va obrint-se pas entre el teixit, entre les cèl·lules. I al final, posa-t’hi cebes, que el forat ja està fet. El mètode dels torturadors no té fissures, no té sentiments, no s’està de res. Van fent, van fent. Res no els atura. Són professionals del fastigueig, de la monotonia. Un ha de saber on posa els peus, si no vol topar amb ells. Un ha d’aprendre a esquivar la gota, si no vol que aquesta foradi fins al moll de l’os, fins a l’última idea, per lògica i democràtica que sigui.
Una altra manera de fer mal són les xurriacades. El flagell castigador. Mètode molt emprat per estigmatitzar els sentiments i les emocions de l’adversari. Xiulen com serps, els flagells, quan creuen l’aire cap a la pell del demòcrata, del que es rebel·la contra l’autoritat establerta. Cremen com un àcid corrosiu, quan s’estrellen damunt l’esquena o els braços del descarrilat anyell que vol separar-se del ramat. Encara que aquest ramat el porti cap a l’abisme. Són les flagel·lades infernals, inquisidores, negadores de la llibertat, perquè, després de rebre-les, el cos esdevé una massa entumida, dolorida, incapaç de moure’s lliurement.
Són les pepeflagel·lades. Una tortura que ja fa molts i molts anys, massa anys, que hem de suportar els catalans pel simple fet de no voler combregar amb les seves rodes de molí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada