Aperduar-se

       Quan érem joves tots cantàvem cançons les lletres de les quals crèiem que parlaven de nosaltres, que havien estat escrites per a esbombar als quatre vents allò que sentíem en el més profund del nostre ésser. La cançó ja podia ser una queixa per un amor inassolible, un cant a l'amistat o a la pau del món, un crit inconformista davant les injustícies o una demanda de més experiències vitals, sobretot de les relacionades amb el sexe; sempre, sense cap mena de dubte, solien expressar allò que sentíem, pensàvem o necessitàvem. Són les cançons que solem anomenar "les cançons de la nostra vida".

       El bo del cas, però, és que moltes d'aquestes cançons, en el meu cas, estaven escrites en anglès; i cantades en la llengua de Shakespeare, és clar! Llavors, jo em demano, com ens ho fèiem per entendre-les, per saber que aquelles cançons expressaven coses que nosaltres subscrivíem, que deien coses a les quals ens adheríem totalment, del primer compàs a l'últim? O, dit d'una altra manera, com s'ho feien, per exemple, en Paul McCartney o en John Lennon per cantar en català sense que en sabessin un borrall? Perquè us puc ben assegurar que, jo, totes les cançons dels Beatles m'arribaven amb tota claredat, que les entenia de pe a pa, vaja! Diria, sense exagerar, que les entenia molt millor que si haguessin estat escrites per jo mateix!

       Ara, en canvi, ja no n'escolto gaires, de cançons com aquelles. Les cançons d'avui ja no em diuen res, o gairebé res. Potser perquè ja m'ho van dir les cançons d'antany, les cançons de la meua joventut, cançons que, com la vida, s'aperduen, inexorablement, en el temps.