Mai
la guàrdia de seda que guardava els seus palaus, s'hauria imaginat
un atac com aquell. Era un divendres a París, la ciutat de la llum.
Ningú hauria gosat fer-li cap mal, a la noia que movia els seus
malucs i els seus peus i les seves ales en forma de braços.
Ningú no volia fer-li mal, a
la noia del sostenidor que un dia va ser biquini en
una platja o un riu de la vida o
pell innocent com ala de papallona en
l'aire de la llibertat. Era
una nit de divendres a París, la ciutat de l'amour. La
vaig veure que sortia d'una obscura boca, d'una negror, d'un obscur
avenc sense paraules. La vaig
veure mentre volava cap a la
copa de seda, aquella seda
que envoltava el pit d'aquella noia que ballava perquè era lliure i
feliç. Volava cap al seu
cor, la vaig veure. No era una pedra, car les pedres encara poden
construir, ponts o cases, refugis. No era res que pugui servir per
altra cosa que matar. Era la
bala de l'odi, era la metralla del terror, era el foc de la barbàrie
més absurda. I París i el
món sencer es van tenyir de negre, del negre que sortia d'aquella seda
ensagnada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada