Són les set del matí. Em llevo, em rento la cara, em faig un suc de taronja. L'hora l'he deduït mirant per la finestra, on veig aquell color blau fosc en un pany de cel que té forma de copa de cava entre els dos edificis de davant de casa. És la copa del dia, plena d'aquell líquid blau honest. Quan poso els peus al terra sempre ho faig amb les sabatilles mig posades. Per la cara em llenço tres manats s'aigua de l'aixeta, freda, sense pensar gaire. Em miro al mirall, també amb la pensa sota mínims, en punt mort, diria. La taronja m’agrada amb un punt d’acidesa, i, a vegades, barrejada amb mandarina. La combinació de sabors, de matisos, de textures, és una cosa que sempre m’ha agradat. Sóc dels que mengen pa amb la fruita, per exemple; o dels que barregen dolç i salat sense manies. La sobrassada amb sucre, o amb mel, per exemple.
Miro les notícies mentre esmorzo, una combinació a voltes agradable i d’altres no tant. Una llesca torrada untada amb formatge fresc i melmelada -préssec, nabius, fruites del bosc-, no combina gens amb l’Alícia Sánchez-Camacho fotent el rotllo de sempre; el cafè amb llet carregat tampoc no combina gens amb el somiaterceresvies del Navarro. I no parlem quan surten els nois de Ciutadans, quin parell! L’home del sac, quan era petit me l’imaginava com el de la barba més negra que el sutge, ara no me’n recordo com es diu; i l’altre, el guaperes de l’Albert Rivera, em recordaria el que sempre em treia les al·lotes quan sortíem a lligar per Sa Quantramurada, a Ciutadella de Menorca, si no fos que té un aire massa “ciutadà de luxe”, i d’açò no n’hi havia, al meu poble, en aquells temps.
Per cert, en aquell temps, sortia molt en el No-Do un personatge que sempre cantava una cançoneta molt avorrida que començava així: “Españoles todos…” Encara sort que, en aquella època, no esmorzava davant la tele.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada