Vaja quines unes!

     Quan era petit, o no tant, no sabia d'on venien els nens (els fillets del cel, que en deien, a Menorca, no sé si encara ho fan). La primera aproximació me la va proporcionar un company de l'institut laboral on vaig cursar el batxillerat elemental; jo devia tenir uns dotze o tretze anys. No record molt bé el context en què li vaig plantejar els meus dubtes al respecte, però sí les paraules que aquell company -que uns anys més tard seria conseller del Consell Insular de Menorca- em va dir: "Ses dones treuen es fiets del cel pel cul." Així, clar i pla.

     Com que no ho podia contrastar acudint a cap wikipèdia ni fent una cerca a Google, vaig haver de creure-m'ho; tot i que l'esglai que aquella resposta em va provocar crec que em va durar fins el dia que vaig veure de primera mà per on treia el cap el meu primer fill. El futur conseller, efectivament, s'hi havia aproximat força!

    Aquell dia, però, jo m'ho vaig prendre com una cosa impossible; ho creia, però no ho veia, em passava gairebé com amb allò de la Santíssima Trinitat. Com pot ser que surtin per un forat tan petit?, em demanava. Encara que no n'havia vist néixer cap, de fillets del cel, n'havia vist d'acabats de néixer. I no, no podia ser, que allò passés per allà!

     Igual que no entenia tot allò del colom i de les tres persones en una, em costava molt creure que els nens no vinguessin del cel, sinó d'un lloc tan... brut. I per què un colom, precisament? I per què no podia ser un àngel? I per què Déu no s'aclaria una mica i ens posava les coses més fàcils, que prou complicat ja era tot? Vols dir que una criatura l'havíem de fer passar per aquells tràngols, per arribar al món? Vaja quines unes!, com deia sempre el meu pare quan a una cosa no li veia la punta.

   Aquests dies, no sé per què, em neguiteja molt pensar per on sortirà, finalment, aquesta filleta del cel que és la independència de Catalunya. Algú ho sap, ni que sigui aproximadament?