La pregunta. Miro al cel i és tan blau que sembla un salvapantalles d'ordinador. Si els núvols són representació de dubtes i incerteses, avui els dia se'ns mostra amb una clarícia absoluta, sense segones ni terceres vies. Els polítics són grans productors de fronts d'inestabilitat i, per tant, de grans nuvolades.
La pregunta. Si llueix un sol esplèndid, el paraigua, al paraigüer. Si el camí és recte, a què treu cap fer giragonses? Deuen anar a comissió, els polítics, amb els fabricants de paraigües? Per què els agrada tant, marejar el personal? Que no ho veuen, que hi ha anticicló i que la Via va tot dret on la majoria vol anar?
La pregunta. Qui pregunta ja respon, qui respon també pregunta, deia una cançó. En una estació de tren hi ha dues vies, una va a la dreta i l’altra a l’esquerra, o, dit d’una altra manera, una a l’est, l’altra a l’oest, al nord, o al sud. A quina mena d’estació ens volen, els polítics, per agafar un o altre tren? En una en què el nus sigui tan perfecte que es faci impossible saber cap a on va el tren que agafes?
La pregunta. Tan difícil és preguntar si els catalans i catalanes volem agafar el tren del passat o el del futur? Si volem la pellofa o volem el suc? Si volem seguir torejant el brau o ens pugem al ruc? Tant costa, fer LA pregunta?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada