Literatura i política

     L'artista de debò, l'escriptor de debò, aporta al món una cosa que al començament ni tan sols existia. Quan Déu va crear-ho tot en set dies (els ocells, els rius, els éssers humans) no va dedicar ni cinc minuts a la literatura. "I també hi haurà literatura. Hi haurà gent que li agradarà, hi haurà gent que s'hi obsessionarà, que en voldrà fer..." En absolut; Déu no va dir això. Si en aquell moment li hagessis demanat si hi hauria llauners, hauria dit: "Sí que n'hi haurà, perquè la gent tindrà cases i en necessitarà". "Hi haurà metges?" "Sí, perquè la gent es posarà malalta i en necessitarà". "I literatura?" "Literatura? Què és això? Per a què serveix? On va? Perdona, però estic creant un univers, no una universitat. Literatura, no."

     (Philip Roth, Em vaig casar amb un comunista, Traducció  de Xavier Pàmies)

     Fantàstic llibre, aquest, de l'autor nord-americà, premi Príncep d'Astúries 2012. A part del fragment que he citat literalment, se n'hi poden trobar molts d'altres igualment sucosos. És un llibre clau per entendre la societat nord-americana en aquells temps foscos de la "cacera de bruixes", les represàlies contra els comunistes i els simpatitzants de l'esquerra que va liderar el senador republicà McCarthy.
      Roth hi recrea aquells temps a través de la història d'un cèlebre escriptor -el seu alter ego Natahn Zuckerman- que rememora el passat d'un obrer que va ser una estrella com a actor radiofònic però que va acabar sent víctima de la campanya del senador McCarthy. Amb la novel·la, l'autor fa una crítica dura als poders inquisitorials i un elogi de la lleialtat als principis propis. 

     En un altre dels passatges del llibre, es fa una comparació interessant entre la política i la literatura: la política és generalitadora; la literatura, en canvi, és particularitzadora. L'essència de la literatura és l'impuls particularitzador; així, no es pot ser artista i renunciar al matís, de la mateixa manera que no es pot ser polític i permetre el matís. La tasca de l'artista és transmetre el matís, destriar la complexitat, pressuposar la contradicció. 

     L'artista no pot defugir mai la contradicció perquè, dins de la contradicció hi ha l'ésser humà turmentat. L'artista ha de consentir el desordre, car si no ho fa, produeix propaganda, i la propaganda és nefasta per a un artista, tant si està al servei d'un partit polític, d'un moviment polític o, fins i tot, si és propaganda poca-solta per a la vida mateixa.

     Mentre llegia aquestes línies, no podia deixar de pensar en els polítics incompetents que ens ha tocat patir i la seva voluntat ultrageneralitzadora, la seva fòbia malatissa a la diferència, al matís i a tot allò que és fora de la seva ideologia adotzenada i retrògada.