Les meues memòries

    Si algú em demanés d'escriure les meues memòries què li diria? Si li deia que sí,  li posaria unes quantes condicions. La primera, que em donés tota la llibertat per rememorar allò amagat, el més obscur, el més immemorial. Tots i totes tenim la nostra història fosca, com la lluna. Jo no som una excepció. Per començar, jo escriuria que no vaig escollir néixer on i quan vaig néixer. Açò ja és un molt mal començament. Em retraureu, de ben segur, que aquest és el començament habitual de tota criatura que ve a aquest món, és més, que és l'únic possible; perquè si no fos així, seria un coàgul existencial gairebé tan difícil de desfer com l'engargús que han format les eleccions del 27-s, aquí a casa nostra. Seria molt complicat posar-nos d'acord, tots plegats. Ingovernables de mena com som la majoria en qüestions de preferències personals, seria un caos. 

      Però com que serien les meues, de memòries, exigiria, i amb el tot el dret de fer-ho, de poder començar-les com a mi més em plagués. I aquest em sembla un molt bon començament; un inici amb ganxo, com a mínim. Un principi que em permetria jugar amb un munt de possibilitats immenses. Imagineu que les comencés així, les meues memòries: "Jo vaig mal néixer un dia tal de tal a tal, i ho dic així, perquè amb els anys vaig comprendre que hauria pogut néixer molt millor; i, en aquest cas, obriria les meues memòries dient: jo vaig ben néixer un dia, etcètera.   Si el cas fos el primer, és a dir, que per mor del meu bressol jo tota la vida hagués estat un mal nascut -perquè, i només perquè hagués nascut en un temps i en un  lloc no prou del meu gust-, podria especular amb tot de possibilitats que m'haguessin plagut més, com ara aparèixer en una llar del segle XXX, en un país, en un poble i en una casa benestants, lliures i intel·ligents. Però també podria fantasiejar i prendre una direcció totalment contrària i considerar haver arribat a aquest món en una cova compartida amb els primers llogaters del planeta, quan ni el benestar, ni la llibertat ni la intel·ligència eren conceptes expressats i molt menys coneguts per ningú. Tranquil·litat total, vaja!                    

      Com he dit més amunt, les possibilitats són nombroses; però, esclar, un tampoc no pot estendre's massa en aquestes especulacions quan del que es tracta és d'explicar allò que l'existència t'ha suposat i no les conjectures sobre el que t'hauria pogut regalar amb més o menys generositat. Així que, encara sort que, gairebé amb tota certesa, ningú no em demanarà mai que li escrigui les meues memòries; tindríem tots els números per acabar sense entendre'ns!