Sent un soroll que ve del celobert. Metàl·lic, repetitiu, monòton. Concret. Circular, aquós. Suposa que és el tambor d’una rentadora que dóna voltes i voltes, però no n’està cert. Una màquina, segur. Se li fica al cap, ritme de coixinets, d’eixos i de corretges de transmissió. Absort. Pres. Hipnòtic. Si intenta desfer-se’n, encara se li fa més perceptible, més dens. Potser no és el que s’imagina. Ara es ramifica, instruments d’una orquestra recargolada en una simfonia fèrria. Uix! Abaixa la pantalla de l’ordinador. Ja escriurà més tard.
El soroll ha parat. Per fi! Ara podrà escriure i ho farà sobre allò que li ha passat avui. Avui, que ha anat a l’institut per fer la darrera classe com a professor de català. Avui que hi ha hagut un incendi a la serra de Collserola, una fumera que ell ha vist mentre enfilava per última vegada la B-24 cap a Vallirana. Avui que al telenotícies ha escoltat males notícies i que ha cuinat uns feixets de pollastre mentre l’olla de la política bullia i la tramuntana bufava i els cotxes enfilaven les sortides de la ciutat cap a llocs més tranquils.
Als carrers avui la gent feia el de cada dia. Homes i dones de cada dia, amb pensaments dins els seus caps com una simfonia inaudible, amb darreres vegades, amb primeres, amb incendis i ventades cremant-los boscos i conreus. Però també ha vist, avui, i per això té ganes d’explicar-ho, que val la pena escriure, malgrat tot.
Aquest món és tan i tan meravellós!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada