Els meus moixos

    Jo era petit i ja volia ser escriptor. Al pati de ca meua hi vaig ensinistrar els moixos per tal que en un moment donat em llegissin les obres que escrivia, formessin amb jo un grup de rock o em proclamessin el seu messies, com Jesucrist ho havia estat del poble oprimit per les injustícies d'uns i altres. 

   El rock i el messies no van durar gaire, però. Els felins tenien moltes dificultats per entendre què volia jo exactament, i em vaig endur més d'una esgarrinxada de les que couen. 
     També visitava de tant en tant el galliner i qualcava les gallines com si fossin cavalls de Sant Joan, o em barallava amb el gall cridant consignes revolucionàries exportades del París que m'havia imaginat dalt les golfes d'una casa també imaginària. 
      Per suposat que anava a missa tots els dies, al meu pati. Jo mateix n'hi feia, de missa, imitant els capellans més cèlebres del meu col·legi. Un moix em feia d'escolà i em tocava la campana quan li semblava i em miolava quan jo aixecava aquell calze autèntic, d'or amb incrustacions de diamants que m'havia portat un moix pensant-se que era una llauna buida de sardines. 
      Sort que jo sabia el valor autèntic de les coses! La meua mare em deixava fer. Qualsevol altra m'hauria portat al metge, però estaven per coses més importants, els facultatius! A més, no feia cap mal a ningú, jo. 
    Com que ma mare no tenia gaire temps per llegir, ja li estava bé que la substituïssin els moixos, en aquella tasca tan compromesa per altra banda. Ella tenia plena confiança en el seu criteri. 
    Els concerts de rock eren una altra cosa. Més d'una vegada havia hagut d'intervenir-hi, més que res perquè alguns veïns s'havien queixat i amb els veïns sempre s'hi ha d'estar bé. Sort que, com he dit, van durar molt poc. Perquè a jo el que de veritat m'agradava era escriure! Des de molt petit, quan els llapis de can Cintrano eren gairebé més alts que jo!