Els sòlids celestes que fa
milions d'anys van travessar l’atmosfera de la Terra i n’atenyeren
la superfície amb un impacte tal que van acabar amb els dinosaures,
no van desaparèixer, només es van transformar. Aquells meteorits
van posar l'ou de l'autodestrucció en l'ADN d'aquells sers que es
diuen homes i que, des de llavors, creuen en la guerra, creuen en
l'agressió brutal com a única resposta a una agressió brutal,
agressió que empaqueten amb l'etiqueta de "legítima defensa"
o "estem en guerra". Nosaltres no en tenim la culpa. Ningú
no en té la culpa. La culpa és de l'ou de l'autodestrucció que van
deixar aquells cossos celestes que van acabar amb els dinosaures.
Ara la pregunta, la gran
pregunta és: aquesta autodestrucció cada vegada és més a prop? És a
punt de trencar-se, l'ou de l'extermini final?
Si analitzem la situació
actual, crec que la podem respondre amb un elevat grau de fiabilitat,
aquesta gran pregunta. I com que tota gran pregunta es mereix una
gran resposta, aquí va:
Ni pensar-ho! Nosaltres no la
veurem, l'autodestrucció de la humanitat, tranquils! És tan lluny
de nosaltres com lluny són els nostres re-rebesnéts. Per això no
cal que ens preocupem gaire! Nosaltres, a seguir amb la nostra, que
ja s'ho trobaran ells. Només hem de confiar que els fills dels fills
dels fills dels fills dels nostres fills, siguin tan agressius com
nosaltres, o fins i tot una mica més!
Nosaltres, ara, només cal que
anem a la nostra, que anem aigua avall, que anem al dret i, quan
calgui, que anem a la guerra. Ah! i quan ens avorrim, que anem a
fira!
I si algú té una segona (o
tercera) gran resposta, em temo que serà tan o més arrauxada,
distreta i irreflexiva que la que acabem de donar. Admetem, tanmateix
que, amb les grans respostes, s'ha d'anar sempre amb peus de plom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada